ELS ERRORS DE RUFIÁN, UN HOME QUE CANVIA DE PERFIL POLÍTIC AMB LLEUGERESA

“Els errors de Rufián”.
«Pesa sobre el cap de files d’ERC a Madrid un estereotip que no s’ha esforçat a atenuar, el de la lleugeresa amb què canvia de perfil polític».
(JOAN SERRA )
A ERC li costa exhibir els resultats de l’estratègia negociadora amb l’Estat, intangibles com són els progressos de la taula de diàleg i complicats com li resulten de falcar els acords sectorials amb la Moncloa, ja sigui en traspassos, competències, recursos o mesures de protecció de la singularitat catalana, cap de tan fràgil com la de la llengua. Els republicans pateixen l’erosió d’una funció àrida, la de gratar pactes a Madrid davant un PSOE que no vol transmetre que cedeix mentre és la diana de l’independentisme instal·lat en la confrontació.

Per això costa d’entendre que, justament aquest dimarts, Gabriel Rufián actués com ha actuat. En lloc de dedicar tots els esforços a subratllar l’últim acord amb Netflix -la plataforma es compromet a doblar i subtitular en català unes 70 pel·lícules i sèries anuals-, el diputat ha encès una nova polèmica amb l’entorn de Carles Puigdemont, a tomb dels seus contactes amb Rússia. Rufián s’ha equivocat en el fons, la forma i el moment, un balanç que deu haver generat un gest de contrarietat al seu partit, just després que NacióDigital avancés que l’havia escollit per liderar la candidatura de la formació a Santa Coloma de Gramenet a les municipals. Les reaccions dels pesos pesants de Junts -des de Jordi Sànchez a Albert Batet, passant per Jordi Puigneró- s’han desencadenat de manera immediata. Més erosió en les relacions entre els socis del Govern.

No és cap secret que els moviments de persones de confiança de Puigdemont -com el cap de la seva oficina, Josep Lluís Alay- amb figures amb vincles amb el Kremlin, documentades per The New York Times, van generar incomoditat a ERC. També va supurar el malestar dels republicans amb una eventual suplantació de la Generalitat en la internacionalització de la causa catalana. Però la contenció discursiva del partit d’Oriol Junqueras -particularment dels càrrecs governamentals-, salta pels aires quan Rufián compara els contactes amb Rússia del cercle de l’expresident amb actituds ingènues d’aprenents de “James Bond”. Rufián patina perquè, lluny de perseguir la crítica constructiva -la que diu que el flirteig amb certes complicitats internacionals fan més mal que bé a l’independentisme-, s’enfanga en el retret. L’ensopegada és encara més matussera quan el dard es formula en resposta a la premsa que fa d’altaveu de l’extrema dreta espanyola, que fins ara havia optat per ignorar en lloc d’atendre. Mal negoci concedir peixet als mitjans que han aplaudit la recepta de la repressió al sobiranisme.

Pesa sobre Rufián un estereotip que no s’ha esforçat a atenuar, el de la lleugeresa amb què canvia de perfil. Segurament el castiga la contundència discursiva, que esquiva els matisos, tan necessaris en política. L’independentista irreductible que el 2017 assenyalava actes de suposada traïdoria va esdevenir, sense solució de continuïtat, en el portaveu més convençut de la via dialogada. El diputat enginyós que tenia pressa per activar la desconnexió va evolucionar cap a baluard del pactisme al Congrés. Qui havia advertit que s’acomiadava de Madrid en 18 mesos, ara no en vol marxar, perquè hi veu feina a fer. No és estrany, doncs, que Rufián posi com a “única condició” per ser candidat a Santa Coloma de Gramenet no haver de deixar la funció a les Corts espanyoles. La cúpula del partit el projecta també com a ariet de la pugna amb el PSC a l’àrea metropolitana de Barcelona, un rol rebut pel diputat amb entusiasme moderat.

Junqueras, i també Marta Rovira, entenen que Rufián i el que representa pot ajudar en l’estratègia de creixement dels republicans en el viver de vots socialistes, rumb que pot estar en sintonia amb l’horitzó de fons de guanyar suports per a l’independentisme en ciutadans ubicats a la perifèria del procés. Succeeix, però, que es pot sumar però no multiplicar quan s’evidencia falta d’empatia amb els companys de viatge. I el soci prioritari d’ERC encara és el partit de Puigdemont.

Rufián, que ha denunciat repetidament deslleialtats practicades per Junts amb l’objectiu últim de desgastar la presidència de Pere Aragonès, sap que quan assenyala Waterloo sense ponderar qualificatius dificulta la convivència al Govern i afegeix maldecaps als qui han de parlar en nom de la seva formació. El més senzill és pensar que la irreverència davant els micròfons és una reacció irada -tan errònia com improvisada- davant una espina enquistada amb Junts. Que fos resultat d’una escena calculada, amb nexe amb les responsabilitats que li reclama ara el partit, només podria qualificar-se de frivolitat.

Informa:NACIODIGITAL.CAT (16-3-2022)

63 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: