ELS DIARIS ESPORTIUS MASSA LLIGATS A LA DIRECTIVA DEL BARÇA PER INTERESSOS ECONÒMICS

( ANTONI MARIA PIQUÉ )

Els diaris esportius arrosseguen els peus amb el Barçagate o Bartogate. Es veu d’una hora lluny que els fa nosa. D’ençà que la cadena SER va publicar l’escàndol, al febrer del 2020, els diaris esportius no han afegit cap novetat al cas. Més aviat han anat a remolc del que deia la directiva del Barça o, quan no hi havia més remei, del que publicaven altres. Com aquest dijous 4. Malgrat que dimecres s’havien filtrat molts detalls de la investigació dels Mossos d’Esquadra, Mundo Deportivo no hi dedica més que plana i mitja —i al fons de la secció Barça—, i Sport ho publica en uns baixos de pàgina. La notícia és la remuntada èpica del Barça sobre el Sevilla, esclar. Ho tapa tot. Altres dies són altres temes. Sempre hi ha alguna cosa millor.

Per estrany que sembli, l’actitud dels diaris esportius des la detenció de l’expresident del club, Josep Maria Bartomeu és tocar l’escàndol refregint material d’altres, en to defensiu i amb columnes exculpatòries. Tiren pilotes fora, com si en fossin còmplices o alguna cosa els avergonyís. Parlen que es tracta d’una “cortina de fum”, o que “és problema de tots” els clubs, que Florentino també ho va fer, que només és un “problema reputacional” o què és un milió d’euros mal gastat en un pressupost de mil milions? També insisteixen que els Mossos sobreactuen o ho conceptualitzen com un “cop al Barça” i recorden que no és el primer president “perseguit”, etcètera. Sembla cua de palla. A les xarxes socials i als espais alternatius d’internet on operen fans més tribunerus o més exigents, els fan la pell dia sí dia també. Els acusen d’estar venuts al Barça.

És tot una mica més complicat, però, segons la mitja dotzena de periodistes, directius i exdirectius de premsa esportiva, que han volgut explicar el fenomen a ElNacional.cat i s’estimen més no identificar-se. Tots han reconegut obertament que, pels diaris esportius, el Barçagate és una molèstia carregosa que enreda més que una busca dins un ull. En el poc relleu que donen al cas hi pesa molt la convivència mútuament beneficiosa amb el Barça, tant institucional com econòmica, inclús ara que el club està escapçat. Però també hi influeix un factor identitari —són diaris d’entreteniment més que informatius, més de remuntades que d’enrenous— i el perfil professional de les redaccions, on no hi ha especialistes en comptes, policia o tribunals.

Els acords comercials entre el club i els diaris pesen força. A més a més de la publicitat directa i el contingut patrocinat que el club compra i paga, els diaris fan bons ingressos via promocions (les sabatilles del Barça, els ganivets del Barça, la cartera del Barça… no s’acaba mai) que ells mateixos inventen i per a les que demanen al club la llicència de producte oficial a canvi d’uns royalties, d’uns diners.

“Si ho fas bé, les promocions poden suposar fins a un 10% dels ingressos del diari”, segons un antic executiu que se n’ha ocupat molts anys. “La concessió de la llicència depèn de la junta directiva de torn. Les bones relacions amb el club són claus per negociar millors royalties i aquí és on corres el risc de ser massa complaent amb la directiva. Ara bé, els diners no els hi treus al Barça. Has d’encertar la promoció. Si no es ven… malament. Però et convé estar bé amb el club per aconseguir royalties baixos”.

Pels diaris esportius, les promocions són un negoci però també una qüestió d’identitat. “Si no tens bones relacions amb el club, no et concediran llicències o et cobraran royalties elevats i no et sortirà a compte; si el diari no té promocions, el lector pensa que no ets part de la marca del club i en desconfia”. El Barça no és garrepa, afegeix. Al contrari, retroalimenta el circuit. “Ells també hi fan diners. Si tu tens una bona idea i demanes la llicència, te la donen, i a cops avisen la competència que s’espavili i els hi proposi una altra promoció —per la que el club cobrarà uns calerons”.

A les redaccions del diaris esportius, el contacte amb la policia, advocats o tribunals, les fulles de càlcul, els balanços i els comptes… és complicat. No és la seva peixera. “No hi ha especialistes”, és una frase repetida per gairebé tots els que han parlat aquí. “Les nostres fonts són representants, agents, jugadors, exjugadors… Tot allò no els interessa gens”, explica un cap de redacció. Si un periodista enreda massa amb “qüestions polítiques” (directiva, gestió, pressupostos…), corre el risc que el club o les fonts el deixin a les fosques.

“Tot es redueix al partit, l’entrenament —que no veus— i les rodes de premsa. Això genera mediocritat entre els periodistes, que no tenen gaires incentius. No és que siguin dolents, no. És el pa que s’hi dona”, lamenta l’excap d’esports, ara jubilat, d’un diari generalista. Conclou: “En redaccions així, casos com el Bartogate fan mandra. És un embolic pel que no estàs preparat”. Aquesta és la raó, explica un altre reporter, “que no interessin les peces d’anàlisi del joc o les històries aprofundides o més literàries. Els que volen fer això acaben, si poden, a la premsa generalista o en revistes especialitzades”.

Els diaris esportius estan convençuts que els lectors només volen bones notícies del seu club. “És un periodisme molt emocional, molt vinculat als colors. El lector hi acut per aquest motiu”, afegeix una especialista digital que coneix bé el sector. Ho exemplifica amb les webs dels esportius de Barcelona, “que fan més audiència quan perd el Madrid que quan guanya el Barça”, o els consells de redacció, on “d’una hora, 50 minuts són tertúlia sobre el partit”.

Els esportius “s’han estimat més ser actors del món Barça, com la directiva, els jugadors o les penyes… i això els ha dut a fer periodisme de club més que premsa esportiva”, diu un veterà periodista que ja no exerceix.
Barçagate, una mortificació

En aquest entorn, escàndols com el Barçagate són una mortificació molesta, perquè posen a prova tota l’estructura del diari de dalt a baix. A més, com comenten diversos entrevistats, cada setmana hi ha un o dos partits, entrenaments, viatges… mentre que els escàndols són ocasionals i passatgers. Duren alguns dies, alguna setmana a tot estirar, però no són el pa i mantega de cada dia, on “té més pes si el fet és bo o no pel club més que si és o no notícia”.

Els lectors i els periodistes d’aquests diaris “estan interessats en la piloteta”, diu un altre periodista expert en promocions. “Uns i altres són culers que troben que parlar molt del Barçagate equival a parlar malament del Barça, afavorir al Madrid… Pensen que temes així no convenen i no els interessen, perquè creuen que els lectors són fans només interessats en la competició i els èxits del seu equip. Llavors… res d’investigacions per buscar coses tipus Barçagate”, explica un altre veterà periodista. La conseqüència, afegeix, és que “directius i periodistes acaben fent de les relacions amb el club un compadreo”. Com la resta d’entrevistats, però, està convençut que els diaris esportius van vendre molt més el dijous després del 3-0 al Sevilla que el dimarts de la detenció de Bartomeu.
Informa:ELNACIONAL.CAT (5-3-2021)

151 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: