ELS SENYORS DIPUTATS CONTINUEN COBRANT LES DIETES

“Les dietes dels diputats ”
( BERNAT DEDÉU )

A inicis de setmana, a Planta baixa de TV3 va transcendir (ecs) la notícia que els diputats del Parlament han seguit cobrant les dietes per desplaçament a pesar que l’assistència als plens de la cambra catalana hagi estat pràcticament nul·la i que la majoria de comissions que s’hi celebren d’ençà de març siguin telemàtiques. El programa d’Ustrell va recordar que el mes d’abril, a petició del vividor Roger Torrent, els parlamentaris catalans van donar un 25% del seu sou a l’ONG o similar que consideressin més beneficiosa per la humanitat. Però a partir del maig, amb una represa molt tímida de l’activitat, el Parlament ha acabat destinant 1.380.000 d’euros a les dietes de desplaçament, un complement d’indemnització anual, lliure d’impostos, que els diputats cobren en funció de la llunyania on visquin i que va de 16.975,65 euros per als barcelonins a 23.895,12 si el sofert conductor viu a més de 191 quilòmetres del cap i casal (el preu inclou, no us esvereu, les despeses de transport interior al propi territori on hauria de pencar el diputat en qüestió).

Aquest any al Parlament s’hi ha fet un total de 10 plens amb una vintena de diputats presents i 138 reunions de comissions, el 61% de les quals ha estat telemàtiques (en els últims dos mesos aquest percentatge ha augmentat al 88%). Sempre que a la tribu hom parla del sou de parlamentaris i polítics ho acostuma a fer per exercitar-se en la demagògia més barata sobre els suposats privilegis de la nostra estimada ineptocràcia mandatària. La discussió és tan banal com contraproduent, car a Catalunya (corrupteles a banda) la professió de polític ha estat, és i serà un ofici objectivament mal pagat, amb uns sous que no es corresponen a la immensa responsabilitat que implica ésser un servidor públic i que, al seu torn, foragiten de la política els independents. Aquests ciutadans, com és lògic, ni es plantegen fotre’s en un món com el de la política, que no només els rebaixaria el sou cinc vegades sinó que els duria a una exposició de la seva intimitat que no la compensaria ni tota la voluntat de servei públic del món.

Fer demagògia de cafè amb els sous i les dietes dels diputats és ben fàcil, però cada vegada que ens hi exercitem, es perd una oportunitat perquè la tasca de servidor públic sigui realment competitiva

Com acostuma a passar sempre, el tema de les dietes respon estrictament a la professionalitat del diputat que s’escaigui. Si un càrrec electe penca el seu territori, es preocupa pels ciutadans que representa i hi té un contacte constant, les seves dietes estan completament justificades. Per molt que no atengui a comissions o plens parlamentaris, unes sessions on es treballa més aviat poc i en què el peix acostuma a estar més podrit que venut, un polític pot i hauria de passar-se molt de temps visitant emprenedors, autònoms, artesans i treballadors de la seva regió. Si un diputat fa la feina, insisteixo, la seva paga estaria més que justificada i el seu sou, en comparació al del món privat, seguiria essent justet. El problema aquí són els hàbits ancestrals de la política catalana i un sistema tancat de llistes que no fomenta la relació directa amb els ciutadans ni tampoc que un diputat pugui tenir agenda pròpia i la conseqüent accountability amb els seus representats. La partitocràcia fomenta, en definitiva, que un polític no pugui lluir cap singularitat.

Desconec si, degut a la seva essencial importància legislativa i simbòlica, els diputats han pogut desplaçar-se normalment durant la pandèmia i el posterior confinament. Sigui així o treballin des de casa, si ses senyories han fet la feina que els tocava, mereixen totes les dietes del món. El problema, insisteixo, és que el parlamentarisme català, per molt que es fardi de transparència de sous i de tota quanta mandanga, no ha aconseguit ordir un sistema eficaç de col·laboració laboral entre representants i representats. En una immensa majoria, els senadors nord-americans tenen una agenda oberta d’actes, visites i acció legal pròpia que és escrutable al mil·límetre pels seus electors, de la qual han de respondre directament i per la qual es maten a pencar, car d’això els depèn el futur i la cadira. Al nostre sistema, ser diputat acostuma a exigir-te només la benedicció de l’Esperit Sant de Waterloo o de Lledoners i, lamentablement, els dos nois en qüestió han palesat que són més aviat lamentables en el noble art de la selecció de personal.

El prestigi de l’ofici de polític no només es mesura en diners, però els diners conformen una part essencial del valor d’una feina. Fer demagògia de cafè amb els sous i les dietes dels diputats és ben fàcil, però cada vegada que ens hi exercitem es perd una oportunitat perquè la tasca de servidor públic sigui realment competitiva. Altra cosa és, i d’aquí plora la criatura, que els nostres diputats i consellers cobrin dietes quan no saben ni ordir una web que funcioni, quan desconeixen la ratio d’alumnes per curs del país o quan obren la boca xerrant de respiradors amb una ignorància que fa venir ganes de morir-se, exemples que, dissortadament, no cal que us recordi a quins consellers responen. La ineptrocràcia del present és tan indiscutible com la sortida del sol, però, creieu-me, rebaixant sous i dietes només ajudarem que augmenti més. Sembla impossible, ja ho sé, però a Catalunya ja fa temps que hem trencat tots els rècords del deliri.
Informa:ELNACIONAL.CAT (18-11-2020)

163 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: