ELS ATEMPTATS DE BARCELONA I CAMBRILS: ES POT DIR QUE EL PROCÉS JA TÉ 16 VÍCTIMES MORTALS ?

“Podem dir que el Procés ja té 16 víctimes mortals?”.
“L’Estat espanyol mai no posarà llum a la foscor arran de les informacions del diari Público i de l’excomissari Villarejo”
( VÍCTOR ALEXANDRE )

El 17 de novembre de 2020, en un article al Món titulat “Allò que amaga el judici del 17-A”, un servidor formulava catorze preguntes que l’Estat espanyol no ha contestat amb relació als atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost del 2017. Eren preguntes que en l’anomenat judici del cas –pur teatre tot plegat– ni tan sols no es van arribar a plantejar perquè haurien comportat una investigació a fons que hauria posat l’Estat contra les cordes. I és que no és que l’Estat no vulgui investigar tot el que s’amaga darrere d’aquells atemptats, és que no pot. El CNI són les clavegueres de l’Estat, i tot allò que fa és secret, i ho és perquè fa tot allò que no poden fer els cossos de seguretat a plena llum i sotmesos al control de les lleis i dels principis democràtics. Per això, si es difonguessin les activitats del CNI, quedaríem esfereïts. Tant és que governi el PSOE com el PP, tots dos, en companyia dels seus socis –mirem la passivitat de Podemos–, són Dupont i Dupont en aquesta qüestió.

L’excomissari de la policia espanyola José Manuel Villarejo estava al cas de les maniobres del CNI amb relació al 17-A perquè ell també formava part de les clavegueres de l’Estat. Diu Villarejo en el judici: “Jo he continuat treballant amb el CNI fins a l’últim dia. Vaig treballar amb ells per mirar d’arreglar l’embolic del famós atemptat de l’imam de Ripoll, que al final va ser un error greu del senyor Félix Sanz Roldán [aleshores director del CNI], que va calcular malament les conseqüències de fer un petit ensurt a Catalunya”. Aquestes declaracions de l’11 de gener d’enguany corroboren la informació publicada pel diari Público l’any 2019.

L’endemà, Villarejo va declarar més coses. Va declarar que el CNI tenia intenció de generar a Catalunya “necessitat de protecció” per part de l’Estat. Les institucions de seguretat espanyoles, afegeix Villarejo, “treballen creant escamots ficticis”. No ho farien amb la intenció de “provocar un atemptat”, però sí “per donar l’aparença que Catalunya necessita la protecció de l’Estat. […] El problema és que se’ls va anar de les mans quan l’imam mor i els nois no saben com reaccionar”. És a dir, que es pretenia crear un estat de pànic social que fes que els catalans, atemorits com un infant, aixequéssim els braços demanant a Espanya que ens protegís. Si l’operació reeixia, Espanya obtenia una doble victòria: d’una banda, feia que Catalunya, sentint-se impotent, patís un greu complex d’inferioritat; de l’altra, no sols ens empetitia davant del món sinó que Espanya s’erigia com una figura imprescindible en la vida catalana.

Però a l’Estat li va sortir el tret per la culata. Va menystenir Catalunya, va menystenir la seva gent, va menystenir les seves institucions i va sortir-ne ben escaldat. Catalunya, que va ser un Estat, vol tornar a ser un Estat i va reaccionar com un Estat. I això és el que va veure i admirar tot el planeta: va veure una nació adulta i serena amb un cos de policia brillant que en només cinquanta hores i en ple mes d’agost va eradicar el perill de més atemptats. El desplegament del pla Cronos va comportar un control absolut del Principat, incloent-hi sanitat i transports, i el món, que en sabia poc de nosaltres, es va quedar bocabadat. Catalunya, oficialment, no era un Estat, però estava actuant com un Estat, i, a més a més, com un Estat d’una eficiència modèlica i envejable. No és estrany que la frase “No tenim por” fos pronunciada de viva veu i ben forta en català per milers i milers de persones de tot el planeta. Recordem la força de la manifestació del 26 d’agost, recollida per totes les televisions del món, i el visible homenatge que Catalunya retia als Mossos d’Esquadra.

La gestió que Catalunya va fer d’aquell episodi, un episodi que va provocar 16 víctimes mortals, més de 140 ferits i un total de 345 víctimes reconegudes per la sentència, va eclipsar absolutament l’Estat espanyol. Van ser tres dies durant els quals Catalunya va ser un Estat i va demostrar que no necessitava Espanya més del que Espanya pugui necessitar França o Portugal. No és estrany que la reacció espanyola de l’U d’Octubre fos tan rabiosa i visceral. La violència d’Espanya contra Catalunya, aquell dia, va ser, com tota violència, causada per la impotència. Espanya no sols havia fracassat en els seus plans de ridiculitzar i esporuguir Catalunya sinó que havia enfortit la seva autoestima i era Espanya qui s’havia sentit ridícula. Catalunya no pretenia humiliar ningú, prou feina tenia, però Espanya ho va viure com una humiliació i la celebració del referèndum, afegida a la incapacitat del CNI de trobar les paperetes i les urnes, fou el súmmum que no va poder suportar. L’Estat estava histèric i la histèria el va dur al paroxisme.

Tots aquests factors són determinants per entendre per què l’Estat espanyol mai no posarà llum a la foscor arran de les informacions del diari Público i de l’excomissari Villarejo. L’Estat no s’investigarà mai a si mateix, i encara menys per autosentenciar-se i mostrar al món les barbaritats que està disposat a cometre contra Catalunya per impedir-li la llibertat. Només cal observar com ha reaccionat davant de Público i de Villarejo. En el cas del primer, com si sentís ploure; i en el del segon, tirant de manual: poques coses hi ha tan antigues com tallar el coll del missatger que porta notícies que despullen el poder. Avui dia no es tallen colls perquè fa lleig, però es fa allò tan pervers que és desacreditar la persona, desqualificar-la, infamar-la i tractar-la de dement per tal que ningú no se la cregui.

En altres paraules, l’Estat necessita banalitzar Villarejo per justificar la pròpia immobilitat. Tan fàcil que seria, si és que pot, desacreditar-lo presentant proves fefaents que no hi havia connexió entre els atemptats del 17-A i l’Estat espanyol. El cinisme de l’Estat arriba a l’extrem d’acusar Villarejo de no presentar proves de la informació que aporta mentre aquestes proves li han estat segrestades no sols perquè no les pugui utilitzar, sinó perquè l’Estat pugui mirar-se-les amb lupa i vegi com s’ha de protegir de tot allò que el compromet. És obvi que com més es nega l’Estat a aprofundir en el cas més s’autoinculpa, però tant li fa. Recordem quina era l’actitud del jutge Baltasar Garzón quan els independentistes empresonats el 1992 li deien que els estaven torturant: mirava literalment al sostre fins que callaven. Per això, si ara apareguessin dos agents del CNI que diguessin el mateix que han dit Villarejo o el diari Público, els tractarien de bojos o de ressentits. És el que han fet Salvador Illa, Pedro Sánchez, Teresa Cunillera i tot el Partit Socialista en bloc amb Villarejo.

Arribats aquí, és legítim que els familiars de les víctimes mortals dels atemptats del 17-A, víctimes de diverses nacionalitats, s’estiguin preguntant ara mateix si les setze persones que hi van perdre la vida són els primers morts del procés català i d’un “petit ensurt a Catalunya”.
Informa:ELMON.CAT (26-1-2022)

64 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: