ELS PERILLS D’ABANDONAR EL PLE DEL PARLAMENT QUAN INTERVÉ VOX

( IVET NÚÑEZ )
El divendres 26 de març, durant la primera sessió de l’intent d’investidura del candidat republicà, Pere Aragonès, el gruix dels diputats d’ERC, Junts, Comuns i la CUP van abandonar la sala quan va prendre la paraula el líder de Vox, Ignacio Garriga. La imatge dels seients buits es va viralitzar i a les xarxes es va desfermar de nou el debat sobre la conveniència de deixar els discursos d’odi de Vox sense replicar. La sortida dels diputats i diputades era fruit del pacte antifeixista, l’estratègia que han acordat els partits per aïllar l’extrema dreta al Parlament. Segons aquest acord, Vox no podrà presidir mai cap comissió ni tenir representants a la diputació permanent. Al pacte antifeixista s’hi han establert també línies vermelles comunes per aturar els discursos d’odi de la formació de Garriga. Fonts d’Esquerra Republicana asseguren que en el marc d’aquesta estratègia antifeixista “a Vox no se li poden regalar espais sense confrontar-lo, ni tampoc normalitzar-lo”. De fet, tots els diputats d’ERC excepte Pere Aragonès, Marta Vilalta, Najat Driouech i Jenn Díaz van marxar.

Marxar pot generar un efecte rebot

Els experts, però, consideren que aquesta escenificació de rebuig a Vox pot tenir “un efecte rebot”. Xavier Casals, expert en extrema dreta, considera que la pregunta central que s’ha de respondre abans de fer escenificacions com abandonar el ple o mostrar cartells de rebuig és què es vol fer amb l’electorat de Vox. Fins a 217.883 persones van votar el partit de Santiago Abascal el 14F, el que representa el 7,69% dels votants que van participar en les eleccions, de manera que a parer d’aquest expert l’extrema dreta ja és una amenaça real a la cambra catalana: “La primera qüestió és si es volen recuperar aquests votants o ja se’ls dona per perduts”, planteja Casals, que considera que deixar l’hemicicle quan intervé Vox transmet que el partit no mereix ser escoltat i això pot ser llegit com un menyspreu als seus votants.

Aquest expert en extrema dreta augura que aquest tipus d’escenificacions probablement reforçaran l’electorat de Vox perquè remarcaran la seva singularitat: “Ells es venen com l’únic partit diferent, els que diuen la veritat tal com és, i marxar de l’hemicicle dona força al seu discurs antiestablishment”. Casals admet que no hi ha “una fórmula màgica”, però adverteix que s’han de tenir clars els objectius que persegueixen aquest tipus d’escenificacions, que “perden el sentit” si no tenen una estratègia darrere. “Sembla que allò important és l’escenificació del rebuig, l’espectacle, i no com s’actua políticament”, explica. Casals demana reflexionar sobre els resultats que s’obtindran amb aquestes escenificacions: “Servirà d’alguna cosa, si no hi ha una estratègia al darrere?”. L’analista va més enllà i considera que si l’objectiu dels diputats que van marxar del ple era ignorar Vox, han aconseguit visibilitzar-los encara més i donar-los una “espectacular notorietat mediàtica”.

En el mateix sentit, Iván Serrano, politòleg i professor de la UOC, considera que s’està confonent l’escenificació de rebuig a Vox amb una estratègia política per aturar els discursos d’odi de la ultradreta. “La representació política que escenifica aquest distanciament ha d’anar acompanyada d’una acció política concreta, si no és només un escarafall”, recalca el politòleg després d’advertir del perill donar més visibilitat a Vox amb el gest d’abandonar el ple quan parlen. Aquest dilema, explica Serrano, fa anys que s’ha plantejat a altres països europeus on l’extrema dreta ha arribat a ser la segona força política.

“Hi ha un element important en Vox més enllà del seu discurs: diuen que són l’antiestablishment. Per això aixecar-se i marxar quan parlen reforça el seu missatge”, defensa Oriol Bartomeus, politòleg i professor associat a la UAB. Bartomeus coincideix a advertir del perill que suposa deixar el seu discurs sense contestar: “Si no se’ls rebat, les seves idees van calant a poc a poc a la societat”. Aquest politòleg considera “pobres” els arguments que esgrimeixen alguns partits per justificar no entrar en discussions amb la ultradreta: “Per molt que no hi vulguin parlar, als seus votants se’ls ha de convèncer. No s’han tornat bojos, saben què voten”.

El paper de la resta d’actors polítics en l’ascens de Vox

Bartomeus és molt crític amb la resta de partits polítics, perquè considera que “juguen amb foc” i que han tingut un paper en l’ascens de Vox a Catalunya. “Creuen que incentivar el vot a l’extrema dreta els va bé estratègicament”, explica aquest politòleg, que considera que els partits han caigut en el parany de pensar que l’existència de Vox els facilita el discurs. En aquest “joc de polarització” al qual es refereix Bartomeus, els partits polítics busquen obtenir rèdit electoral, però acaben reforçant l’extrema dreta: “Després de jugar al seu joc no s’hi val fer escarafalls i marxar del Parlament”, adverteix. Bartomeus considera que aquestes accions a la cambra catalana mostren que “una part de l’independentisme creu que l’existència de Vox els legitima” i ho aprofiten per assenyalar que els qui no pensen com ells “són fatxes”. “Això, que també ho fa l’esquerra, els permet ser bastant vagues en les propostes polítiques”, assegura aquest politòleg, que demana anar a l’arrel del problema per veure d’on ve l’èxit de Vox.

Els mitjans de comunicació com a “trampolí”

Bartomeus demana analitzar en profunditat i des de l’arrel aquesta irrupció de Vox al Congrés i al Parlament de Catalunya. Un dels actors que han influït en aquest ascens, segons Bartomeus, són els mitjans de comunicació, que han servit a Vox de “trampolí”. “N’hi ha molts que juguen a incentivar la ultradreta i donar-li visibilitat per legitimar les seves posicions”, explica el politòleg. Altres mitjans, segons Bartomeus, contribueixen a donar-los notorietat perquè “diuen burrades i això sempre dona audiència”. Per a aquest politòleg, que Vox hagi entrat al Parlament no és cap “accident”, sinó el resultat d’una “concatenació d’errors” i d’un context que afavoreix que aquests discursos rebin l’atenció d’una part important de la ciutadania. “Algú s’hauria de plantejar què coi està passant aquí, per què una part gran de la ciutadania compra molts dels seus arguments aberrants”, conclou.
El cordó sanitari tambÊ pot reforçar Vox

“El cordó sanitari també pot generar un efecte rebot si Vox queda com l’únic partit que diu el que la resta no vol sentir”, explica Iván Serrano. A parer d’aquest politòleg, l’acció política de la resta de formacions s’ha de traduir en la promesa de no pactar amb Vox, perquè això els legitimaria com a interlocutors vàlids. “La sort és que en el cas del Parlament encara no s’han establert com un partit necessari per governar”, apunta Serrano, que ja ha analitzat la situació d’altres cambres en què la pressió per governar acaba propiciant acostaments a Vox.

El perill de comparar Vox amb el nazisme

Durant la primera sessió d’investidura de Pere Aragonès, els diputats que van marxar prèviament havien brandat rètols amb la fotografia titulada Aixafem el feixisme de Pere Català Pic, on una espardenya trepitja una creu gammada, el símbol nazi. Xavier Casals qüestiona que identificar Vox amb el nazisme sigui una bona estratègia: “Lluny de fer pedagogia per combatre l’extrema dreta, desinforma i diu molt poc de la naturalesa d’aquest partit”. Aquest missatge no clarifica la situació, sinó que la confon encara més, segons aquest expert. “Vox no és una mera reedició d’un fenomen del passat”, recalca Casals, que és partidari d’estratègies que transmetin a la societat què és realment l’extrema dreta per poder combatre-la i aturar el seu èxit, cada vegada més gran en la societat catalana.
Informa:ELMON.CAT (11-4-2021)

100 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: