Una vegada, en ser preguntada per un periodista sobre el PSC, Diana Garrigosa, senyora de Pasqual Maragall, va respondre: “Ah, però existeix?”. Avui dia tothom sap que el PSC no sols no existeix, sinó que les seves sigles són un simple rètol a la porta del centre de recepció d’ordres madrilenyes que el PSOE té a Catalunya. Amb els anomenats Comuns passa si fa no fa el mateix. Els Comuns tampoc no existeixen. Existeixen els Colaus. Els Colaus sí que existeixen.

Els Colaus, òbviament, no se saben imaginar sense Ada Colau. “Si tu te’n vas, què serà de nosaltres?”, li diuen. “Pensa que les taules de la llei que ens has fet aprendre de memòria, com ara que nosaltres som d’esquerres, o que hem de criminalitzar Junts per Catalunya en cada frase que diguem, o que l’independentisme és un dimoni, o que nosaltres no som monàrquics (però, Visca la Corona espanyola, eh?), o que nosaltres no som catalans ni espanyols sinó ciutadans del món (però Espanya és Espanya, eh?), se n’aniran en orris sense tu. No ens pots deixar tirats com una vulgar punta de cigarreta al caire d’una claveguera. Què seria de nosaltres, els Colaus?”

Així és com els Colaus van demanar a la seva fada protectora que allà on la nit de les eleccions havia dit blanc, ara digués negre. I no només perquè els Colaus sense Colau són com un ColaCao sense cacau, sinó perquè els independentistes, que són un càncer per a la humanitat, posen en perill el principi religiós de la unitat d’Espanya, i, és clar, hi ha coses que no es poden consentir.

Però qui són els Colaus? Els Colaus són aquells que el maig de 2011, seguint les consignes de la Puerta del Sol de Madrid, van ocupar la plaça de Catalunya de Barcelona i esbroncaven indignats tot espontani que gosava expressar-se en català; són els mateixos que el juliol de 2015 van instal·lar uns pixadors a l’aire lliure davant mateix del Born Centre Cultural, lloc de memòria històrica nacional catalana, i que l’octubre de 2016 van posar-hi dues estàtues franquistes.

I qui és Ada Colau? Ada Colau és la història d’un intent de reafirmació personal per via mediàtica. És una persona que necessita una càmera al davant en la mateixa mesura que els antics reis necessitaven un escrivent que deixés ben ornamentada constància del seu pas per aquest món. I per aconseguir-ho, Colau, en la línia de José María Ruiz Mateos, ha recorregut fins i tot a les disfresses més esperpèntiques. Ah, les càmeres! Que boniques que són, totes arrenglerades davant teu esperant que t’adrecis al món. Quina llàstima no haver fet carrera a Hollywood com a estrella de la Metro, oi? Katharine Hepburn, Joan Crawford, Ava Gardner, Ada Colau…

Però Ada Colau és molt més que això. Ada Colau és també la història d’una mentida. O dit d’una altra manera, una persona que es dedica a girar del dret o del revés tot allò que diu segons li convé. El març de 2014, referint-se a si mateixa, deia: “Participaré com una més, però no crec en els fitxatges individuals”. Uns mesos més tard, en el 2015, deia: “Mai no mentiré”, negant que volgués entrar en la política professional. I per si algú no s’ho creia ho va reblar així: “Si jo volgués fer carrera política no em ficaria en aquest vesper”. També va deixar clar això: “Jo no sóc independentista, ni catalana ni espanyola, i estic per superar les fronteres”. Però les fronteres espanyoles no es toquen, oi? I la unitat d’Espanya és sagrada, i l’independentisme, com diu la Conferència Episcopal Espanyola, és un pecat. Amén.

Ha quedat clar que la dona que no volia fer carrera política ni formar part de cap partit va fer mans i mànigues per prendre-li l’alcaldia a Xavier Trias aprofitant-se de les mentides que les clavegueres de l’Estat espanyol van cuinar precisament per col·locar una dependentista com Colau al capdavant del Cap i Casal. Després van venir diverses accions de nepotisme, com ara la col·locació de les parelles de Colau i Gerardo Pisarello en càrrecs de confiança. En el primer cas, com a responsable de relacions polítiques i institucionals del partit, i en el segon, com assessora de l’àrea d’Habitatge. Recordem, d’altra banda, que calien només quatre vots perquè Barcelona entrés a l’AMI, entitat amb més de set-cents ajuntaments adherits en defensa de la llibertat de Catalunya, però els Colaus, amb la seva decisiva abstenció, ho van impedir. I el desembre de 2015, Colau va viatjar a Espanya i va dir que Madrid era la capital dels catalans: “Alguns diuen que cal portar el Senat a la Sagrera. Jo crec que no. Crec que hem de dur les institucions catalanes físicament a Madrid per governar des d’allà. Madrid és la nostra capital! Deixarem la seu de la plaça de Sant Jaume i totes les altres seus que hi ha repartides per la ciutat i ens traslladarem a la nostra capital, Madrid!”

Amb el permís dels lectors, reprodueixo aquí unes poques línies d’un article que vaig publicar a El Món l’11 de maig de 2015: “Diguem-ho clar:l’artefacte d’Ada Colau és una operació nacionalista espanyola disfressada de fals progressisme el discurs de la qual, a més d’hipòcrita, per bé que ornamentat amb alguna gent de bona fe, és profundament tronat i revifador dels esquemes de la vella esquerra espanyolista, en el sentit de satanitzar la consciència nacional catalana tot presentant-la com un moviment de dretes, immobilista i enemic dels drets socials.”

Doncs bé, els Colaus són els grans aliats de la ultradreta més pútida d’Europa (Valls-Ciudadanos-PP) i de la dreta espanyolista (PSOE). Aquesta última, la del PSOE, és la dreta que té persones a l’exili, que té ostatges polítics, que despenja els llaços grocs que ho denuncien i que porta a terme polítiques absolutament racistes amb els refugiats que demanen asil. Dels partits veritablement democràtics, com Esquerra i Junts per Catalunya, no en volen saber res. Amb Esquerra no els ha quedat més remei que fer un cert paperot, però només per força. L’operació d’Estat consistia a impedir per tots els mitjans que l’independentisme governés la capital del país, i això és el que ha passat. Amb els vots de la ultradreta de Manuel Valls. Tot s’hi val per una cadira i… per la unitat d’Espanya.

I què passarà a partir d’ara? Doncs que Ada Colau utilitzarà aquest mandat per forjar-se un lloc a Madrid, “la capital de los catalanes”. Ja fa temps que es mira de cua d’ull les carteres dels seus ministeris, però necessita temps. Això sí, tan bon punt hi hagi una conjuntura que ho permeti, agafarà el pont aeri o el TGV i seguirà la ruta de dos alpinistes coneguts com Rivera i Arrimadas. Però mentrestant què? Mentrestant ho negarà, és clar, com va negar que volgués fer carrera política i com va negar que volgués entrar en un partit polític.

Informa:ELMON.CAT (16-6-2019)