( FRANCESC ESPIGA – BARCELONA )
De bon prin­cipi, el món local ha estat un engra­natge clau en la ges­tació i eclosió del procés sobi­ra­nista. Les múlti­ples ini­ci­a­ti­ves que han dut a terme els ajun­ta­ments gover­nats per l’inde­pen­den­tisme, que van des de l’apro­vació de moci­ons fins a la par­ti­ci­pació en el referèndum de l’1-O, han actuat sovint com a caixa de res­sonància del movi­ment al ter­ri­tori. Això, però, ha tin­gut con­seqüències, i la més visi­ble són les 598 cau­ses judi­ci­als que s’han obert con­tra aques­tes cor­po­ra­ci­ons i que, de manera més o menys tàcita, estan rela­ci­o­na­des amb el procés. No totes, ni de bon tros, con­ti­nuen encara vives, ja que una part molt sig­ni­fi­ca­tiva de les quals o ja tenen una sentència dic­tada o direc­ta­ment han estat arxi­va­des.

Quan­tes en són, d’aques­tes últi­mes, és tota una incògnita. I per què? Doncs perquè és més que recur­rent que aquests ens locals no comu­ni­quin les reso­lu­ci­ons dels tri­bu­nals a l’Asso­ci­ació de Muni­ci­pis per la Inde­pendència (AMI), l’enti­tat que cen­tra­litza el còmput de tots els pro­ces­sos que s’han posat en marxa.

Entre els motius que han ori­gi­nat aquests 598 pro­ce­di­ments, hi ha una mica de tot. Els més comuns serien, per aquest ordre, no tenir his­sada la ban­dera espa­nyola (132) o haver for­ma­lit­zat el paga­ment de la quota per for­mar part de l’AMI (127). En aquest últim capítol, tots els recur­sos han estat impo­sats per l’advo­ca­cia de l’Estat amb l’argu­ment que s’està cos­te­jant una des­pesa que està fora de l’àmbit com­pe­ten­cial d’un con­sis­tori. Mal­grat que per la via ordinària les sentències han estat dis­pars, en el moment en què han arri­bat al Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya (TSJC) per la via del recurs, la gran majo­ria han estat des­fa­vo­ra­bles als ajun­ta­ments.

El paper de l’Estat

Un per­cen­tatge molt ele­vat del total de con­ten­ci­o­sos sobre les retri­bu­ci­ons a l’AMI, així com, per exem­ple, els que també es van incoar per l’adhesió d’alguns ajun­ta­ments a la cam­pa­nya Sobi­ra­nia fis­cal –que ins­tava a ingres­sar els paga­ments de l’IRPF i l’IVA a l’Agència Tri­butària de Cata­lu­nya–, van ser ini­ci­ats per la dele­gació del govern de l’Estat a Cata­lu­nya, que va tenir un paper espe­ci­al­ment actiu per impug­nar totes aques­tes ini­ci­a­ti­ves durant el període en què el PP manava a Madrid. Per aco­tar encara més la seqüència, els anys en què María de los Lla­nos de Luna va ser dele­gada del govern a Cata­lu­nya –del 2012 al 2016– es va mul­ti­pli­car el nom­bre d’ana­des al jut­jat. I una altra cam­pa­nya per la qual va tocar el rebre als con­sis­to­ris, i que per aque­lla època era objecte de debat recur­rent, era la que ins­tava els muni­ci­pis gover­nats per l’inde­pen­den­tisme a decla­rar-se “ter­ri­tori lliure i sobirà”.

Celrà i el Mas­nou, per citar-ne només dues, van ser algu­nes de les pobla­ci­ons que anys més tard –tants com sis– van veure com el TSJC decla­rava nul l’acord del ple en què es pac­tava el suport a la ini­ci­a­tiva, mera­ment retòrica, amb el pre­text que con­tra­ve­nia l’ordre cons­ti­tu­ci­o­nal.

Ara bé, l’Estat no ha estat l’únic impul­sor de les deman­des. Par­tits com ara el PP i Cs han tin­gut la con­signa d’actuar davant la més mínima sos­pita que un con­sis­tori pogués estar tre­pit­jant ter­reny pan­tanós. Els exem­ples, aquí, també són nom­bro­sos i s’este­nen pel con­junt del ter­ri­tori. A Reus, el 2015, les dues for­ma­ci­ons van agi­tar política­ment la decisió de l’equip de govern d’adhe­rir-se a l’AMI. Aquest flanc, però, l’enti­tat que el va cobrir de manera més fèrria va ser Soci­e­tat Civil Cata­lana, que va ser la pre­cur­sora de cana­lit­zar totes les denúncies –per ser exac­tes, qua­tre– que van qüesti­o­nar l’ingrés a l’enti­tat inde­pen­den­tista. En aquest apar­tat, els tri­bu­nals també han aca­bat donant la raó als liti­gants.

No tots aquests pro­ces­sos, però, fan referència a un pas­sat més o menys imme­diat, aquell en què el procés estava en ple estat d’ebu­llició. Després que l’octu­bre del 2018 l’exe­cu­tiu espa­nyol, amb Pedro Sánchez ja a La Mon­cloa, iniciés una ofen­siva per anul·lar les reso­lu­ci­ons del Par­la­ment en què se sol·lici­tava l’abo­lició de la monar­quia, l’AMI va deci­dir tras­lla­dar el debat al món local per ampli­fi­car-lo. Així, diver­sos ajun­ta­ments van rati­fi­car una moció en què es donava suport a la repro­vació de la corona per part de la cam­bra cata­lana. I la res­posta de l’admi­nis­tració gene­ral de l’Estat va seguir el mateix patró des­crit fins ara: ele­var un con­tenciós que, gai­rebé en la majo­ria dels casos, va superar el pri­mer fil­tre i va ser admès a tràmit pel jut­jat de torn.

A Vic, els busquen les pessigolles des d’Oviedo

El de Vic és un dels molts exemples de corporacions que han hagut d’afrontar diversos litigis judicials derivats del procés. El 2012 el sindicat Manos Limpias va presentar una denúncia perquè la bandera espanyola no onejava a l’edifici consistorial, fet que va donar peu a un llarg procés que va culminar el maig del 2018, quan l’ensenya va ser restituïda per ordre judicial. Entremig d’això, un advocat d’Oviedo va interposar una querella per prevaricació i malversació de cabals públics contra l’alcaldessa del municipi, Anna Erra, per haver difós proclames independentistes a través de la megafonia pública, episodi que va generar un terrabastall mediàtic considerable. Davant de tots aquests embats de la judicatura –i s’hi podria afegir la causa que va haver d’afrontar el regidor de la CUP Joan Coma per haver pronunciat aquella famosa frase de la truita i els ous–, l’alcaldessa Anna Erra assegura que tot plegat “no ha fet variar” la seva posició política, però sí que admet que ha influït en la tasca municipal, ja que tant els càrrecs electes com el mateix secretari municipal han d’estar més a sobre dels articulats de tot allò que es vota en el ple. “Coaccionats potser no seria la paraula, però sí que t’obliga a estar més alerta, i tot plegat et fa reflexionar”, conclou.
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (8-11-2020)