ELS MOSSOS, UNA POLICIA “A”CATALUNYA I NO PAS ” DE ” CATALUNYA

“La policia âa Catalunyaâ.
“Entre una policia “de Catalunya” i “a Catalunya” hi ha un abisme i una eternitat que l’autonomia ja no pot dissimular”.
( JOAN ROVIRA )
Què son els Mossos? Aquesta ĂŠs una de les grans preguntes del llarg, llarguĂssim âmentrestantâ en el qual ens estem endinsant. No hi ha una resposta simple. SĂłn âuna cosaâ polièdrica, un cos (què ĂŠs un cos?), una instituciĂł (qui la institueix?), una policia del poble però tambĂŠ dels jutges, i dels polĂtics, i dels sindicats i de les forces internes dels propis Mossos⌠i dels que des de fora intenten manipular-los.
Son la policia del âgeneralâ i heroi Trapero, fins a cert punt, però tambĂŠ dels que no el volen veure ni en pintura. Son la policia de la Generalitat, sĂ, i tambĂŠ de lâEstat, cosa que els darrers anys hem tingut prou ocasions com per gravar-nos-ho a foc. Son policia dâEspanya i de Catalunya alhora, de la Catalunya indepe i de lâespanyolista. A vegades son col¡legues dels polis espanyols (nacionals) o dels paramilitars de la GuĂ rdia Civil, però mĂŠs aviat els veuen amb desconfiança: no se sap ben bĂŠ de qui son ni de què van.
Probablement, no ho saben ni ells ni elles, ni mossos ni mosses. Massa fidelitats creuades, massa servituds, massa equilibris, tĂ ctiques i jugadetes. Un resum fĂ cil seria: sĂłn les forces de lâordre, però qui defineix què ĂŠs lâordre i qui mana de veritat? Per aquĂ plora la criatura.
El millor i el pitjor, per a un exèrcit, una policia o qualsevol mena de cos armat, ĂŠs quan no se sap qui mana en realitat. Depenen del president? Del jutge de guĂ rdia? Dels altres cossos policials? De la ciutadania? De les xarxes socials? Del seu propi cap? Tenim, doncs, un âartefacteâ que no acaba dâencaixar, en el context dâun paĂs desencaixat.
Els policies, com els militars, han de ser autòmates al servei del poder polĂtic, que a la seva vegada sâhauria de deure sempre a la ciutadania? SĂ, però no va gens malament que els cossos armats, els que tenen el monopoli de la violència, tinguin una mica de marge -molt mesurat- per establir equilibris i compensar algunes tensions. A una societat democrĂ tica li convenen policies i funcionaris que tinguin idees pròpies i que no siguin simples esclaus dâuna polĂtics addictes als seus partidismes i personalismes. Ăs un joc de balances, que compensa tensions, però sense oblidar que pel mig hi ha armes, violència institucional, sancions, el codi penal⌠Presons, garrotades, multes⌠i bales.
Kia Stonic Un crossover inspirat en tu, personalitza’l al teu gust Patrocinat per Kia
No ho tenim resolt. Ni ho tindrem. Per això grinyola cada vegada que hi ha una crisi, uns aldarulls: lâequilibri ĂŠs impossible. A Madrid, els poders estan alineats. CadascĂş sap el paper que juga, els criteris, el marge de maniobra i la cobertura que es donen els uns als altres, sempre que tothom jugui al mateix joc. Si cal sortir a repartir garrotades, sortim a repartir llenya, però desprĂŠs hi haurĂ un sistema polĂtic i judicial que empararĂ les actuacions, perquè sĂłn coherents.
AquĂ, no. Senzillament, no pot ser. Els Mossos es troben a mig camĂ entre massa tensions. No poden ser-ho tot per a tothom. El perill ĂŠs que acabin no essent gairebĂŠ res per a ningĂş, perquè no satisfan plenament cap de les forces en joc: ni els autèntics poders policials i militars, ni els judicials, ni els vicaris de lâautonomia retallada ni la ciutadania.
TĂŠ un punt trĂ gic, la seva situaciĂł. Però tambĂŠ tĂŠ un joc perillĂłs, en mans dels propis Mossos (una mena dâens mig autònom, mig delegat, mig independent), que fins ara no han gestionat de manera destralera en absolut.
Sanitas Salut Pymes Digital Descobreix els beneficis d’aquesta assegurança.Amb videoconsulta gratis! Patrocinat per Sanitas
Quan no depens de ningĂş acabes pensant que depens nomĂŠs de tu, tot i que et cal anar alternant entre els diferents poders, per compensar. Un dia carregues durament contra els aldarulls, lâendemĂ et vesteixes de policia cĂvica i mitjancera mega-moderna, dos dies desprĂŠs demanes permĂs per tenir fusells militars i la setmana segĂźent participes en un desnonament al mateix temps que ajudes un avi o una Ă via a travessar el carrer. O mates un terrorista islamista, cosa que mai no els agrairem prou.
La seva contradicciĂł ĂŠs la del paĂs, perquè no neixen de la sobirania, sinĂł dâuna mena de delegaciĂł condicionada i subordinada de poders, sempre sota sospita per part de les autoritats espanyoles.
No ho resoldrem pas ara mateix. Però ens aporta algunes reflexions interessants per al dia, ojalĂ no massa llunyĂ , en el qual haurem de decidir de veritat com ha de ser la policia de Catalunya i com garanteix un ordre pĂşblic sens dubte necessari, però tambĂŠ discutible. Ara, de moment, son la policia a Catalunya, vigilada per les altres policies. I pels jutges espanyols. Entre una policia âde Catalunyaâ i âa Catalunyaâ hi ha un abisme i una eternitat que lâautonomia ja no pot dissimular.
Informa:ELMON.CAT (22-2-2021)