ELS FETS, LES LLEIS I LA MENTALITAT MAJORITÀRIA A ESPANYA DEMOSTREN QUE EL CATALÀ NO ÉS UNA LLENGUA ESPANYOLA

“Si fos una llengua espanyola”.
«El futur del català no depèn dels que voldrien suprimir-lo, sinó d’aquells que el parlen i que volen garantir-li dignitat, llibertat i normalitat com a factor de convivència».
(JOSEP LLUÍS CAROD-ROVIRA )
Si fos una llengua espanyola, el català apareixeria esmentat amb el seu propi nom a la Constitució de l’Estat espanyol, tal com hi apareix el castellà, amb tots els privilegis i suports legals de llengua d’Estat i amb la plenitud dels drets lingüístics, en tots els àmbits, per als seus usuaris, estatus de què tan sols gaudeix l’única llengua que surt a la Constitució. D’aquesta manera, la presència de la llengua catalana seria normal en totes les institucions de l’Estat i en tots els nivells d’aquestes: cap d’Estat, Govern de l’Estat, administració de justícia, civil i militar, forces armades, guàrdia civil i policia nacional.

Si fos una llengua espanyola, en conseqüència, passaport, document d’identitat, llibre de família i tota la documentació bàsica de què disposen els ciutadans estaria escrita en català. I tots i cadascun dels membres pertanyents a qualsevol d’aquestes instàncies emprarien, regularment, el català en els seus actes oficials, públics i administratius, i es relacionarien amb aquesta llengua amb tots els que s’hi adrecessin i el català seria la llengua de la publicitat institucional, com ara ho és el castellà. Coherentment, el coneixement del català, seria requisit indispensable per tal d’accedir al mercat laboral, particularment a tota l’administració pública i, en l’àmbit privat, com a mínim en els llocs de relació i tracte amb els usuaris, clients o consumidors.

Si fos una llengua espanyola, tots els representants elegits a les urnes per al Congrés de Diputats i el Senat podrien emprar el català, oralment i per escrit, en el ple i en comissió, sense cap impediment i amb tota naturalitat, sense que els fos retirat o impedit l’ús de la paraula en aquest idioma en el moment d’utilitzar-lo, igual com s’hi usa el castellà. També, en el moment de l’ingrés d’Espanya al marc europeu, o bé després, en cas que el català fos una llengua espanyola, l’Estat espanyol n’hauria exigit l’ús oficial al Parlament Europeu i a la resta d’institucions de la Unió, exactament com va fer amb el castellà, per a tots els tràmits, intervencions, procediments administratius i tota mena de comunicació.

Si fos una llengua espanyola, el català estaria present en totes les franges horàries d’emissió dels mitjans públics audiovisuals, ràdio i televisió, exactament en condicions idèntiques a les que ara hi té el castellà. Consegüentment, RTVE, en el moment de participar en iniciatives del seu àmbit de caràcter supraestatal, com ara Eurovisió, certàmens, festivals, etc., ho faria en català. Alhora, com fa amb l’única llengua que l’Estat assumeix com a oficial de l’Estat, en promouria l’ús en les diverses variants del mateix idioma (central, rossellonès, nord-occidental, valencià, balear i alguerès), com fa habitualment amb el castellà, l’andalús, l’extremeny, el mexicà, el cubà, el veneçolà, l’argentí, el xilè, etc., per acostumar la població a la diversitat de la llengua, diàriament, i remarcar-ne el valor positiu de les seves variants.

Si fos una llengua espanyola, el català seria emprat públicament i oficialment pel Rei d’Espanya en els seus missatges institucionals i també pel Defensor del Pueblo, pel president del Govern espanyol i els seus ministres, així com pels presidents del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem, del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Superior de Justícia de les Balears, de Catalunya i del País Valencià, i per tots els seus integrants, ni més ni menys que la mateixa pràctica lingüística que apliquen al castellà.

Si fos una llengua espanyola, el català seria la llengua de la diplomàcia de l’Estat espanyol, la llengua habitualment emprada per Espanya en tots i cadascun dels organismes internacionals dels quals és membre o bé on participa com a estat (ONU, UNESCO, OCDE, etc.). De la mateixa manera, el coneixement del català seria promogut per Espanya de manera prioritària, començant per l’interior de l’Estat, a les universitats, centres d’educació superior i acadèmies de tot arreu del món com ara fa amb el castellà. I és en aquesta llengua que es concedirien els principals premis literaris amb intervenció estatal, des dels concedits per la Casa Reial fins als atorgats per qualsevol ministeri.

Si fos una llengua espanyola, el català tindria Espanya com a marc referencial exclusiu de la seva existència, ús i promoció, i no seria l’única llengua oficial a Andorra, ni seria parlada ni tindria altres nivells de reconeixement territorial a França (per Catalunya Nord), ni a Itàlia (per l’Alguer). En tant que llengua espanyola, l’Estat ja s’encarregaria de reservar-se’n l’exclusivitat i la pertinença, conferint-li tota la consideració, suport, difusió, expansió i estímul d’una llengua considerada com a pròpia per Espanya.

Si fos una llengua espanyola, el català seria un idioma estimat i no pas, com és ara, prohibit en tants àmbits, perseguit en tants usos, menystingut, desconsiderat, ignorat, silenciat, oblidat, marginat, minoritzat, fraccionat constantment en les seves variants, canviant-ne la identitat compartida i el nom comú, cosa que no fa amb l’espanyol, sinó tot al contrari, per tal de fer-lo del tot bocins.

Si fos una llengua espanyola, el català no provocaria aquesta reacció visceral que suscita la seva simple existència, en veure’n textos en aquesta llengua des de l’etiquetatge a la senyalització, o en sentir-la tant se val on, ni hi hauria metges, guàrdies civils, policies nacionals, ni jutges que maltractarien els catalanoparlants que se’ls adrecessin en català i no els demanarien d’abandonar l’ús de la nostra llengua al nostre país per passar a utilitzar la seva, també a casa nostra. I ni tertulians, ni periodistes, ni una part molt important de la societat espanyola, l’utilitzaria amb la fòbia i el menyspreu d’ara.

Els fets, les lleis i la mentalitat majoritària a Espanya demostren, a la pràctica, que el català no és una llengua espanyola. Perquè, llevat dels suïcides, ningú no es mata ell mateix. Ningú no fa mal a allò que estima. El futur del català no depèn dels que voldrien substituir-lo totalment pel castellà i suprimir-lo de les llengües vives, sinó d’aquells que la parlen, sigui de sempre, sigui de no fa gaire, i que volen garantir-li tota la plenitud de la dignitat, la llibertat i la normalitat com a punt de trobada i factor de convivència, ben viu en la modernitat tecnològica, les indústries de la cultura i el lleure i les relacions socials i econòmiques.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (10-2-2022)

143 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: