“Els paranys de la campanya electoral “.
“Alguns parlen d’una possible desmobilització de l’independentisme el 14-F. No em sorprèn. Al capdavall, els votants no són tan passerells com ells voldrien”.
( SANTIAGO ESPOT )
El pitjor que li pot passar a un partit quan encara unes eleccions és que no tingui res substanciós a dir. Que tot soni a passat i res a futur. Un déjà vu, en definitiva. En aquestes circumstàncies, mobilitzar el vot a través de l’esperança en l’esdevenidor, és una quimera. Qui voti ho farà per rutina, però amb la certesa que el seu sufragi no serveix per regenerar res.

Poc més o menys, aquest és l’escenari en el qual es mouen els tres partits de l’independentisme oficial representats actualment en el Parlament. El relat espanyol que la independència és impossible ha estat acceptat per tot ells sense gaire dificultat. Confonen les seves limitacions amb les de Catalunya i ho amaguen darrere la mentida i la incompetència.

Esquerra ha esdevingut el campió del diàleg en una lliga on no es presenta mai el rival. Repeteixen com a lloros que cal eixamplar la base fins a un 70-80% sense entendre que cal guanyar la guerra per poder negociar. En cas contrari, només parlaràs dels termes de la teva pròpia claudicació. Però què poden saber d’aquestes coses aquells que fan d’estimar a l’enemic una estratègia per guanyar?

Altres (els de la CUP) parlen d’un referèndum cap allà el 2025. S’autoanomenen “revolucionaris”, però si les revolucions s’haguessin fet segons el seu ritme tropical, les dones encara no votarien i la setmana laboral seria de set dies. Encara que el pitjor no és aquesta dèria per posar dates sense solta ni volta. Allò que insulta la intel.ligència és no explicar les raons per les quals aquesta votació s’ha de produir d’aquí quatre o cinc anys i no pas la tardor vinent, posem per cas.

Amb tot, els més pinxos de tots són els de Junts per Catalunya. Diuen representar l’independentisme més conseqüent. La seva candidata va arrencar la campanya electoral a velocitat supersònica tot dient que si l’independentisme superava el 50%, proclamaria la DUI. Les càmeres la seguien arreu i les seves declaracions van marcar l’inici de campanya. Feina feta, devien pensar els seus assessors. Com que tothom mira les campanyes per televisió i pràcticament ningú es mira els programes electorals, passen desapercebuts aquells detalls que justifiquen l’incompliment de les promeses.
Calcula l’estalvi en 2 min Simulador d’inversió. Inverteix com ho fa Mutua Madrileña Patrocinat per Mutua Madrileña

Així, mentre llueixen la DUI com si fos l’espasa salvadora de Catalunya, publiquen al mateix temps les “50 mesures principals per un govern fort i eficient” on en el punt 3 pot llegir-se textualment el següent: “Si les formacions independentistes obtenim més del 50% dels vots, sol.licitar la intervenció dels organismes europeus per assolir un referèndum acordat i vinculant”. Màgia Borràs! La DUI ha desaparegut!

Alguns parlen d’una possible desmobilització de l’independentisme el 14-F. No em sorprèn. Al capdavall, els votants no són tan passerells com ells voldrien. De forma més o menys conscient, sospiten que un estat català no pot arribar de la mà dels qui demostren que no saber per on tirar. Creix la sensació que tot és una paròdia per amagar la seva veritable intenció: perpetuar un conflicte de baixa intensitat que mantingui el paradigma autonòmic sota el qual tothom conserva càrrec i sou. Votar-los és donar corda a la decadència de Catalunya.
Informa:ELMON.CAT (3-2-2021)