ELS BORBONS FUGA RERE FUGA

“Els Borbons, fuga rere fuga ”
( J. M. SOLÉ I SABATÉ – HISTORIADOR )
Sis reis de la dinas­tia dels Bor­bons escàpols són rècord mun­dial de reials fugi­des, la mei­tat dels 12 que ho han estat del Regne d’Espa­nya. Expul­sats per la con­demna majo­ritària de la gent, per les seves mali­fe­tes, mal govern i cor­rupció.

El mal fat que per­se­gueix la dinas­tia nas­cuda a Borbó, població de poc més de 2.000 veïns, depar­ta­ment de l’Alier, a la regió fran­cesa d’Alvèrnia-Roine-Alps, és l’ambició, una ambició fora mida i l’afany il·limi­tat de fer rea­li­tat tots els desigs ima­gi­na­bles els han dut a ser un nucli fami­liar malaltís des de prin­ci­pis del segle XVIII, quan arri­bats al regne de Cas­te­lla van impo­sar un poder total cen­tra­lit­za­dor que els ha dut a ser pro­vo­ca­dors d’escàndols de tot ordre, guer­res civils, motins, exi­lis, bara­lles i traïcions.

Els Bor­bons foren sobi­rans de França i del regne de les Dues Sicílies. Hi ha encara avui el Gran Ducat de Luxem­burg, però atenció, des de 1964, el Gran Ducat per­tany a la dinas­tia de Nas­sau per volun­tat expressa del gran duc Joan, que pre­ferí man­te­nir com a cognom de la dinas­tia el de la seva mare davant el patern (Borbó-Parma), per la mala imatge, fins i tot en el nom, de Borbó.

Felip V va ser el pri­mer Borbó arri­bat al poder al regne de Cas­te­lla l’any 1700, fou un sobirà vio­lent i agres­siu con­tra els seus adver­sa­ris, ran­cuniós i ven­ja­tiu fins a la vesània con­tra els cata­lans i tots aquells que defen­sa­ren la legi­ti­mi­tat de la dinas­tia dels Àustries. Deixà gra­vat amb sang l’odi con­tra Cata­lu­nya, des de la des­trucció del país, el setge de Bar­ce­lona de l’any 1713-1714, el decret de Nova Planta o l’afany d’anul·lar-la com a nació lliure.

Després d’un segle XVIII espa­nyol de per­ma­nent recu­lada econòmica, política i social en com­pa­ració amb les dues grans potències del segle, Angla­terra i França, i els avenços indus­tri­als i ideològics que aquests estats acon­se­guien, començà el vode­vil històric dels Bor­bons. Si l’un escan­dalós, l’altre encara més.

Amb el cinquè Borbó, Car­les IV, van començar els reis escàpols. Si hom recorda La família de Car­les IV (1800), de Goya, veurà en el qua­dre la radi­o­gra­fia més exacta de la decre­pi­tud d’aquell moment. El des­tronà el seu fill Fer­ran VII, el 19 de març de 1808, impul­sant un cop d’estat a par­tir del motí d’Aran­juez, basat en la pre­tesa infi­de­li­tat de la seva mare amb Godoy, el veri­ta­ble man­da­tari, i el des­con­tent de la població per la penúria gene­ra­lit­zada i les per­ma­nents der­ro­tes mili­tars. Dar­rere l’escàndol, la sos­pita d’un tri­an­gle amorós de Car­les IV, Maria Lluïsa i Godoy.

Els Bor­bons van abdi­car a canvi d’un cas­tell a França i d’una assig­nació anual de 34 mili­ons de reals (ara seria uns 120 mili­ons d’euros).

Fer­ran VII feu cèlebre una frase, pot­ser falsa: “Si he traït el meu pare, no trairé el meu poble?” Poc després va ven­dre el tron a Napoleó per una pensió anual i vitalícia de 4 mili­ons de reals, un matri­moni amb una prin­cesa de la reia­lesa euro­pea i fer-lo rei d’Etrúria, al cen­tre d’Itàlia.

La poste­rior fugi­tiva fou la vídua de Fer­ran VII, la regent Maria Cris­tina de Borbó, acu­sada de tenir una for­tuna de 80 mili­ons de reals, fruit cor­rupte de mono­po­lis i trama il·legal d’esclaus. Mani­pu­la­dora de governs i cops d’estat, s’escapà el 1854.

Isa­bel II fugi­ria per la Revo­lució de 1868, la del gene­ral Prim, per cor­rupta, de vida desen­fre­nada –hom diu que va tenir 12 fills dels seus amants– i pèssim govern. Els ger­mans Bécquer en feren la sàtira més cruel. Els seus escàndols sexu­als, hom els situa al nivell de l’emèrit Joan Car­les.

El següent que va haver d’anar- se’n fou Alfonso XIII, de qui Valle-Inclán, digué: “Lo han echado, no por rey, sino por ladrón”, frase molt actual. Expul­sat pel tri­omf repu­blicà l’abril de 1931. Havia donat suport total a la dic­ta­dura de Primo de Rivera. També addicte als pla­ers de la carn.

El dar­rer expul­sat per la pressió popu­lar, més moral que política –cas Corinna i diners fos­cos per tot arreu i escàndols de llit que aflo­ren–, és Joan Car­les. Cedit pel seu pare, Joan de Borbó, a Franco a canvi de la dinas­tia.

Un exrei luxuriós i cor­rupte que dia que passi serà l’ase dels cops, sense treva, l’objec­tiu és clar: pro­te­gir Felip VI i el règim del 78 i tots els que en són pro­ta­go­nis­tes i bene­fi­ci­a­ris.
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (8-8-2020)

176 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: