ELS EFLUVIS DEL LABERINT

“Els efluvis del laberint ”
JOAQUIM GIBERT FONT

Dèdal és considerat l’arquitecte que va aixecar el palau de Minos, rei de Creta, a Cnossos, la capital de l’antic reialme grec. L’edificació va incloure la construcció d’un laberint soterrani. Eric A. Kimmel, escriptor, apunta que el laberint era una xarxa de túnels i corredors secrets que giraven i giraven en totes direccions: «era un lloc perfecte per guardar-hi tresors, també era l’espai ideal per amargar-hi les persones i les criatures que Minos no volia que veiés ningú». Ningú que entrés al laberint podria trobar la sortida, segons Kimmel, llevat que tingués un objecte molt especial, un cabdell de fil màgic: «tan sols era necessari lligar un extrem d’aquest fil a l’entrada del laberint i anar descabdellant-lo a mesura que s’avançava pels passadissos, el fil menava el portador del cabdell a través dels túnels fins allà on volgués arribar, per poder sortir, només calia tornar a cabdellar el fil fins a arribar a l’entrada».

Atès que la majoria d’humans no disposem de cap fil màgic, transitar per un laberint de l’antigor era bellugar-se en la incertesa. De fet, aquest entramat de senders i cruïlles ve a representar, en el sentit figurat, l’existència humana. Precisament perquè no sabem què ens passarà, el filòsof Joan-Carles Mèlich afirma que l’ésser humà ha d’estar necessàriament obert a la incertesa: «existir és habitar un univers d’indeterminació, d’ambigüitats i de dubtes, impossible de ser sobrepassat». Mèlich és del parer que no cal cercar el centre del bosc, el que cal és estar atent a tot allò que el bosc et pugui suscitar.

A propòsit de la trajectòria vital, Jaume Sisa, cantautor, confessa que recorrem laberints, incloses les branques d’aquest complex, com si a cada part del jardí hi hagués una revetlla diferent i, segons com ve el vent, vinguessin les músiques d’una banda o l’altra: «l’esforç és anar contra això, lligar-te a una sola idea sense escoltar els efluvis, que et venen d’altres músiques, d’altres paraules i d’altres històries». Si parar l’orella i activar els sentits és important, Sisa matisa que: «has d’anar amb compte perquè una cosa et porta a l’altra, et descuides i no saps on acabes».

No obstant això, desorientar-te en el bosc t’obliga a estar receptiu. L’aprenentatge de debò comença en l’instant que no tens més remei que espavilar-te, reorganitzar-te, procurar centrar-te. Gregorio Luri, pedagog, manifesta: «hi ha la possibilitat de conèixer-te a tu mateix si no ets perds?»

De perillosa i d’intricada és la fama que arrossega el laberint de Minos, que, per cert, encara no s’ha pogut precisar la seva localització. La realitat és que els cretencs eren laberints força diferents als descrits en les aventures del Minotaure, Teseu, Ariadna. Sense cap ànim d’esgarrar el mite, el tradicional era un laberint d’estructura espiral, amb vuit rulls, fet i pensat, en clau utilitària, per a ser recorregut. En el número 53 d’Altaïr, quadern de viatges, especifica que foren passadissos enrevessats però de via única, mancats trencalls i carrerons sense sortida: «tampoc tenien un espai central que on calgués arribar, simplement, s’entrava i, després d’un camí molt llarg, es sortia pel mateix lloc, sense repetir cap tram. No tenien pèrdua, però exigien perseverança, el triomf sobre el desànim i els propis dubtes».

En la seva dimensió metafòrica, l’escriptor Quim Muñoz Traver diu que el laberint ens obliga a moure’ns per viaranys no triats, que restringeixen les nostres opcions i llibertat, i menen a llocs que ens disgusten i a corriols sense sortida. En paral·lel, Quim Muñoz pensa que el laberint és un misteri, no un problema: «els misteris exigeixen ser viscuts perquè ens transformen». Muñoz Traver afegeix que el laberint ha de ser un descens als inferns previ a la nostra ascensió al cel: «recórrer el laberint ens purifica, exorcitza els nostres dimonis, il·lumina la nostra ment».

Benvinguts al laberint!

*Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Elogi de la transgressió

206 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: