ELS PARTITS CATALANS S’ADAPTEN A L’IDEARI LINGÜÍSTIC ESPANYOL MÉS RECALCITRANT

“Legislar sobre l’incompliment de la llei de política lingüística”.

“Els partits polítics catalans (també els independentistes) volen ajustar-se electoralment a la realitat sociolingüística vigent, en comptes de lluitar per transformar-la”.
(ROGER CASTELLANOS )
Imagineu-vos una carretera molt perillosa, com tantes n’hi ha al nostre país, on cada cop que plogui s’hi produeixi algun accident. Per tal de reduir-hi la sinistralitat, el govern decideix millorar-hi la senyalització, suavitzar-hi els revolts, fer-hi un bon manteniment de l’asfalt, etcètera. Però, tanmateix, l’orografia del terreny no permet fer-hi miracles i, per això, amb el propòsit de minimitzar els riscos, es decideix reduir la velocitat permesa. Perquè, sens dubte, per algun lloc hem de passar, i, en aquest cas, eliminar la via no és una opció.

Malgrat la prohibició de circular per sobre de la velocitat indicada, però, continua havent-hi accidents cada cop que plou; i és que els conductors desoeixen de manera sistemàtica el límit establert. Així doncs, el govern decideix instal·lar-hi un radar de velocitat, amb la finalitat de fer efectiva la prohibició; però, oh sorpresa, continuen produint-s’hi accidents, ja que els vehicles frenen just a l’alçada del radar, convenientment senyalitzat, i a partir de llavors prossegueixen la seva marxa a la velocitat que els abelleix.

És aleshores que, entossudit a fer complir el codi de circulació, el nostre govern té una idea brillant. Abans, però, penseu quina solució seria la més lògica. Ja la teniu? Segurament heu pensat que seria una bona decisió col·locar-hi un radar de tram per tal d’assegurar que els conductors no s’aventuraran a transgredir la normativa, bo i sabent que es guanyaran una bona multa si ho fan. Però no, benvolgut lector, aquesta no és la pensada dels nostres governants. La jugada mestra consisteix en el següent: si tornem a augmentar el límit a la velocitat en què habitualment ja circulen els conductors, aquests ja no vulneraran la prohibició; i santes pasqües!

Oi que no té cap sentit? Com bé haureu pogut copsar, en comptes d’enfortir el compliment de la llei, el que s’ha fet és legislar sobre l’incompliment d’aquesta; encara pitjor: s’ha oblidat el motiu pel qual es va regular la velocitat, que era evitar que hi haguessin accidents de trànsit. En conseqüència, la prudència i el civisme dels conductors continuarà depenent del seu propi voluntarisme, mentre que els conductors negligents podran continuar posant en risc la vida dels altres usuaris. Amb la flexibilització de la prohibició podrem tenir, això sí, una falsa sensació d’ordre i de seguretat. Si més no, fins que torni a ploure i es produeixi un nou accident.

Doncs bé, aquesta carretera de la qual hem parlat voldria ser una representació de la situació que viu la llengua catalana a les aules del nostre país. La seva vehicularitat de iure, establerta per la llei de política lingüística, mai no s’ha arribat a aplicar de facto arreu dels centres educatius, especialment de secundària i de FP; ni, encara menys, a les zones on la realitat sociolingüística estreny cada cop més el setge contra l’ús social del català. Davant d’aquesta situació de diglòssia i de substitució lingüística generalitzada, una correcta implementació del model d’immersió hauria servit, com a mínim, per sostenir els fonaments de la normalització del català a la nostra societat: l’escola catalana.

Tanmateix, els diversos governs autonòmics han negligit a dur a terme una política activa i vigilant que assegurés la presència i l’ús de la llengua a les aules del nostre país. Per contra, arribada la sentència del TSJC que imposa un mínim d’un 25% de castellà a l’ensenyament, els nostres governants (independentistes!), enlloc de plantar-se i defensar un model pedagògic i inclusiu que compta amb un amplíssim suport social, han optat per institucionalitzar la desídia; és a dir, han volgut convertir en llei l’incompliment d’aquesta: a partir d’ara, la flexibilitat a l’hora d’aplicar la immersió lingüística ja no serà fruit de la deixadesa institucional, sinó que serà perfectament legal.

Però, si reprenem la metàfora anterior, la cosa és encara més greu: el fet que d’ara endavant els projectes lingüístics de cada centre educatiu s’hagin d’adaptar a la seva respectiva realitat sociolingüística implicarà obrir les portes a la castellanització de les comarques amb un índex més elevat de catalanoparlants; és a dir, serà com si augmentéssim la velocitat permesa a totes les carreteres, a les que són perilloses i a les que no, fent que aquestes darreres, consegüentment, passin a ser també perilloses: i és que, a hores d’ara, ja no hi ha cap racó dels Països Catalans que no vegi perillar l’ús social de la nostra llengua.

L’única explicació racional de tot plegat és que els partits polítics catalans (també els independentistes) volen ajustar-se electoralment a la realitat sociolingüística vigent, en comptes de lluitar per transformar-la. És a dir, volen adaptar-se a la realitat que sempre ens ha volgut imposar l’espanyolisme més recalcitrant: el que malda per assimilar-nos i per anorrear-nos nacionalment; el que porta per bandera la segregació i la catalanofòbia. Enfront d’aquesta situació, tot pas enrere serà un pas en fals.
Imnforma:ELMON.CAT (9-6-2022)

59 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: