ElS REIS ESPANYOLS, LA DROGA SALVADORA DE L’INDEPENDENTISME

“Felip VI i el seu pare ”
( BERNAT DEDÉU )

Hi ha un tipus d’independentista que no es perd mai el discurs del Rei, el mateix independentista que escolta la salmòdia del monarca amb més atenció que si la recités Pere el Gran i que enguany ha encastat la testa a la televisió amb especial frenesí tenint per únic objectiu comprovar si Felip VI havia enganxat alguna referència a les corrupteles paternes al teleprompter que recita amb aquell insofrible to rogallós del fraram o si, en cas contrari, el cap d’estat dels enemics passava de puntetes (sí, perquè l’independentista en qüestió diu expressions nauseabundes com ara “passar de puntetes”) sobre les cabrioles de l’economia de l’antecessor. Aquest és l’independentista que necessita mirar el discurs del Rei per certificar-ne el cinisme, que s’alimenta d’Espanya més que de l’arròs per palesar que Felip VI és un mal bitxo en contrast a la seva pròpia immaculada moral.

Si Felip VI hagués inclòs una referència més explícita al seu pare, si hagués dit una frase com ara “el comportament d’aquesta institució que represento no ha estat sempre exemplar”, o fins i tot si hagués afirmat alguna cosa semblant a “ei, compi yoguis, no passeu ànsia que si puc fotré el pixasolta del meu papi al trullo per haver-se forrat amb tantes comissions”, el nostre independentista tampoc no hauria estat content amb l’speech reial. Perquè al nostre ionqui prototípic del secessionisme, en el fons, tant li fot la prèdica anual de la Corona; per ell, l’arenga és només una excusa per sentir-se moralment legitimat en contrast a la podridura dels veïns i l’homilia només és l’espurna perfecta per saltar del sofà amb posat d’indignació, viatjar cagant llets a la cuina, i dir-li a la costella que això és molt fort, Meritxell, que va i el lladregot aquest no ha dit res del mangui de son pare.

Al nostre ionqui prototípic del secessionisme, en el fons, tant li fot la prèdica anual de la Corona; per ell, l’arenga és només una excusa per sentir-se moralment legitimat en contrast a la podridura dels veïns

La frisança d’aquest independentista contrasta amb el fet que, molt probablement, mai no haurà experimentat cap problema quan ha votat un antic partit hegemònic del catalanisme que va ser titllat d’organització criminal per una jutgessa catalana, ni tampoc, només faltaria, s’exclamarà d’indignació quan palesi de nou que l’administració en què s’hauria d’emmirallar el futur estat català està corcada per la pitjor forma de corrupció possible: una insòlita acumulació de sicaris de partit, de barruts i d’inútils que, especialment en els darrers mesos, s’han mostrat incapaços de garantir la salut del país o de fer quelcom tan senzill com que una pàgina web no es pengi per excés de visites. A l’independentista en qüestió tot això li semblen mals menors, errors esmenables amb el cristianíssim hàbit del perdó; en el fons, creu que no hi pot haver falta si la comet una bona persona.

Aquest junquerisme ètic s’ha convertit lentament en la columna vertebral de la moral política de la nostra tribu. Els conciutadans opinen que mereixem un estat perquè això d’esdevenir un país neix i es fortifica en un contracte social ordit per la bona gent. Desconeixen que, en el fons, l’estat és sobretot i abans que res un instrument per fer mal de forma legítima i també ignoren, per si fora poc, que la primera obligació d’un cap d’estat és mantenir-lo unit peti qui peti, i si és al preu de fortificar la noblesa simbòlica dels xoriços i “passar de puntetes” pels calés que han acumulat a Suïssa, i especialment si han servit per pagar les fantes de la família, doncs es fa i a tomar pel sac, que l’univers dels fracassats és ple d’intencions angèliques. Tot això, aquest Machiavelli for dummies, al nostre independentista el fa estremir de dolor i abans d’assumir-lo cauria mort.

Si la cosa continua igual, que en fa tota la pinta, el protagonista d’aquest article continuarà veient el discurs del Rei l’any vinent, saltarà una altra vegada del sofà per interpel·lar la pobra Meritxell sobre els silencis del monarca i l’endemà correrà com un esperitat a llevar-se amb el 3/24 per escoltar l’expressió “passar de puntetes” repetida les vegades que calgui. Els discursos del Rei s’aniran succeint, i l’independentista en qüestió els continuarà necessitant cada any, com una droga salvífica que l’exonera del mal. Si el monarca la dinya, la seva noieta angèlica el substituirà amb una continuïtat envejable. Mentre la sang blava s’eternitza, el nostre amic morirà essent una bona persona.
Informa:ELNACAIONAL.CAT (28-12-2020)

103 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: