ELS GRANS PARTITS ESPANYOLS S’AVORREIXEN: NOMÉS VAN UNITS PER ANAR CONTRA CATALUNYA

“Espanya només es mou a l’oposició”.

“El PP i el PSOE fan implosió de tant en tant perquè són màquines pensades sobretot per a la protecció de la unitat d’Espanya, i quan són a l’oposició s’avorreixen”.

(OT BOU )
Quan els toca governar, tant al PP com al PSOE els aflora la versió més estadista, més estabilitzadora. Llavors són, de fet, més estadistes que els altres, perquè la seva missió última, compartida, és sostenir un estat que viu amenaçat permanentment per la trencadissa. Aquesta ombra de perill fa que l’estat necessiti fins a tal punt la cara estàtica, menys problemàtica i més moderada dels dos grans partits que quan són al poder no tenen marge de maniobra, ni hi ha cap canvi profund que puguin fer, i per això quan són a l’oposició s’esbatussen internament: perquè espontàniament supura tot el debat de fons que quan manen no poden tenir. És veritat que és un tret connatural a l’oposició: quan no governes vols tornar a governar, i és més fàcil que hi hagi desacords sobre el camí que has d’agafar. La particularitat espanyola és que el resultat de la disputa que tenen el PP o el PSOE quan no governen no acaba tenint mai una incidència seriosa, després, quan tornen al govern.

El que fa moure l’aigua del sistema democràtic a l’estat espanyol no és el recorregut d’unes idees, d’uns programes que es posen a prova i de vegades fracassen, sinó la inèrcia de l’esgotament. Els partits perden el govern quan fan una pífia grossa: Felipe González va caure després de catorze anys perquè la corrupció va accelerar l’extenuació; el PP de José María Aznar no va trobar continuïtat directa en Mariano Rajoy per la gestió dels atemptats; José Luis Rodríguez Zapatero va ensorrar el seu partit perquè li va caure la crisi del cel; i Rajoy va caure inesperadament per una moció de censura que ni tan sols Pedro Sánchez no volia. És el sistema de torns bipartidista que ja ve de la Restauració borbònica, quan els dirigents dels dos grans partits, Antonio Cánovas del Castillo i Práxedes Mateo Sagasta, amics íntims, anaven a dinar i pactaven a qui li tocava de governar una estona.

És més important la tasca de contenció del conflicte nacional que no pas l’obra de govern. A l’oposició, Sánchez podia recórrer Espanya en cotxe prometent pràcticament un referèndum, un estat federal i un govern contra les elits; quan arriba al govern, en canvi, ha de dir primer que no podria dormir si pactés amb Podem, i després s’ha de menjar Podem i convertir-lo en una marca blanca dels socialistes. Podia dir que Rajoy era un roí corrupte, però quan va haver de donar-li suport per aplicar el 155 no va dubtar-ne ni un segon. A l’oposició, Pablo Casado pot fer el discurs que el govern del PSOE és il·legítim, però Sánchez no ha hagut de fer cap concessió important a Catalunya, Podem ha renunciat al referèndum, i si ara el president Pere Aragonès es begués l’enteniment i proclamés la independència, Sánchez i Casado remarien exactament en la mateixa direcció.

El PP i el PSOE fan implosió de tant en tant perquè són màquines pensades sobretot per a la protecció de la unitat d’Espanya, i com que mentre són a l’oposició l’altre ja fa la feina que farien ells si governessin, s’avorreixen i es barallen entre ells. Com va passar fa quatre anys amb Pedro Sánchez i Susana Díaz, passa ara amb Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso, i havia passat abans amb Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre. En el fons, no són ni tan sols trifulgues ideològiques ni de tarannà, sinó una mena de reajustament territorial, perquè l’element nacional, encara que quedi camuflat en les desavinences personals, sempre és el que vertebra les crisis orgàniques.

Al PP, els dos símbols forts solen ser Madrid i Galícia, perquè reflecteixen les dues maneres que té el partit d’encarar el conflicte nacional. Madrid, que és el fill més independitzat i malcriat d’Espanya, tiba sempre la corda més del compte perquè li sembla que poden viure al marge del conflicte. La Galícia de Rajoy i Alberto Núñez Feijóo n’és la cara inversa: com a comunitat ja gairebé del tot assimilada, on la nacionalitat ha esdevingut regionalitat, serveix com a element ordenador, per a agafar l’estat des d’un univers en què el conflicte es pot deixar enrere. Al PSOE, els dos símbols forts solen ser Andalusia i Catalunya, perquè són el negatiu, l’altra recepta possible: els socialistes necessiten Catalunya, la part crua del conflicte, com Madrid, per a ser una alternativa, i el punt d’inestabilitat que deixen entrar amb aquesta aliança el compensen i el legitimen amb l’arrelament a Andalusia, gràcies al pes simbòlic que Andalusia té en l’espanyolitat moderna.
Qui preferiu que guanyi?

Darrere la crisi del PP, s’hi ensuma una mena d’avorriment, com si tot agafés més força per les ganes de fer exercici, per les ganes de poder parlar d’alguna cosa. Aquest esperit es veu molt en la mena de seguiment morbós i frenètic que es fa de la polèmica, amb la gent i fins i tot els mitjans, sobretot a Catalunya, prenent-hi una mena de simpatia de ficció, com si s’hagués de decidir amb quin personatge vas en una telenovel·la.

M’ho ha semblat amb l’editorial del diari Ara, en què a banda de comprar el llenguatge col·loquial espanyol per a parlar de la crisi, diuen que Casado “es deu penedir ara d’haver-la triat a dit per ser candidata a la Comunitat de Madrid quan era una desconeguda, i no haver vist que no trobaria en ella res semblant a la lleialtat i menys encara a la disciplina”. I també en un article de Pablo Iglesias a la revista Ctxt, en què més que no pas cap anàlisi sobre què revela l’enfrontament d’Ayuso i Casado es dedica a fantasiejar sobre què pot passar a partir d’ara, com si parlés de la pròxima temporada de House of Cards.

Hi ha una mena de morbo, de concepció banal de tot allò que passa en la política espanyola, com si fos més important l’estètica, el suc de la crònica, que no pas els significats, que confirma que en el fons tot ha tocat sostre i fins que no passin coses de debò a Catalunya estem condemnats a fer safareig i prou.
Informa:ELNACIONAL.CAT (19-2-2022)

114 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: