ELS ESPECTACLES TEATRALS MÉS VISTOS A CATALUNYA SÓN ELS MUSICALS: I TOTS EN CASTELLÀ

“El català que ara no es canta ”
( LAURA SERRA )

“Cantando bajo la lluvia botiflera”, piulava Joan Lluís Bozzo fa uns dies. “Va dir la subvencionada…”, li responia Àngel Llàcer. I hi afegia que li sabia greu que digués això sabent com havien canviat les coses i els ajuts. En aquest breu intercanvi entre creadors teatrals queda palesa la complexitat d’un debat: la –indispensable– protecció de les llengües petites a través de les subvencions en una societat dominada per la lògica de mercat. La preocupació davant el retrocés en l’ús del català ve de lluny, però a mesura que el capitalisme globalitzador va guanyant terreny en tots els aspectes de la nostra quotidianitat, se sent cada vegada més proper el desenllaç d’una tragèdia sense Deus ex machina.

El capitalisme demana diluir fronteres i diferències, vol el màxim de consumidors per al mateix producte, aquí i a l’altra banda del planeta. La llei del més fort però sumant-hi el totpoderós do de la ubiqüitat. Si abans ho teníem difícil, ara se’ns ha complicat per totes bandes. Aquests dies parlem de Netflix i altres plataformes digitals, i de com (des d’aquí no podem) legislar per protegir la diversitat lingüística en el camp audiovisual. Però també podríem parlar del fet que enguany s’ha obert per primer cop una línia d’ajuts per fer podcastsen català. Els creadors de contingut en tot tipus de plataformes i xarxes socials o la televisió no lineal global són alguns dels exponents de l’estret lligam entre llengua i rendibilitat econòmica. Amb tants fronts oberts, és evident que resulta impossible arribar a tot i que cal triar molt bé on posar els ous.

Potser toca plantejar-se si seria desitjable fer més èmfasi en el terreny de les experiències significatives. Stranger things va catapultar Netflix perquè tocava la fibra d’una generació (la que més els interessava seduir) que va créixer amb l’estètica i l’imaginari de la ficció estatunidenca dels vuitanta. Tota una estratègia d’èxit basada, en part, en la nostàlgia, en la potència de les experiències significatives d’entreteniment durant la infantesa. La cartellera teatral catalana comercial i familiar seria un exemple clar i proper d’espai on es produeixen aquest tipus d’experiències. Segons dades de l’Adetca, cada temporada els espectacles més vistos a la cartellera teatral catalana són musicals. Aquesta és una realitat que no es pot ignorar.
Cada temporada els espectacles més vistos a la cartellera teatral catalana són musicals. Aquesta és una realitat que no es pot ignorar

Enguany coincidiran uns quants grans musicals a la cartellera de Barcelona: Cantando bajo la lluvia (que ja té més de 25.000 entrades venudes), Billy Elliot i Fama, entre d’altres. La majoria s’ompliran de famílies, i tots són en castellà. Que l’espectacle sigui en castellà comporta, a més, que tant la publicitat –omnipresent en el cas de Cantando bajo la lluvia– com la comunicació es facin també en aquesta llengua. En el cas de les produccions nascudes a Catalunya, això provoca una situació ben anòmala: veiem per xarxes tot de catalanoparlants treballant a la capital catalana, dirigint-se a un públic majoritàriament català, parlant en castellà. L’estratègia de màrqueting va estretament lligada a l’idioma amb què es treballa. Lògic, però que cadascú en tregui conclusions.

Aquest Nadal, a la cartellera, també hi haurà El Petit Príncep, un musical familiar de qualitat –tant de contingut com d’execució– que s’ha anat consolidant com a fenomen i que té una funció cabdal en l’àmbit cultural infantil. A més del musical del tàndem Llàcer-Guix, també repetirà temporada nadalenca El màgic d’Oz. Dues propostes de qualitat en català, però de format molt més petit. El missatge per al públic és clar, el català no serveix per a les grans produccions musicals. I és una realitat: no serveix si no hi ha ajuda institucional. Aquest és un exemple local de la relació entre llengua i rendibilitat econòmica en què potser caldria incidir. Convindrem que no s’haurien de concedir ajuts a espectacles comercials d’èxit, però si part de la seva rendibilitat depèn de la tria de l’idioma, potser tocaria parlar-ne. Per amortitzar produccions de 2,5 milions d’euros com el Cantando bajo la lluvia, cal fer-ne una versió en castellà, d’acord. Però, tal com s’ha fet en força ocasions, se’n podria fer també una de catalana.

Sincerament, em pregunto si no es podria haver treballat per intentar evitar aquesta situació. Deixant de banda l’oferta infantil, aquest Nadal hi haurà un gran nombre d’espectadors per a qui aquestes experiències teatrals plenes de “castells de focs” seran altament significatives. I cap d’elles serà en català. Si hem de jutjar per l’èxit dels tres darrers espectacles liderats creativament per Llàcer i Guix, el musical de gran format de factoria catalana –en castellà– viu un procés de consolidació a la cartellera barcelonina. Davant d’aquesta realitat, potser comença a ser hora que hi hagi taula de diàleg –de les plausibles– amb les productores teatrals d’aquest gènere a Catalunya.
Informa:ARA.CAT (30-IX-2021)

75 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: