EL “VIVASPAÑA”, UNA TACA D’OLI QUE S’ESCAMPA PELS INSTITUTS

«Vivaspaña»
«El “vivaspaña” és una taca d’oli que s’escampa arreu dels instituts. Potser ja va sent hora que posem aquest tema sobre la taula abans que sigui massa tard»
(JORDI BORRÀS )
Així, tot junt i cridant a ple pulmó, un “vivaspaña” va retronar per tota la sala d’actes just quan estava a punt de començar la conferència. A les butaques hi havia els alumnes de batxillerat de dos instituts de la demarcació de Girona. A l’escenari, un especialista en noves tecnologies que es va quedar atònit davant d’aquell esput gutural en forma de crit nacionalista que res tenia a veure amb el que havia de passar a la conferència.

Aquell fet va encendre una conversa interessant entre els que treballàvem entre bastidors just quan començava l’acte ja per fi amb total normalitat. Aquell “vivaspaña” no era una mostra de nacionalisme relacionat amb el mundial de futbol —això va passar fa uns mesos— ni tampoc tenia res a veure amb les idees del conferenciant, que els alumnes desconeixien totalment, sinó més aviat en una tendència que qui estigui en contacte amb adolescents, segurament haurà detectat, i potser el malaurat cas de la professora mallorquina amenaçada per l’extrema dreta, ha fet aflorar.

En aquests darrers anys, fent xerrades i conferències arreu, també pels instituts, he constatat que hi ha un petit però preocupant percentatge de joves que fan ús de consignes pròpies del nacionalisme espanyol, del franquisme o de l’extrema dreta —quines coses que espanyolisme i extrema dreta quasi sempre vagin de la mà, oi?— de manera absolutament banal, com una gracieta. Encara que costi de creure és—i segurament és una de les coses més preocupants— el fet de llançar aquestes consignes no només pot obeir a la ideologia, sinó que també pot haver-hi certa voluntat de trencament amb allò establert.

Quan alguns d’aquests joves, que no tenen per què venir d’un entorn ni espanyolista ni d’extrema dreta, troben en cridar “viva Franco”, “arriba España” o “viva Vox” al mig d’una aula una cosa divertida, trencadora i si em permeteu la paradoxa, fins i tot antisistema, vol dir que hi ha un factor disruptiu evident. Però el factor disruptiu propi de l’edat no és motiu suficient per explicar-ho, perquè de joves tots ho hem estat. Cal alguna cosa més, un detonador, algú que porti aquestes consignes de casa, ja sigui per influència de la família, d’un amic o pel que consumeix l’adolescent a la xarxa.

Aquell episodi del “vivaspaña” que va passar a la ciutat de Girona, em va fer recordar la trucada que havia rebut d’un amic pocs mesos abans. Em demanava, molt preocupat, si sabia d’algun còmic o d’alguna pel·lícula interessant pel seu fill adolescent per explicar-li què era el feixisme. El meu amic havia detectat que el seu propi fill deia visques a Franco “en to de broma”. En aquell cas sembla que la influència dels més populars de la classe era clau per entendre un comportament totalment anormal —el meu amic té el mateix que jo de franquista, és a dir, res de res— però segurament tant en aquest cas com en d’altres molt similars, també hi ha un altre factor que a vegades se’ns escapa.

La distància emocional entre un adolescent de l’any 2022 amb tots els fets de la Guerra Civil, el franquisme o això que en van anomenar la Transició, no és que sigui gran, és que està a anys llum de la seva realitat. Posem per cas que un jove de 15 anys, amb uns pares de 45 i uns avis de 70. El nano de 15 anys caldrà que estiri el fil de la memòria dels avis per saber batalletes del final del franquisme en primera persona. És a dir, que tant el franquisme com el desllorigador polític que va marcar la seva impunitat —l’anomenada Transició— malgrat que marqui indiscutiblement el nostre present dia a dia, no forma part en cap cas de la realitat dels adolescents de l’any 2022.

I a tot això cal sumar-li l’habilitat de l’extrema dreta de moure’s a les xarxes socials que fan servir els més joves, de colar les seves consignes masclistes, homòfobes i ultrapatriòtiques a través de youtubers i streamers que els adolescents consumeixen a diari sense que ni tan sols els seus pares en siguin conscients. És el que l’extrema dreta anomena la seva particular “guerra cultural”, la capacitat que tenen de canviar, a poc a poc, el pensament de la gent i fent-ho, a més, per aquella baula més influenciable. I després venen les dades del terror: més d’un 20% dels nois joves entre 15 i 29 anys nega l’existència de la violència masclista i la considera “un invent ideològic” segons aquest estudi presentat fa poc més d’un any.

Perquè el “vivaspaña”, el cas de la professora mallorquina amenaçada o els crits masclistes de fa uns mesos en un col·legi major de Madrid, malgrat ser casos diferents, responen bàsicament a la mateixa lògica. És una taca d’oli que s’escampa arreu dels instituts. Potser ja va sent hora que posem aquest tema sobre la taula abans que sigui massa tard.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (29-XI-2022)

69 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: