EL TS S’OPOSA A L’INDULT DELS 12 CONDEMNATS PEL PROCÉS INDEPENDENTISTA

El tribunal que va jutjar la causa del procés ha informat negativament sobre la concessió de qualsevol forma d’indult
–total o parcial— als 12 condemnats per delictes de sedició, malversació de cabals públics i de desobediència al no apreciar raons de justícia, equitat i utilitat pública que justificarien la concessió de la mesura de gràcia.

El mateix dia, i poc després de la presa de possessió del nou Govern de Pere Aragonès, el Tribunal Suprem ha fet pública la seva resolució. Un informe que analitza si és procedent o no concedir els indults als processats, cosa que els deixaria en llibertat i sense antecedents penals, i que no és vinculant perquè el govern espanyol prengui una decisió.

Els últims tràmits per a l’indult arriben més de tres anys després de l’1-O, més de dos anys després de la sentència, després d’una moció de censura en el govern espanyol, un 155 a Catalunya i dues eleccions al Parlament Català. Després de l’informe del Suprem, el cas està sobre la taula del Consell de Ministres, que té l’última paraula abans de portar al Rei l’indult perquè el firmi. Felip VI no s’ha mostrat neutral en cap moment durant el procés. El 3 d’octubre del 2017 va exhibir tota la seva força en un discurs que condemnava, abans del judici, tot el Govern i el poble català.
Els motius del no a l’indult

Els magistrats consideren que no s’ha vulnerat el principi de proporcionalitat de les penes a què van ser condemnats, que no hi ha prova o indici de penediment per part d’ells i que els arguments en què es basen les diverses peticions d’indults realitzades per tercers desenfoquen el sentit de l’indult perquè dibuixen una responsabilitat penal col·lectiva i, a més, pretenen que el govern espanyol corregeixi la sentència dictada pel Tribunal Suprem.

La Sala afirma que les raons invocades per donar suport a l’extinció total o parcial de la pena imposada perden qualsevol justificació “quan es presenten com a presos polítics que han estat autors d’una mobilització encaminada a subvertir unilateralment l’ordre constitucional, a tombar el funcionament ordinari de les institucions i, en fi, a imposar la pròpia consciència davant de les conviccions de la resta dels seus conciutadans”.

L’informe, ponència del president de la Sala, Manuel Marchena, conclou que la pena només deixa de ser necessària quan ha complert la finalitat que legitima la seva imposició. Així, “la constatació del fracàs de les finalitats de prevenció especial, apreciable sense necessitat de més esforços argumentals, obliga a rebutjar l’indult sol·licitat a favor dels condemnats. La Sala no s’aferra a concepcions ja obsoletes sobre el significat de la resocialització del penat, sobretot, quan aquest no comparteix ni s’identifica amb els valors socials hegemònics. Però aquesta idea no és incompatible amb l’acceptació que una societat pluralista, inspirada en valors democràtics, pot exigir mitjançant la imposició d’una pena que la ruptura de les bases de la convivència mai no sigui el fruit d’una decisió unilateral, basada en l’enganyosa mobilització d’una ciutadania a què irresponsablement s’empeny a construir un nou Estat que només existeix en la imaginació dels seus promotors”.

Falta de penediment

El tribunal destaca que els condemnats no han contribuït a justificar les raons de justícia, equitat o utilitat pública que legitimarien l’exercici del dret de gràcia i que no pot fer constar al seu informe “la més mínima prova o el més feble indici de penediment”.

“Ni tan sols flexibilitzant aquest requeriment legal i alliberant la seva exigència de la necessitat d’un sentiment de contrició pel fet executat, podríem entreveure una voluntat de retrobament amb l’ordre jurídic menyscabat pel delicte. El missatge transmès pels condemnats a l’exercici del dret a l’última paraula i en les seves posteriors declaracions públiques és ben expressiu de la seva voluntat de reincidir en l’atac als pilars de la convivència democràtica, assumint fins i tot que la lluita pel seu ideals polítics —d’inqüestionable legitimitat constitucional— autoritzaria la mobilització ciutadana per proclamar la inobservança de les lleis, la substitució de la direcció de l’Estat i l’unilateral desplaçament de la font de sobirania”, recalquen els magistrats.

L’informe cita Jordi Cuixart, que en la seva resposta a la Sala afirma que tot el que va fer ho tornaria a fer perquè no va cometre cap delicte. Aquestes paraules són per al tribunal “la millor expressió de les raons per les quals l’indult es presenta com una solució inacceptable per a l’anticipada extinció de la responsabilitat penal. De fet, expressen una actitud antidemocràtica, en què la pròpia consciència i el compromís social que cada ciutadà subscriu l’autoritzaria a polvoritzar les bases de la convivència, a convertir en ineficaces les resolucions dictades pels jutges i tribunals d’un determinat territori, a esquivar les vies legals de reforma d’un sistema jurídic i, en fi, a vulnerar els drets fonamentals d’aquells altres ciutadans que no combreguin amb aquests principis o aquesta consciència individual”, recalquen els magistrats.

Al seu informe, recorda que el tribunal va voler sentir els condemnats, complint el tràmit indispensable imposat per la llei d’indult, i que la major part d’ells, tret de Jordi Cuixart i Santi Vila, no van informar, pel que “amb el seu silenci van privar la Sala de la valoració dels elements decisius per recolzar el nostre informe i, el que és més important, ens obliga a una interpretació flexible que no vegi en aquesta falta un impediment formal que suggereixi el tancament de l’expedient”.

Com a conseqüència, la Sala interpreta que l’oposició dels condemnats a la sentència enclou la implícita reivindicació que la responsabilitat criminal declarada sigui ara extingida mitjançant l’exercici del dret de gràcia.

“I això encara que, per raons estratègiques d’una o una altra naturalesa, aquesta voluntat no arribi a exterioritzar-se públicament o, en algun suposat singular, s’arribi a suggerir de manera indubtable un rebuig d’aquesta mesura impetrada per d’altres, pel que pogués suposar d’acceptar un perdó per a allò que s’entén que no ha de ser perdonat. I en altres casos, la indiferència o indolència, aparent, i purament fingida o real, situï alguns penats als antípodes del que en abstracte seria l’actitud que es pot esperar de qui aspira a ser indultat d’acord amb els paràmetres perfilats normativament”, segons la sentència.
Responsabilitat grupal

El tribunal explica que l’indult, contràriament al que suggereixen algunes de les sol·licituds presentades en nom dels condemnats, no pot presentar-se com una segona instància davant del Govern de la nació ni com l’últim mecanisme per reparar la presumpta vulneració de drets fonamentals. “Lluny de subratllar les raons que justificarien la innecessarietat de la pena, opten per centrar-se en una crítica jurídica de la sentència dictada per aquesta Sala, arribant a qüestionar els pressupostos que fan legítim l’exercici de la funció jurisdiccional.”

En el seu informe, la Sala adverteix un sorprenent desenfocament en les peticions d’indult, bona part de les quals no esmenten consideracions d’equitat o justícia i que “dibuixen una responsabilitat penal col·lectiva, solidària, compartida per un subjecte actiu plural que respondria a la denominació de “resos del procés”.

El tribunal argumenta que aquesta responsabilitat compartida, grupal, lligada per vincles de coincidència ideològica entorpeix el raonament a l’hora d’exposar els motius que justificarien la seva extinció i no permet entendre ni justificar l’efecte extintiu que és propi de l’indult.
Els bastons a les rodes de l’administració penitenciària

Segons el parer del tribunal sentenciador, tampoc no facilita la seva tasca el criteri de l’administració penitenciària que, “des del primer moment del compliment de la pena i en l’elaboració dels informes units a l’expedient, sota l’aparença d’una valoració diferenciada, ha unificat de forma contumaç el règim i tractament dels ‘presos del procés’ sense atendre l’evolució personal i individualitzada de cada un d’ells”.

Aquest criteri institucional —afegeixen els magistrats— “amb visible distanciament dels requeriments legals i que ha hagut de ser corregit una vegada i una altra per aquesta Sala, ha entorpit de forma notable el compliment de les finalitats de la pena, alimentant la ficció d’un subjecte col·lectiu, que seria titular del dret a la progressió en grau i, ara, del dret a l’indult”.

Les competències en règim penitenciari a Catalunya són de la Generalitat. Des que els presos polítics van ser traslladats a Catalunya, amb l’arribada a l’executiu espanyol de Pedro Sánchez, han estat sota la tutela de la conselleria de Justícia, en mans de Ester Capella, d’ERC. Han estat les juntes de tractament dels centres i la secretaria de Serveis Penitenciaris els que han valorat els permisos i l’atorgament dels tercers graus, dues vegades recorreguts i derogats pel TS.
Penes proporcionades

El tribunal nega la major: les penes desproporcionades. Algunes de les sol·licituds d’indult justifiquen l’extinció de la responsabilitat criminal per la desproporció de les penes davant d’un delicte contra l’ordre públic.

La Sala recorda que la seva sentència proclamava amb nitidesa que el delicte de sedició és una mica més que un delicte contra l’ordre públic “el que el fet provat de la nostra sentència declara —per més que lectures parcials i interessades reiterin el contrari— no és identificable amb el simple desbordament dels límits de l’ordre públic. Més aviat al contrari, el que descriu el judici històric és un atac a la pau pública i al compliment de les lleis i resolucions com a fonament de la convivència en el marc constitucional”.

Per això el tribunal considera que l’enfocament ha de ser diferent quan el que està en joc no és la preservació de l’ordre públic, sinó la solidesa dels pilars sobre els quals s’assenta la convivència democràtica.

La Sala analitza els tipus penals vigents en sistemes estrangers en relació amb els fets jutjats i conclou que des del dret comparat també s’ha de rebutjar la conclusió sobre la fallida del principi de proporcionalitat.

En relació amb els penats que també van ser condemnats per un delicte de malversació de cabals públics, afirma que és més que evident que en qualsevol sistema penal democràtic, l’aplicació de fons públics a finalitats il·lícites, mitjançant actes expressius de la deslleialtat en el maneig de cabals públics, constitueix un delicte al qual s’associen greus penes privatives de llibertat.

L’informe recull també les raons per les quals considera improcedent la concessió de l’indult als condemnats només per un delicte de desobediència que no van complir penes de presó. En aquest cas, assenyala que la seva negativa es deriva de l’absència de qualsevol raó que obligui a corregir un desenllaç punitiu que, de cap manera, pot considerar-se contrari al principi de proporcionalitat. Sobretot, segons la Sala, perquè l’abonament de les penes pecuniàries que els van ser imposades i el temps transcorregut des de la fermesa de la sentència, descarten l’efecte extintiu que és propi de l’indult.
L’amnistia plantejada per Cuixart: desenfocament sense precedents

En les seves al·legacions, Jordi Cuixart no accepta l’indult, però sí l’amnistia, com un instrument jurídic de curació de sentències injustes. En concret, el seu escrit assenyala textualment que “ha manifestat en reiterades ocasions de manera pública que com a pres polític la seva prioritat no és sortir de la presó sinó la resolució del conflicte polític pel qual compleix condemna, començant per l’amnistia com a resposta col·lectiva en lloc de l’indult com a solució individual”.

El tribunal explica que abordar el debat sobre la constitucionalitat de l’amnistia com a fórmula d’extinció generalitzada de la responsabilitat criminal declarada pels jutges i tribunals desbordaria els termes propis d’aquest informe d’indult. Però afegeix que “aquesta preferència per l’amnistia —justificada en moments polítics de transició d’un sistema totalitari cap a un règim democràtic— prescindeix d’un ensenyament històric que evidencia que, en no pocs casos, les lleis d’amnistia han estat el mitjà fet valer per règims dictatorials per esborrar gravíssims delictes contra les persones i els seus drets fonamentals”.

De la memòria col·lectiva, afegeix la Sala, formen part decisions polítiques d’amnistia “que van servir per ocultar delictes el perdó dels quals i consegüent impunitat van pretendre disfressar-se mitjançant l’eufemisme de lleis de punt final, que van haver de ser neutralitzades, precisament, pels tribunals”.

D’allà les dificultats que aprecia la Sala per entendre aquesta preferència incondicional per un instrument jurídic d’extinció de la responsabilitat criminal —l’amnistia— que per Cuixart convertiria en legítima la seva excarceració, davant el rebuig de l’indult. “El primer ( l’indult) es presenta com una institució que adulteraria la dignitat de qui s’acull al seu àmbit, mentre que l’amnistia tindria un efecte balsàmic que projectaria els seus saludables efectes, no només en el procés penal ja resolt, sinó en la resolució del conflicte polític”.
Informa:ELNACIONAL.CAT (26-5-2021)

99 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: