“El valencià, les metralletes i una mestra d’Alacant”
( FRANCESC VIADEL )

Ja ho escrivia María Consuelo Reyna amb ETA en plena activitat que les llengües —llegiu sobretot el valencià— podien ser més perilloses que les metralletes. L’exageració tenia a veure amb l’obsessió d’imaginar la llengua del país com la corretja de transmissió de la perversa ideologia de l’esquerra, antiespanyola de per se, com una autèntica amenaça que calia tallar de soca-rel. Si el valencià s’usava per a parodiar els individus rústecs de l’horta o per a l’exaltació emotiva de l’amor a la rechio, no calia témer per res. Compte però si el valencià ocupava ni que fora un sol centímetre de l’espai públic.

Costa d’entendre tanta prevenció per a una llengua que, a més de minoritària i minoritzada també està vigilada per un ordenament jurídic que la situa, sense cap mena de dubte, en una posició de subsidiarietat a la de la llengua oficial de l’Estat.

El que li ha passat a una mestra i a la directora del CEIP Mediterrani és un bon exemple que per a l’Estat i els seus principals valedors, de llengua de veritat només n’hi ha una.

A la docent li demanen 15 anys d’inhabilitació per haver ofès una família a la qual se li va trametre una circular a principis de febrer de 2020 que, per error, contenia una part no traduïda al castellà. Segons el denunciant, membre de VOX i que compta amb el suport de l’associació Hablamos español, el centre es va negar a entregar-li la circular totalment traduïda i va decidir denunciar el fet per la via penal adduint que havia estat víctima de discriminació lingüística.

Possiblement, la denúncia tindrà poc recorregut però del ben segur que tindrà un efecte alliçonador. El missatge és molt clar: si treus la llengua, encara que siga per error, estigues segur que te la tallarem.

A aquestes alçades del ball, no ens hauria d’estranyar gens ni miqueta aquesta estratègia. Al capdavall, les coses no han canviat tant des de 1978.

L’aplicació del I Pla Experimental per a l’Ensenyament del Valencià el 1978, va ser rebut amb una certa eufòria malgrat les seues enormes limitacions. Al capdavall, aquella tímida entrada de la llengua del país en l’escola representava la represa. El mateix Amadeu Fabregat va publicar un editorial en Valencia Semanal amb el títol, Valencià a l’escola: la fi d’una humiliació, en què assegurava que, «(…) un País Valencià on l’idioma assolís la plena normalització en els mitjans de comunicació, a la vida cultural i als diversos nivells de l’ensenyament, difícilment toleraria les males jugades que ara suporta. I en aquesta fita, en aquesta normalització, esta l’autèntic ‘point of not return’ del redreçament nacional valencià».

La reacció no es va fer esperar gens ni miqueta. La dreta espanyolista va combatre aferrissadament qualsevol intent de normalitat i va mantenir a ratlla les modestes pretensions valencianistes dels socialistes durant tots els anys que van governar.

I no cal dir que la humiliació a què es referia Fabregat ha continuat amb més o menys persistència, en funció, com sempre, de les conjuntures. D’altra banda, als escamats per la possibilitat d’una recuperació social del valencià no els han faltat valedors com ara l’Estat mateix amb tota la seua maquinària de poder.

A Europa fa anys i panys que arriben denúncies de catalanoparlants que han estat represaliats per voler mantenir legítimament l’ús de la seua llengua. De res no ha servit, però. Ben al contrari, en un clima d’ascens de l’extrema dreta, l’espanyolisme lingüístic ha redoblat esforços per mantenir la supremacia del castellà. Associacions com la implicada en el desagradable afer de l’escola d’Alacant publiquen manuals de rebel·lia per als «hispanohablantes de comunidades autonómas con cooficialidad lingüística» en què demanen als pares convertir-se en uns autèntics inquisidors de possibles «adoctrinadores», en activistes contra una suposada «dictadura lingüística nacionalista».

L’ofensiva anirà a més. De tant en tant, la dreta ens dona pistes. A finals de l’any passat, per exemple, el PP d’Alacant va donar suport a una moció de VOX perquè la ciutat quedés exclosa de l’àmbit del predomini lingüístic valencià. Duen ja molts mesos —tota una vida?— removent el vesper de la discòrdia a les comarques del sud del país. Igual que el remouen en sant Andreu de la Barca o en Sa Pobla o en Mequinensa. Ben mirat, és una qüestió de vísceres, de fanatisme. Ells consoliden un Estat que voldrien més unitarista encara i retrògrad. A nosaltres, els fidels a unes arrels, els ciutadans amb vocació de viure en llibertat la nostra llengua i cultura, només ens queda la possibilitat de dissentir i perseverar.

No ens hem d’enganyar, si pogueren ens prohibirien parlar valencià, no importa en quin context ni en quines condicions, ho farien, a més, a major glòria de Jaume I i de la Verge dels Desemparats. Res que no sabéren.
Informa:NOSALTRESLA VEU.CAT (22-5-2021)