ELS INDULTS ARRIBEN AL PRIMER ANIVERSARI COM A ÚNIC FRUIT PALPABLE DEL DIÀLEG

“Els indults arriben al primer aniversari com a únic fruit palpable del diàleg”.
La mesura de gràcia del govern espanyol no ha anat acompanyada de continuïtat en la negociació amb l’Estat, congelada pel cas d’espionatge i enverinada pels incompliments en les infraestructures
(BERMAT SURROCA)
La concessió dels indults va ser una coreografia política de llarg abast. Dissenyada des de la Moncloa, materialitzada des del Ministeri de Justícia i compartida només amb els interlocutors necessaris per evitar més turbulències de les imprescindibles. No són poques les fonts que, al llarg dels últims mesos, han corroborat que la mesura de gràcia va ser fruit d’una “negociació” de fronteres difuses que va acabar amb els nous dirigents empresonats per l’1-O en llibertat. De la sortida dels centres penitenciaris de Lledoners, Puig de les Basses i de Wad-Ras se’n compleix un any dijous, i la imatge suposa l’únic fruit palpable del diàleg amb l’Estat que es va proposar emprendre Pere Aragonès quan va aterrar a la presidència de la Generalitat. Un diàleg que no ha tingut continuïtat i que s’ha vist condicionat, també, pel Catalangate i la polèmica sobre el compliment de les inversions en infraestructures, molt lluny -de nou- de les xifres pressupostades.

La llibertat de Carme Forcadell, Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no és completa, perquè està condicionada al fet que no tornin a “delinquir” en un període que va dels tres a sis anys. Es van commutar les penes de sedició i malversació de fons públics -les que comportaven privació de llibertat-, però es manté la de desobediència, que implica inhabilitació per exercir càrrecs públics. Els indultats, cadascú a la seva manera, han tornat a la vida prèvia a l’entrada a la presó, però amb un bagatge -personal i polític- que ja forma part de la seva trajectòria. N’hi ha que fan política de primer nivell dins dels partits independentistes -Junqueras, Turull- i d’altres que han optat per un perfil discret -Bassa, Forn- i sense estridències, però també sense desvincular-se’n del tot.

La coreografia dels indults es va tancar poques setmanes després de la concessió amb un canvi de composició en el consell de ministres que va acabar amb Juan Carlos Campo, ministre de Justícia, i Carmen Calvo, vicepresidenta primera, fora de l’executiu. Com a mà dreta de Sánchez va fer-se gran la figura de Félix Bolaños, ascendit a ministre de la Presidència i amb encara més pes de portes endins davant l’adeu -controvertit- d’Iván Redondo com a cap de gabinet. Tots dos van tenir pes en la negociació dels indults a través de dirigents propers tant al president Pere Aragonès com a Junqueras, coneixedor dels detalls dels indults des de Lledoners. Qui més qui menys, la resta de presos sabien de la imminència de la mesura -ja fos a través dels mitjans, ja fos a través d’informació directa-, i algun d’ells havia optat per esgotar els dies de permís anuals davant la perspectiva de la mesura de gràcia.

Els presos indultats refermen el seu compromís amb la independència, amb l’amnistia i el retorn dels exiliats

Precisament per combatre la idea d’un pacte amb l’Estat que enterrés el procés a canvi de la sortida en llibertat, els primers missatges dels presos es van basar en la idea que la mesura no comportaria passos enrere i que el compromís continuava intacte. “Avui no és un dia de renúncia”, van coincidir els set dirigents que van deixar enrere les cel·les de Lledoners. La immensa majoria d’ells, com també Bassa i Forcadell, havien aprofitat la privació de llibertat per escriure llibres de reflexió sobre la tardor del 2017 i també sobre l’experiència a la presó, tant a Catalunya com a Madrid, on van estar reclosos mentre va durar el judici de l’1-O. Només Sànchez ha evitat -i continua evitant- escriure un llibre amb la seva visió dels fets. De tots els presos, l’expresident de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) -va succeir Forcadell en el càrrec- és l’únic que no va fer-ne cap, centrat com estava en la reordenació de l’espai de Junts per Catalunya.

El partit, de fet, va néixer quan els seus màxims dirigents estaven a la presó o a l’exili, com és el cas de Carles Puigdemont. La sortida dels presos -al marge de les múltiples causes obertes relacionades amb el referèndum que encara estan pendents de judici- va deixar els exiliats com el símbol més evident de la situació inconclusa del procés. No sempre hi ha hagut coincidència entre l’estratègia interior i l’exterior -Josep Costa, implicat en la defensa de Puigdemont, encara ho recordava aquesta setmana-, però un dels primers gestos que es van produir després de la mesura de gràcia va ser el desplaçament a Waterloo dels presos. Són trobades que, especialment en el cas de l’expresident i Junqueras, no han tingut continuïtat arran de les discrepàncies polítiques -i també personals- larvades en el camí cap al referèndum i la DUI de fa cinc anys.

La situació de llibertat no ha variat les mirades de reüll entre ERC i Junts, les dues principals formacions de l’independentisme, que malgrat tot continuen governant plegades la Generalitat. El tàndem format per Pere Aragonès i Jordi Puigneró -que no va ser la primera opció de Junts per ocupar la vicepresidència- no s’ha pogut aïllar del soroll entre partits, generat sovint per les desavinences sobre l’abast de la taula de diàleg amb l’Estat i per la col·laboració dels republicans amb Sánchez. En el congrés que Junts va celebrar a Argelers, Puigdemont va arribar a insinuar que ERC havia optat per una via pacificadora amb l’Estat per prioritzar el “benestar” dels seus quadres. L’irredemptisme verbalitzat per l’expresident s’entén també pel pols obert amb l’Estat des de la justícia europea i per la capacitat de desestabilitzar el govern espanyol -i el de la Generalitat-, com es va demostrar amb la detenció a l’Alguer del setembre passat.

El nus de la pugna existent entre els dos enemics íntims és, fonamentalment, sobre si cal facilitar -o no- estabilitat a Sánchez. Junts defensa que la col·laboració amb el govern espanyol ha de ser inexistent si no hi ha voluntat d’autoritzar un referèndum i fer decaure totes les causes pendents a través d’una amnistia, però ERC insisteix en una idea més gradualista que, al llarg de la legislatura, l’ha portat a aprovar dos pressupostos de la Moncloa. El Catalangate, però, ha fet canviar el to dels republicans a Madrid, que han votat en contra de mesures del govern espanyol -reforma laboral (abans de l’espionatge), iniciatives per mitigar l’impacte de la guerra a Ucraïna, llei de l’audiovisual prèviament pactada entre ERC i el PSOE- i hi han marcat distàncies.

Tot i els esforços negociadors de Gabriel Rufián i la relació cordial que ha intentat travar Aragonès amb Sánchez -sense un cafè a la Moncloa el desembre del 2019 no s’hauria aplanat el camí per la investidura del president espanyol amb l’abstenció dels republicans-, el primer aniversari dels indults arriba en el moment més baix de la relació entre la Generalitat i el govern espanyol de tota la legislatura. L’espionatge a dirigents independentistes -inclòs el president català i l’entorn de Puigdemont- ha laminat la confiança, i les relacions estan congelades. Fins al punt que, en gestió autonòmica, tampoc hi ha sintonia, com exemplifica que la bilateral del juliol hagi estat anul·lada. El protocol dictat pel Govern indica que, fins que no hi hagi conseqüències pel Catalangate -no compta, sostenen, la destitució de la directora del CNI-, no s’asseuran consellers i ministres a la mateixa taula. Sánchez, però, ja ha passat pàgina.

Com també sembla haver passat pàgina de la taula de diàleg, que no es reuneix des del mes de setembre. S’havia de citar durant les primeres setmanes del 2022, però les eleccions a Castella i Lleó ho van impedir. S’estava treballant en un acord per protegir el català -avançat per NacióDigital-, però l’esclat del Catalangate va congelar el mecanisme de negociació entre governs. En el discurs de Sant Esteve, Aragonès va advertir que aquest any caldria començar a explorar alternatives a la taula de diàleg, circumstància celebrada a Junts, que demana posar en marxa la direcció estratègica del procés descrita en l’acord de legislatura. El grup de treball previ a aquesta direcció estratègia, però, fa mesos que va interrompre -sense acord- la seva tasca.

Procés català

En gestió autonòmica, tampoc: així s’ha deteriorat la relació Estat-Generalitat
Infraestructures, Jocs Olímpics d’Hivern i espionatge corquen el clima que Aragonès va generar amb Sánchez des que va arribar a Palau; la comissió d’inversions, sense consellers ni ministres, constatarà aquest divendres el xoc

Un any després dels indults, per tant, no hi ha hagut cap gest més per part de l’Estat, amb Sánchez centrat en sobreviure políticament a l’impuls de la dreta i l’extrema dreta -els resultats a Andalusia són significatius- i aferrat a la geometria variable per no perdre votacions al Congrés, encara que sigui sense el concurs d’ERC. Amb el cost públic de la mesura de gràcia ja pagat -un any, en política, és una eternitat- i sense amenaça imminent de tornar a un clima com el de la tardor del 2017 a Catalunya, del discurs del president espanyol al Liceu anticipant els indults ja en queda poca cosa. Per als independentistes, un gest necessari però insuficient. Per al president del govern espanyol, un emblema per temperar el conflicte. La ferida, però, no s’ha tancat. Ni entre les dues parts en conflicte, ni tampoc dins l’independentisme.

Informa:NACIODIGITAL.CAT (19-6-2022)

42 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: