GRĂCIES CLARA PONSATĂ: UNA PERSONA IMMENSAMENT LLIURE
RadioCatalunya
“GrĂ cies Clara PonsatĂ” (VICENT PARTAL ) Aquesta versiĂł de lâeditorial contĂŠ afegits o rectificacions escrits desprĂŠs de la posada en llibertat de Clara PonsatĂ, i per això no coincideix amb la que van rebre els subscriptors del diari a les deu del vespre Diuen que de lâexili nomĂŠs seân torna o bĂŠ mort o bĂŠ victoriĂłs. I Clara PonsatĂ nâha tornat victoriosa, dâaixò a hores dâara ja no nâhi ha cap dubte. Ahir va tornar a trepitjar Barcelona, com una persona lliure, plenament lliure, immensament mĂŠs lliure que tothom que lâenvoltava. La seua imatge travessant la plaça de Catalunya amb aquell somriure ample a la cara ĂŠs de les que guardarem molts i molts anys, potser sempre, dins nostre. Lâeixida de la Ciutat de la JustĂcia, posada en llibertat, tambĂŠ. LâestĂşpida i gravĂssima detenciĂł per la policia autonòmica, en tot cas no fa sinĂł posar en relleu aquesta seua llibertat. Com ella va deixar ben clar al qui lâenviĂ a detenir-la, ĂŠs una detenciĂł il¡legal que es girarĂ contra qui lâha ordenada. El problema el tenen, per tant i en tot cas, el Regne dâEspanya i el govern autonòmic catalĂ , concretament el Departament dâInterior, que no ha estat capaç de defensar que no es pot detenir un eurodiputat, diga què diga el jutge, i que hauria dâaclarir si, com sembla, va decidir la detenciĂł sense que fos demanada per cap jutge. [Al Departament dâInterior hi hauria dâhaver dimissions avui mateix. Sense cap ordre judicial expressa, els Mossos han detingut una eurodiputada, de qui han menystingut els drets. La pregunta ĂŠs qui ho va ordenar. Ho sabia el conseller?] Abans dâaixò, en la magnĂfica conferència de premsa que va oferir al Col¡legi de Periodistes âi que podeu veure Ăntegraâ, PonsatĂ va marcar de manera ben contundent les lĂnies que separen la seua acciĂł de tot allò que ha passat fins ara a lâinterior. Ella i els altres exiliats a Brussel¡les, a diferència dels membres del govern que es van quedar, no reconeix ni lâautoritat ni la legitimitat dels tribunals espanyols. Li ĂŠs ben igual què diguen o deixen de dir els qui, polĂtics o periodistes, pretenen embolicar el seu gest amb qualsevol causa partidista. I estĂ disposada a continuar lluitant per la independència, fent aflorar les contradiccions de tothom, com ahir, i oferint a la gent el retorn dâun discurs clar, coherent i intel¡ligible, dâun discurs cristal¡lĂ, sobre què hem de fer per avançar en el camĂ cap a la independència. Clara PosantĂ ha tornat a Barcelona quan ha volgut i simplement perquè ella va decidir que ahir, 28 de març, era el dia que tocava tornar al sud. Ha tornat, per tant, no quan Pablo Llarena o Pedro SĂĄnchez ho han volgut ni de la manera que haurien volgut, sinĂł quan ella ha considerat que sâesqueien les condicions per a fer-ho i quan fer-ho fos un servei a la societat catalana. I no ha tornat gens condicionada perquè lâestat espanyol li haja concedit cap permĂs. Espanya ahir es va quedar amb un pam de nas, veient les notĂcies als mitjans i preguntant-se què caram passava i què caram havia de fer. No la podia detenir perquè tĂŠ immunitat, ni la pot ficar a la presĂł perquè el delicte de què ĂŠs âacusadaâ no inclou la presĂł. PonsatĂ va tornar a Barcelona de manera unilateral, que ĂŠs lâĂşnica que sâha demostrat que funciona per a avançar. Ha estat una decisiĂł personal seua i lâha executada quan ella ha volgut i com ella ha volgut. Sobirana dels seus actes i tan lliure com una persona pot ser-ho. Durant aquests difĂcils anys dâexili, PonsatĂ sâha guanyat una merescuda fama de ser una persona directa, honrada i valenta. Incòmoda, per tant. I de criteri fiable, tambĂŠ per tant. Ella va ser lâĂşnic membre del govern que es va enfrontar cara a cara amb la GuĂ rdia Civil el Primer dâOctubre i sâhi va enfrontar de valent en defensa del seu departament. Ella va romandre tota sola dins el govern defensant que calia declarar la independència el Primer dâOctubre mateix, sense esperar ni un dia mĂŠs. Va ser tambĂŠ la primera a denunciar que bona part de la classe polĂtica, per no dir prĂ cticament tota, havia fet una catxa âuna frase que li va costar molts disgusts, però que la definirĂ i lâenaltirĂ per sempre mĂŠs. Ella va obrir, assumint-ne la responsabilitat, la seua part de batalla judicial a Escòcia. Ella, el dia que tots quatre tornaven a Catalunya, aquell 29 de febrer a PerpinyĂ , va fer el discurs que la gent volia sentir, reconeixent-los lâesforç, respectant-los, agombolant-los sense diferències. I ara ella ĂŠs la primera de tornar al sud, a trepitjar Barcelona saltant finalment per sobre de la frontera artificial que separa en dos el nostre paĂs, en un gest que, diguen què diguen i expliquen les floritures que expliquen, ĂŠs evident âcom sâha vistâ que tĂŠ un risc molt alt per a la seua seguretat personal i la seua vida. Aquests dies vinents, tindrem temps de sobres de parlar de lâimpacte dâaquest gest en la nostra vida col¡lectiva, de les mĂşltiples facetes polĂtiques, judicials i fins i tot emocionals que implica no tan sols per a ella, sinĂł per a centenars de milers de catalans. De fins a quin punt el retorn de Clara PonsatĂ sacseja la polĂtica catalana i el paĂs. Seguirem amb molta atenciĂł la peripècia de la seua detenciĂł i totes les conseqßències judicials, però tambĂŠ polĂtiques, que tindrĂ aquest acte il¡legal. I ja parlarem tambĂŠ de si aquest retorn significa el començament dâuna nova etapa i dâuna ofensiva. I de si ho fa sola o si ho fa en companyia. Tindrem molt de temps per a fer totes aquestes anĂ lisis i reflexionar, i per això avui us demane permĂs per a limitar aquest editorial âque durant tant de temps he somniat dâescriureâ simplement a donar les grĂ cies a Clara PonsatĂ. Per tot això que ha fet i per allò que estic segur, espere i desitge que continuarĂ fent. Per Llegir mĂŠs…
