ELS POLÍTICS INDEPENDENTISTES SÓN INCAPAÇOS DE DIR QUE EL CASTELLÀ ÉS LA LLENGUA DE L’OCUPANT

“Antonio Baños i la llengua de l’ocupant”.
“Els polítics dits independentistes són incapaços de dir que el castellà és la llengua de l’ocupant”.

(PILAR CARRACELAS )
Antonio Baños ha fet més per la defensa del català que la Conselleria d’Educació i els partits que es van pactar una llei al Parlament per dilapidar la immersió lingüística afirmant que l’estaven blindant. No només perquè es va negar a respondre a les preguntes dels tribunals espanyols en castellà. Això ja ho ha fet alguna vegada més gent, com ara Joan Laporta l’any 2015. També perquè va dir a les coses pel seu nom: que el castellà és una llengua estrangera a Catalunya. I no s’hauria d’escandalitzar ningú: el català és diu català perquè es la llengua de Catalunya i el castellà és diu castellà perquè és la llengua de Castella, no cal ser Sherlock Holmes. I que sigui estrangera no vol dir que els que la parlen ho siguin, com a la regió de Flandes no són estrangers els que parlen francès: simplement vol dir que el castellà és una llengua que s’ha imposat des de Castella.

No cal remuntar-se als Decrets de Nova Planta, i ni tan sols al franquisme. No fa gaires anys, el Parlament de Catalunya va aprovar per majoria absoluta un Estatut en què s’especificava que la llengua de Catalunya, oh, sorpresa, és el català. I va ser Castella, mitjançant el Govern espanyol i després el Congrés dels Diputats (amb la col·laboració de Convergència i Unió que feia el que fa ara Esquerra Republicana, vendre’s) qui, oh, sorpresa, va imposar que el castellà també fos considerat llengua de Catalunya. Si el castellà no fos una llengua imposada, persones com jo, nascudes a Catalunya amb orígen a territoris on es parla una altra llengua diferent al castellà, com Galícia, no l’hauríem d’haver après mai si no fos per viure, treballar o estudiar a d’altres indrets d’Espanya.

Els nostres polítics haurien de fer exactament el mateix, deixar-se de retòrica i començar a dir les coses pel seu nom. Que som un país ocupat, per exemple. I que el problema no és l’Estat, aquella cosa etèria a qui surt gratis acusar políticament, sinó Espanya, aquest projecte polític que està construït contra Catalunya, fins el punt que és el que uneix l’arc parlamentari espanyol quan van mal dades. Quan la unitat d’Espanya està en perill, Juan Carlos Monedero és capaç de dir que l’article 155 “calia aplicar-lo perquè s’havien tornat bojos” (i al capdavall, Podemos no hi va donar suport perquè no se’ls va necessitar) i el tauler polític s’escora cap a l’extrema dreta no només sense que ningú hi planti cara, sinó amb la passivitat i fins i tot la col·laboració de tot l’espectre polític. D’altra manera, una acusació particular com la de VOX al judici del procés publicitada diàriament per les televisions espanyoles i catalanes (comandades per la classe dirigent col·laboradora amb Espanya) no hauria estat possible. De fet, l’assumpció de responsabilitats penals per fer un cordó sanitari a l’extrema dreta com van fer Baños i Eulàlia Reguant en aquest judici no l’hem vist enlloc més d’Espanya.

Però els polítics dits independentistes són incapaços de dir que el castellà és la llengua de l’ocupant com ho són fins i tot de pronunciar l’expressió “moviment d’alliberament nacional”, perquè no s’ho creuen, com no s’ho creuen a Espanya. Assumeixen que per ser un país ocupat ho ha de certificar l’ocupant, com la magistrada que signa la sentència que vol enviar Antonio Baños quatre mesos a presó diu que “resulta sorprendente, incluso frívolo, que se aduzcan motivos políticos o ideológicos para negarse a contestar a quien es parte en un procedimiento judicial cuando la libertad ideológica es un derecho fundamental reconocido a todos, no solo a quienes decida el acusado“, és a dir, que no es pot sostenir que la llibertat ideològica no existeix perquè uns senyors van escriure en un paper que sí que existeix.

O esperen que ens digui que som un país ocupat una comunitat internacional que posa el llistó on li convé quan li convé, reconeixent democràcies i dictadures per igual als seients de la seva assemblea. Només cal veure com la Unió Europea fa unes setmanes va emetre un comunicat sobre Hongria on reconeixia que al seu club d’estats n’hi ha un que no pot ser considerat una democràcia, però, com deia Scarlett O’Hara, ja ens n’ocuparem demà, o un altre dia. Aquests són els que ens han de dir si la independència de Catalunya és homologable democràticament, es veu.

Per això, en unes eleccions, veig imprescindible que el partit a qui voti digui clarament que som un país ocupat, i que l’independentisme no va de democràcia sinó d’un moviment d’alliberament nacional que fa servir la democràcia per alliberar-se. I, dit sigui de pas, que els seus candidats dimiteixin quan no siguin capaços de sostenir la seva postura política, com Antonio Baños va fer quan va ser incapaç de defensar la investidura d’Artur Mas un cop la CUP li va ensenyar, molt encertadament, la porta de sortida.
Informa:ELMON.CAT (13-X-2022)

79 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: