ELS PAÏSOS CATALANS, CONDEMNATS A NODRIR EL GRAN MADRID

“Els Països Catalans, condemnats a la irrellevància per nodrir el ‘Gran Madrid'”
( CARLOTA SERRA )

El model de finançament i d’inversió pública a Espanya és un debat interminable, carn de queixes i eternes diputes entre els territoris que en surten més perjudicats. Els diners són, en part, el motor de l’auge del procés sobiranista, i un dels motius que al·lega l’independentisme per explicar el “maltractament espanyol”. Però aquest greuge no el viu només Catalunya. Segons l’Informe Euromedi, el primer informe sobre el sistema fiscal espanyol després de l’esclat del coronavirus, elaborat per l’economista Josep Reyner, junt amb Jordi Manent i la Fundació Vincle, conclou que el model espanyol porta implícita una tendència a la desigualtat autonòmica, que perjudica especialment les tres zones de l’Euroregió del Mediterrani, també conegudes com Països Catalans: Catalunya, Illes Balears i País Valencià.

L’informe, al qual ha tingut accés ElNacional.cat, fa un anàlisi extens de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions “que li són imposades”, que segons les xifres que mostren són, en tots els àmbits, l’aspiradora estatal que és Madrid. Els experts apunten, d’entrada, a les deficiències del sistema: un PIB basat en activitats de baix valor afegit, un sector laboral precari, escassa inversió en I+D i una política d’inversió pública i en infraestructures “insuficient, ineficient, megalòmana i utilitzada com a palanca d’obtenció de vots”, que, apunten, “frena el desenvolupament de qualitat a moltes zones de l’Estat, entre les quals l’Euroregió”, en benefici de Madrid.

Així doncs, l’Informe avisa aquest model, juntament amb l’alt frau fiscal, “a la llarga qüestiona les bases del nostre estat del benestar”, i que “aquest patró de creixement no és fruit de la casualitat, és un model volgut, planificat i dirigit de forma deliberada i que beneficia a determinades elits”. I la conclusió més dura: “hi ha un risc molt elevat que la crisi sanitària suposi un nou retrocés en el benestar i condicions de vida de l’Euroregió en particular” i aprofundeixi en les desigualtats que pateixen els tres territoris. Anem per parts:

El ‘Gran Madrid’, l’aspiradora estatal

Els Països Catalans generen el 31% del PIB espanyol anualment, i, de fet, només cinc comunitats autònomes produeixen el 63,3% del PIB total: Madrid, Catalunya, Balears, País Valencià i Andalusia. En canvi, la població de l’Euroregió ha crescut del 27,1% el 1980 fins el 29,2% el 2018. El fet que més gent continuï produint la mateixa proporció de PIB evidencia el model basat en activitats de menys valor afegit a l’Euroregió, moment en què l’informe es pregunta si això ha estat induït per les dinàmiques de creixement de l’Estat.

Les conclusions que se n’extreuen, seguint l’evolució del PIB per càpita en cada regió comparat amb la mitjana espanyola és una tendència descendent, és a dir, que s’ha perdut part de l’avantatge comparatiu amb la resta de regions espanyoles. Destaquen principalment València i Balears, que han empitjorat molt durant els darrers anys. Alhora, l’informa posa de manifest la millora substancial d’altres comunitats com Extremadura i Galícia, que en gran part són influïdes pel seu retrocés poblacional. De fet, s’ha donat un despoblament del 57,2% en CCAA com Castella i Lleó, Galícia, Astúries o Extremadura, de treballadors que han canviat de residència per anar a Madrid.

I què ha passat amb Madrid? Des del 1980 fins l’actualitat, Madrid ha seguit distanciant-se de la mitjana estatal. El 1980 estava un 19,3% per sobre la mitjana, i el 2018 estava ja un 36,2% per sobre, i amb tendència positiva. “Com és possible que una regió que no és industrial, ni exportadora, ni atrau grans quantitats de turistes en relació amb altres regions espanyoles, ni és un port natural marítim o fluvial i malgrat la seva relativa altitud, presenti un progrés així?”, es pregunten els autors de l’informe. Els motius que analitza serien els següents.

D’entrada, la concentració de tot poder polític i regulador de l’economia dins la mateixa ciutat, com ara ministeris, supervisors, organismes, etcètera. Aquest poder comporta alhora que al seu voltant s’hi hagin anat acumulant una sèrie de sectors i activitats relacionades, dependents de l’activitat econòmica i política de l’Estat, com ara les finances, l’energia, les telecomunicacions, les constructores i moltes altres que “s’han anat traslladant o engrandint al voltant dels organismes amb capacitat de decisió”.

Tot això, segons explica l’informe, acaba engreixant “un model de creixement radial que converteix Madrid en el centre de totes les comunicacions viàries, ferroviàries i aèries que ha anat situant a una gran part de les regions espanyoles en una posició subalterna com a subministradores dels treballadors amb diversos graus de qualificació que demanen els sectors concentrats a Madrid”. No tan sols això, sinó que l’acumulació i atracció de riquesa en un mateix territori s’ha donat també per un règim fiscal atractiu basat en la bonificació de l’impost de patrimoni, el de successions i tipus atractius d’IRPF. En definitiva, la confecció del ‘Gran Madrid’.

D’aquesta manera, l’estudi conclou que Madrid “aprofita la seva capitalitat i la radicació dins seu de centres de poder per exercir tota la capacitat d’atracció del coneixement”. Alhora, apunta a l’excepció d’Euskadi o Navarra, que degut al seu règim excepcional pot sostraure’s del model “de baixa productivitat imperant”. Amb tot, apunta també que Catalunya “té pèrdues d’atracció de coneixement moderades, metre que València i Balears pateixen davallades molt importants”.

Finançament autonòmic i balances fiscals

Com comentàvem, el model de creixement desigual socialment i demogràficament entre comunitats es sosté “gràcies a un flux constant de transferències interregionals”, suportat també per les transferències procedents de la Unió Europea des dels fons estructurals. I on són les balances fiscals de cada territori? Doncs bé, ja fa un temps que l’Estat és reticent a publicar-les, però de vegades altres institucions ho calculen o es publica perquè no hi ha altre remei. Basant-se en les xifres, l’informe assegura que “s’evidencia que són bàsicament quatre territoris espanyols -els Països Catalans i Madrid- els que suporten el flux de transferències que permeten el funcionament general de l’Estat” i suporten el benestar d’un conjunt d’altres territoris que “no generen els recursos necessaris”.

A banda de les balances fiscals, hi ha l’entramat del finançament autonòmic. Aquest està dissenyat perquè les comunitats puguin oferir serveis públics bàsics que tenen transferits en condicions similars independentment dels recursos fiscals que generi cada CCAA. A l’hora de la veritat, però,el sistema de finançament comú, -el que no és de règim foral-, porta caducat des del 2013, moment en què hauria d’haver estat renegociat, però per manca de voluntat política no es va fer. Amb tot, l’informe calcula que Balears i Catalunya perden recursos en relació amb la seva capacitat de recaptació. Concretament, apunta que Balears i Catalunya, que tindrien una capacitat fiscal del 27,3% i del 19,9% superiors a la mitjana, queden per sota després dels mecanismes d’anivellament. A més, Madrid té una pèrdua important, “però gaudeix d’un dividend extra gràcies als extraordinaris recursos que genera per la seva major renda per habitant” induïda per la concentració esmentada.

Infraestructures, l’exemple que no passa de moda
La queixa més evident en inversió -i sobretot execució- són les infraestructures, per l’alt valor afegit que aporten en un territori, per ser la columna vertebral de tota cadena econòmica i, també, pel poc marge que deixen a la subjectivitat. Amb tot, l’informa dedica tot un capítol a parlar no només de les infraestructures, sinó de la inversió pública estatal en general, i assevera que la distribució geogràfica de la inversió pública realment executada “no té res a veure amb cap criteri d’equitat” ni d’oportunitat econòmica ni social, “sinó amb clars criteris polítics”.

En aquest sentit, assegura que “les diferències geogràfiques en l’assignació d’inversions són un total despropòsit”. Les infraestructures públiques són un exemple del dèficit d’inversió pública de l’Estat. L’informe conclou que tant a Catalunya, Balears i València, els tres territoris de l’Euroregió Mediterrània “hi ha un dèficit històric i acumulat d’infraestructures notori que s’ha anat generant al llarg dels anys”. L’Alta Velocitat és el primer exemple que descriu l’informe i les xifres que s’observen en l’infogràfic de sota:

D’acord amb l’organisme mundial International Union of Railways, Espanya és el cinquè país en passatgers per kilòmetre tot i ser la segona en kilòmetres en xarxa, i segons un estudi dels catedràtics Germà Bel i Daniel Albalate, en intensitat d’ús, Espanya era el país europeu que menys utilitzava la seva xarxa d’alta velocitat en comparació amb els km construïts -4,5 mil milions de passatgers per cada 1000 km de xarxa-, lluny de qualsevol país europeu o asiàtic. Segons Reyner, però, “el problema és que aquesta obra ha costat 51.775 milions d’euros més el que encara està pendent de construir. Però ni això ni el deute heretat que ha suposat, no és el més important, sinó el que consumirà cada any a partir d’ara”.

De fet, només dels costos de manteniment, són d’uns 100.000-150.000 euros per kilòmetre depenent del tram i conclou que “cap de les línies d’AVE pot arribar a compensar els costos de la seva construcció més els de manteniment. Només la línia Barcelona-Madrid té possibilitats de compensar els costos i amortitzar part de la construcció”. I també la línia Barcelona-València, que recordem que encara no existeix. Amb tot, segons els experts, apunten que “és altament dubtós que l’alta velocitat promogui el desenvolupament dels territoris menys dinàmics”. En aquest sentit, l’informe assegura que “és un mecanisme més per accentuar la seva dependència de les grans metròpolis urbanes”.

Però com dèiem, l’AVE, el Corredor Mediterrani i Rodalies són només un dels múltiples exemples. L’informe complet apunta també les autopistes rescatades, un rescat que “acabarà costant a l’Estat entre 4.000 i 5.500 milions d’euros”; o els Aeroports gestionats per AENA, en què assegura que “la privatització parcial d’AENA va ser un negoci rodó pels fons d’inversió que varen entrar al capital, però ruïnós per l’Estat espanyol” i els greuges de l’aeroport del Prat.

Fuga de seus empresarials
Entre altres temes que es poden consultar a l’informe complet, Reyner i Manent mencionen la polèmica ‘fuga’ de seus empresarials de Catalunya després del referèndum de l’1 d’octubre i asseveren que “els canvis de domicili social registrats a partir de l’octubre del 2017 varen ser una operació d’Estat dirigida pel govern espanyol per atemorir a la part de la població que impulsava l’independentisme”. Segons els autors de l’informe el trasllat de seu no altera res mentre les activitats de les empreses es mantinguin on són, de manera que no afecta el PIB català ni tampoc els impostos que tenen dret a percebre els ajuntaments o la Generalitat, “i només en algun tipus molt residual d’impost es pot veure afectat pel canvi de seu”.

En aquest sentit, l’informe destaca que el número de seus empresarials ‘fugades’ no és ben conegut, ja que el Registre Mercantil parlava de 4.895 seus, però en realitat hauria de dir CIFs, perquè moltes són fons d’inversió, de pensions o societats patrimonials que depenen d’una decisió única.

La crisi sanitària
Finalment, i a mode de cloenda, l’informe menciona la crisi del coronavirus i el seu efecte a l’Euroregió, en què considera que la Covid-19 agreujarà encara més els problemes estructurals. “A banda de la celeritat i eficàcia amb què s’han pres moltes mesures, més que discutibles especialment a la vista del dramàtic resultat en la letalitat de la malaltia, l’enfocament centralista i nacionalista amb què el govern espanyol està prenent les mesures fa difícil pensar que no hi ha un risc real de retrocés en el reconeixement de la realitat territorial diferenciada de l’Estat, que és afavorit per l’estat d’opinió dominant en el conjunt d’Espanya”, assegura.

En aquest sentit, critica que el govern espanyol “ha estat negligent en la gestió inicial, quan ja es coneixien les experiències d’alguns països, sense preparar-se adequadament i adoptant les primeres mesures quan els contagis ja estaven fora de control. Ha impedit decisions de les autoritats catalanes que, adoptades en el moment en què es proposaven, podrien haver salvat vides. Ho ha tornat a fer prenent riscos quan s’iniciava la fase descendent de l’epidèmia qüestionant el criteri d’experts i de territoris. És un fet que països petits o d’estructura federal han pogut gestionar molt millor la crisi principalment per la seva proximitat a la realitat”.

Davant la situació, els autors de l’informe consideren que “hi ha un risc molt elevat que la crisi sanitària de la Covid-19 suposi un nou retrocés en el benestar i condicions de vida dels ciutadans en general i de l’Euroregió Mediterrània en particular”.
Informa:ELNACIONAL.CAT (2-8-2020)

125 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: