EL VALOR QUE TÉ SER CATALÀ I EXERCIR-NE A L’ESTAT ESPANYOL ÉS PROPER A ZERO

“Catalans a preu de saldo”
(MODEST GINJOAN )
A base d’evidències, queda molt clar en l’àmbit de la política quin és el valor que té ser català i exercir com a tal a l’estat espanyol. Es tracta d’un valor proper a zero. L’episodi del Catalangate n’és l’enèsim exponent. M’explicaré: la gran majoria de relacions entre els humans es poden interpretar com a relacions d’intercanvi: un obté una cosa de l’altre, a canvi d’alguna cosa que aquest darrer li ofereix. Això passa de manera puntual o bé al llarg del temps. I si és cert entre persones, encara ho és més entre grups, entre organitzacions, siguin aquestes empreses, grups polítics o entre estaments d’un Estat. A Catalunya, que és terra de comerciants i d’emprenedors, la lògica del “tracte” (en el sentit d’acord d’intercanvi després de negociar preus, quantitats i condicions) està culturalment molt arrelada. De fet, és aquesta tradició tan viva fins al dia d’avui el que ha fet progressar econòmicament el país i ha fet que compte amb més de mig milió d’empreses. És la cultura del pacte entre parts. No cal dir que els intercanvis es donen perquè els que hi intervenen hi surten guanyant alguna cosa (en anglès “win-win”), és a dir, totes les parts implicades en surten beneficiades, una situació diferent de la idea tan estesa que perquè un hi surti guanyant l’altre hi ha de perdre, que en teoria no s’hauria de donar mai.

Potser el lector es preguntarà on vull anar a parar amb aquesta breu descripció de marc conceptual en un article sobre el CatalanGate, la darrera mostra de la persecució del catalanisme per part de l’Estat espanyol. El de l’espionatge a dirigents independentistes és un episodi que no m’ha sorprès gens ni una gota, que és democràticament reprovable, però que es ve a afegir a tants altres que anem acumulant al llarg de la història. I el que és pitjor, de la història en democràcia i en el marc de la UE, bressol de la cosa. La caça de l’independentista no té treva, sigui per impuls de partits polítics unionistes, sigui per benedicció/silenci positiu d’aquests partits a l’acció del deep state. Tot sigui per preservar el que es considera un valor superior, suprem, indiscutible i intocable, amb els mitjans que sigui, que és la unitat territorial. Aquest tipus de plantejament és acceptat per part de la majoria social d’Espanya, inclosos artistes, intel·lectuals i tutti quanti de les idees més progressistes, i té com a actors polítics tant partits de dreta com d’esquerra. L’episodi de l’espionatge és una flor que sobresurt en un jardí en el qual es cultiven sistemàticament dues coses:
per Taboola
L’animositat cultural contra els trets culturals diferencials de Catalunya
L’extracció de renda catalana per la via del conegut i reconegut dèficit fiscal (fixi’s el lector que el maltractament crònic exemplifica que, en el suposat intercanvi entre territoris, una part hi surt guanyant —Espanya— perquè l’altra part hi surt perdent).

En qualsevol cas, res del relatiu a l’actitud i la gestió per part de l’Estat del CatalanGate ha de sorprendre a ningú. Tot va segons un patró que es repeteix: fer-se l’orni, tractar-ho com a fets consumats en què conceptes com ara prestigi democràtic, reputació judicial o estructures de seguretat neutrals no tenen cap valor ni cap salvaguarda.

El que sí que sorprèn és una altra cosa: que els catalans afectats fan el de sempre, queixar-se però sense efectes pràctics. D’una banda, una reacció irada de les víctimes de l’atropellament de drets individuals i la denuncia davant la UE. Absolutament necessari però sense efectes a curt i mitjà termini. La reacció pràctica, en el dia a dia, del poder català a Madrid ja es veurà. De moment consisteix a queixar-se sense passar a l’acció, una actitud vergonyosa.

La nostra història democràtica mostra que en termes d’intercanvi la generositat catalana amb els governs espanyols és infinita o quasi. Els vots catalans sempre ajuden governs estatals a canvi de molles de pa. Aplicat a la legislatura actual, vots independentistes han fet president Sánchez, avalen l’acció del govern més “progressista i dialogant” respecte al conflicte català, li aproven els pressupostos, té assegurada la legislatura, tot plegat, a canvi de què? El buit. Un 10 a 0.

Chapeau pels partits espanyolistes, suspens pels catalanistes. Els amics bascos són uns mestres de posar en valor els seus vots. Són pocs, però en tota negociació surten amb el sarró ple. Els vots catalans apuntalen gratis a qui els té la mà posada a la butxaca i ara els espia, i demà pot fer qualsevol altra acció no democràtica. Una mica, per no dir molt, decebedor, almenys en termes d’intercanvi.

Informa:ELNACIONAL.CAT (23-4-2022)

88 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: