ELS MOSSOS ESTAN MÉS CÒMODES SENT SERVILS A LES AUTORITATS ESTATALS QUE NO PAS A LES CATALANES

“El txa-txa-txa dels Mossos”.
“La crisi dels Mossos d’Esquadra i d’Interior, en canvi, sí que en té de pares. De fet és poliparental”.
(QUICO SALLÉS )
Els records fan la vida. Corrien temps de l’adolescència i una de les perles de la banda sonora original de les hormones era La culpa fue del cha-cha-cha. Una cançó de Gabinete Caligari, un grup amb gràcia i un estil peculiar. De fet, el títol de la cançó va servir per un famós gag de Martes y Trece -sí, avui estic boomer– on Millán Salcedo es disfressava de Jaime Urrutia amb una camisa cremada per una planxa i cantava “La culpa fue de la chacha”. En tot cas, el títol va fer fortuna i ha quedat en part d’una memòria col·lectiva com a sinònim del clàssic “la culpa no té pares”.

La crisi dels Mossos d’Esquadra i d’Interior, en canvi, sí que en té, de pares. De fet, seria poliparental. Hi ha moltíssimes causes. Tant és així que els Mossos viuen en un constant txa-txa-txa des de fa anys i panys. Un ball constant que té la mateixa música d’origen tot i els canvis de ritme, de so, de volum o timbre. L’inici de l’actual festa dels Mossos d’Esquadra la podríem situar quan es van restablir com a policia de la Generalitat. Sí, policia de la Generalitat. Almenys així firmen les notes l’ineficaç departament de premsa de la policia de l’administració autonòmica. Per cert, un departament que mani qui mani actua amb el mateix algoritme: si ets de la corda i compres el seu relat, responen. Si no, ni els missatges de Whatsapp contesten.

El nom fa la cosa, en principi. És a dir, si és Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra vol dir que és, agradi o no, una policia governativa. Una diferència gens menor. Els Mossos depenen d’una autoritat governativa, és a dir, de la Generalitat de Catalunya en el seu conjunt. No són un ens al marge de la societat ni de l’estructura política que la mateixa comunitat que protegeixen o vigilen s’ha dotat. En resum, els Mossos, els agradi o no als membres del cos, existeixen perquè hi ha una cosa que es diu Catalunya i la gent que hi viu, anomenats ciutadans de Catalunya, han decidit dotar-se d’un Govern que s’anomena Generalitat.

Per tant, aquesta policia es deu al poder polític a través de l’orientació que li vulgui donar tant el Govern de torn, monitoritzat, instat o controlat pel poder fiscalitzador i legislatiu del Parlament de Catalunya. Tot, òbviament, en el marc de l’Estat de dret. Aquest és el sistema. Un Parlament escull un president i un president escull un conseller. Aquest Govern i aquest Parlament podran prendre decisions que afectin, amb tota la normalitat del món, els objectius i l’estructura policial. És a dir, si cal orientar la política de seguretat en el concepte de seguretat pública o seguretat humana, o com si s’han d’impulsar nous protocols o processos en desnonaments o ordre públic o mediació, o esmerçar recursos i esforços en línies de protecció general. Recordin que quan es va pensar en restablir la policia catalana hi havia el debat de si s’havia de dir “autònoma” o “autonòmica”. Sort de vells veterans de la seguretat com Jaume Bosch o Jaume Curbet, que van imposar “autonòmica”. Malament rai quan la policia és “autònoma”. Els nascuts abans del pacte de debilitats del 78 bé què ho sabem.

Altra cosa és quan aquesta policia és comissionada com a policia judicial, que aleshores, amb els recursos que li atorga el poder executiu i legislatiu, actua a les ordres del poder jurisdiccional. En aquest cas ningú parla d’ingerències, sinó d’ordres, encara que a vegades hi ha instruccions de la fiscalia o del poder judicial que posen els pèls de punta i els Mossos compleixen sabent que freguen el pal de l’Estat de dret. De fet, el major Trapero es va encarar amb el jutge Aguirre en la instrucció del cas Macedònia i va patir les represàlies fins fa ben poc.

Quin és el problema? Doncs que els Mossos estan més còmodes fent de servils uniformats a les autoritats estatals que no pas al Govern, al Parlament, al Síndic de Greuges o a les entitats socials de Catalunya. Una gràcia que fins ara els hi havia rigut tothom, tothom. Un defecte que es va incrementar durant l’época del conseller Joan Saura. A tothom li feia molta gràcia donar aire al poder dels Mossos per carregar els neulers contra l’ecosocialista. Per cert, Montserrat Tura, la consellera anterior, al darrer minut i abans de ser rellevada va nomenar sis comissaris. Ningú no va dir res. Els Mossos sempre han considerat la Generalitat, com institució en general, un poder de pa sucat amb oli, absolutament deslegitimat. Com exemple, el comissari Estela el dia de la seva presentació va informar que aniria a raspallar l’esquena de la fiscalia, el poder judicial, i els altres cossos policials. No va dir ni ase ni bèstia de les institucions de Catalunya, ni que fos per cortesia. Els Mossos, ni cortesia tenen per les institucions de Catalunya.

Tot i aquest problema d’origen han anat fent la viu viu i deixant de banda molta història s’arriba al miratge del 17-A. Per una gran majoria van fer una gran operació d’Estat, convenientment decorada amb una de les accions de propaganda més escandaloses dels darrers temps. Ningú ha passat comptes (ni ha demanat perdó) de com en un país amb policia pròpia i 270 policies locals, i on quan vas a passar un cap de setmana en un càmping o casa rural has d’omplir una fitxa pels Mossos, se’t passi una cèl·lula a Ripoll i més de mig miler de bombones de butà a Alcanar. La resolució d’aquell cas a mi, personalment, que vaig viure tot el judici a l’Audiència Nacional, m’ha deixat més dubtes que no pas conviccions o certeses. Però ja hi ha qui vanagloria les gestes d’una policia que va eliminar les proves vives de la tragèdia.

Arribats al cap del carrer i al final del ball d’aquesta setmana: la peça clau és un intendent ferit en l’orgull per haver estat enviat a treballar a la comissaria de Rubí després de deixar la Divisió d’Investigació Criminal, Toni Rodríguez. Possiblement si no fos pels errors de la investigació crim de pantà de Susqueda, amb futur incert, encara estaria remenant les cireres. Fa riure també que presentin els investigadors dels Mossos com uns espases en la lluita contra la corrupció. Es compten amb els dits d’una mà els casos que han descobert. A més, juntament amb l’exconseller Sàmper, parla d’ingerències i obstruccions. Un bon policia si té ingerències ho diu al jutge. La resta, literatura.

Ara bé, Rodríguez si que fa de policia polític, i tant. Només cal veure la persecució ridícula i gratuïtament agressiva contra el sergent Lluís Escolà. El Mosso que va portar suposadament el president Puigdemont a Brussel·les. Escolà va posar el mirall davant una prefectura ofuscada per Madrid i va fer avergonyir el cos per ser un dels pocs que va entendre quina era la seva feina. “Li farem pagar com ens ha fet quedar malament”, deien des d’Egara. Això sí que ha estat una persecució política de primer nivell. Haurien de llegir els atestats, els ha publicat aquest diari.

El conseller Elena, al final, ha pres una decisió política amb més o menys traça. No s’empassa ningú que siguin els criteris de feminització del cos. Potser és una causa més, però no és el tot. No es pot desafiar ni tensionar la mà que et nomena sinó saps que guanyaràs. És un joc de poder, de desconfiança i de no enlluernar-se amb els galons i la gorra. Si el conseller considera que el cap del cos no és de fiar, de la mateixa manera que el nomena, se’l carrega. El sindicat de comandaments es va haver de menjar amb patates el seu desafiament. De cop s’han trobat, per casualitat o no, un conseller que sembla que mani. Com ha fet, el ministre Marlaska, que ha rellevat gairebé la totalitat dels caps de la Prefectura del Cos Nacional de Policia i de les comissaries generals o bé ha acomiadat sense tremolar-li els pols un veritable tòtem de la seguretat de l’Estat i un vell conegut de la societat catalana, el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Diego Pérez de los Cobos.

Tot plegat fa llàstima. Encara queden coses per explicar. Moltes. Moltíssimes. Però que quedi clar que la crisi dels Mossos no és una flor d’estiu. La batussa policial no és culpa del txa-txa-txa sinó d’un defecte d’origen, que ve de lluny i algú ha d’evitar que vagi més lluny encara. Sigui com sigui, sorts i encerts als nous responsables i de retruc, al conseller, perquè… no s’enredin, continuarem igual d’insegurs que sempre. Ens pot consolar, però, que sempre ens quedarà ballar un txa-txa-txa.
Informa:ELMON.CAT (22-X-2022)

108 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: