ELS ” PAPERS” DE SALAMANCA: 20 ANYS DE LA COMISSIÓ DE LA DIGNITAT

“20 anys de Comissió de la Dignitat”.
(TONI STRUBELL, PEP CRUANYES I PILAR REBAQUE )
La Comissió de la Dignitat és una entitat memorialista que vam crear un grup de ciutadans i ciutadanes un 21 de gener, avui fa 20 anys, a l’Ateneu Barcelonès. La nostra voluntat era la de contribuir, des del moviment cívic, a la recuperació del que mediàticament s’havia conegut com els “papers de Salamanca”. Aquell objectiu, que alguns van titllar immediatament d’utòpic i somiatruites, venia en resposta a les declaracions fetes dies abans per José María Aznar en què anunciava la determinació del seu govern que cap document de l’anomenat Archivo de Salamanca sortís d’aquella sinistra institució, en clara referència a la històrica reivindicació dels catalans de recuperar els arxius espoliats pels franquistes durant el període 1938-39.

Amb el pas del temps, hem pogut veure amb gran satisfacció que a aquella proclama antidemocràtica d’Aznar se li va poder donar resposta jugant bé les cartes. Vam fer-ho amb una mobilització pionera de l’opinió pública mundial que va comptar amb el suport de personalitats astorades que un espoli portat a terme per feixistes no s’hagués reparat. Entre d’altres, van firmar excaps d’estat, líders mundials en diverses àrees, dirigents destacats de les organitzacions de defensa dels drets humans, premis Nobel i un ex secretari general de la Unesco, i una munió de catedràtics universitaris dels cinc continents. En certa manera, vam poder llançar un raig de llum damunt el forat negre que era ―i és― l’actual estat espanyol en termes de qualitat democràtica, ja que en tants aspectes exerceix desacomplexadament d’hereu del franquisme. Vam poder constatar com a la bèstia se la podia vèncer fins i tot jugant en camp contrari, amb l’àrbitre comprat i davant una opinió pública espanyola ferotgement mediatitzada en contra del retorn dels documents a Catalunya.

Vam poder llançar un raig de llum damunt el forat negre que era ―i és― l’actual estat espanyol en termes de qualitat democràtica, que en tants aspectes exerceix desacomplexadament d’hereu del franquisme

Potser algú dirà que lluitar per uns documents espoliats seixanta anys abans és una lluita secundària. Potser algú pot pensar que hauria estat preferible que l’èxit aconseguit en la recuperació dels papers s’hagués produït en alguna altra esfera de la lluita antifranquista, on tantes violacions dels drets col·lectius encara quedaven ―i queden― sense corregir. Però com que van quedar obviats i assumits els crims del franquisme per l’escarransida Transició (cosa que hauria estat senzillament impensable en qualsevol altre país que pretengués sortir d’una sagnant dictadura per accedir a un estat de dret democràtic), vam pensar que era una bona estratègia no sols per començar a fer justícia, sinó per demostrar que el franquisme, que tan viu està, es podia vèncer en algun camp. Amb la histèrica reacció contra la nostra justa demanda, es va poder veure que el contagi totalitari i annexionista era un fet plenament transversal a Espanya (recordem, per exemple, la fredor amb què Izquierda Unida de Salamanca va tractar la reivindicació). Eren excepcionals els casos d’entitats i intel·lectuals espanyols que van poder vèncer la catalanofòbia imperant per situar-se al costat de la justa reivindicació catalana. Entre ells, deixeu-nos citar els casos dels Verds de Salamanca i d’Izquierda Castellana, modèlic partit aquest darrer que avui l’estat de dret espanyol vol fulminar amb l’excusa d’un tecnicisme. Entre els qui van pagar ben cara la seva solidaritat amb Catalunya, volem citar els Aníbal Lozano, Jose Luis de las Heras i Teresa Carbajal, estigmatitzats tots ells per voler denunciar un espoli que, recordem-ho, va ser inicialment planificat des de l’oficina de la Gestapo a Valladolid. Tal és la magnitud de la tragèdia espanyola.

Evidentment, tot i haver centrat la nostra lluita en la recuperació dels arxius i la devolució als legítims propietaris, privats o públics, la Comissió no s’ha limitat a l’àrea documental. Hem cregut que havia de ser molt més àmplia la tasca de recuperació de la memòria històrica i allò que l’amic Paul Preston al seu dia va definir com la “rectificació dels crims del franquisme que encara es poden rectificar”. En aquest sentit, a la Comissió de la Dignitat estem especialment orgullosos d’haver aconseguit que el Parlament de Catalunya, en base a un projecte presentat per la Comissió, hagués procedit a l’anul·lació efectiva dels consells de guerra als antifranquistes, fent de Catalunya l’únic país de l’Estat que ho hagi portat a terme. També estem orgullosos d’haver organitzat tants anys els Premis Dignitat amb què hem pogut honorar modestament persones i col·lectius que consideràvem que s’havien de destacar per les seves activitats en pro de la democràcia i els drets humans. Des de Francesc Ferrer i Gironès fins a Neus Català. Des de Jordi Borràs fins a Julian Assange. Des de Cap Dona en l’Oblit fins a Josep Maria Boix, director general de la Caixa de Pensions al període de la Guerra Civil, persona defenestrada pels franquistes de qui els actuals dirigents de La Caixa encara semblen mig avergonyir-se. També hem treballat en la restitució d’inscripcions en català esborrades pels franquistes en diversos monuments com ara el de Frederic Mistral, el de la proclamació de la República Catalana a Tibidabo, el de Geroni Granell o les inscripcions de l’edifici històric de La Caixa a Via Laietana. També la participació en diversos homenatges multitudinaris al president Companys, que va incloure la col·locació d’una placa recordatòria de la seva detenció a Arabol, a la Bretanya francesa; la manifestació a la Puerta del Sol on va ser detingut i torturat; l’acte a Sant Agustí amb el Rèquiem de Mozart o el gran acte d’homenatge als músics republicans represaliats amb l’orquestra de l’ESMUC al saló Oval de Montjuïc, on s’interpretà la marxa fúnebre de Sigfrid de Wagner i obres dels mateixos músics represaliats.

La restitució de la senyera que Companys va col·locar al castell de Montjuïc el 1936, ben visible des de tot Barcelona. L’homenatge al president del FCB afusellat pels franquistes amb la interpretació del Rèquiem de Fauré a l’església del Pi. Tot això sense oblidar el memorable acte de reclamació dels papers de Salamanca que va omplir el Palau Sant Jordi el 21 d’octubre del 2007, donant un impuls cívic definitiu al compliment de la llei de retorn que tanta mandra feia ―i fa― als governs de Madrid. També estem satisfets d’haver homenatjat la memòria de Carles Rahola ―amb un emotiu Egmont al Teatre Municipal de Girona―, el brigadista internacional Michael O’Riordan i de portar a terme la nostra campanya ―compartida amb la sectorial de persones represaliades de l’ANC― pel tancament de la comissaria de la Policia Nacional a Laietana per convertir-lo en un centre d’interpretació de la repressió política i la tortura a Catalunya, juntament amb tantes iniciatives més amb les quals hem volgut combatre l’esperit feixista que impera en tants àmbits de l’Espanya del passat i del present. Seguim.

Informa:ELNACIONAL.CAT (21-1-2022)

75 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: