ENCARA HI HA CATALANS QUE NO ENTENEN QUE ESPANYA NO ENS ENTENGUI

“No entenen que no ens entenguin”

( SALVADOR CARDÚS )
M’ha arribat a les mans una citació d’Upton Sinclair (1878-1968) que em sembla definitiva per a explicar les suposades incomprensions del nacionalisme espanyol en relació als sentiments i les realitats nacionals catalanes. Aquest escriptor nord-americà, socialista i guanyador d’un premi Pulitzer el 1943, va escriure: “És difícil aconseguir que un home entengui una cosa quan el seu sou depèn de no comprendre-la”.

La citació és molt oportuna a l’hora d’insistir en la impossibilitat de trobar el reconeixement que Catalunya ha buscat a Espanya. Efectivament, Espanya –entengui’s l’Estat, les seves institucions, els seus funcionaris, els que en viuen i la bona gent que se’n refia– no pot entendre què és i què vol Catalunya si la seva supervivència, com a projecte nacional, depèn de mantenir viva aquesta incomprensió.

És pesat haver-ho de repetir però ja n’hauria de ser una pista prou evident el fet que no estiguem parlant d’un període històric determinat, ni d’un sistema polític particular, ni d’uns partits conservadors o progressistes, ni d’uns personatges concrets. I si algú no s’acaba de refiar dels biaixos que podrien tenir les mirades contemporànies, que llegeixi Per la concòrdia de Francesc Cambó, escrit fa prop d’un centenar d’anys, i veurà quina era la diagnosi llavors i com no ens n’hem mogut ni un pam.

Per fer-se càrrec de la profunditat d’aquesta incomprensió també es podria recórrer a la llarga història d’encontres entre intel·lectuals espanyols i catalans amb què s’ha buscat el reconeixement d’una personalitat política diferenciada. Res de res. Només cal llegir el llibre d’Albert Balcells Cataluña ante España. Los diálogos entre intelectuales catalanes y castellanos (1888-1984) d’Editorial Milenio. En el millor dels casos, hom ha trobat un cert respecte per la llengua i la cultura, però res sobre el caràcter nacional. Com sempre, es comença amb un Escolta Espanya, i s’acaba amb un Adéu, Espanya.

També en els millors anys de l’autonomisme es va fer de tot per caure simpàtics, i es va parlar molt d’anar a fer pedagogia a Espanya. Amb grans exposicions al centre de Madrid i amb trens per províncies. La vocació professoral i les dots seductores del president Jordi Pujol semblava que podrien ser una bona via. Tot va ser en va. D’altres, encara, van organitzar plans per tal de ser visitats, com qui convida a fer una expedició antropològica a un país “primitiu i salvatge”. Una mena d’expedició colombina però al revés, suplicant ser descoberts. Tampoc. El 1993 vaig escriure l’article Pedagogia i política a El Punt explicant per què era inútil -i més que inútil, ingènu- confiar en la pedagogia. Però fer pedagogia en contra del “pedagogisme” sí que és una ingenuïtat!

I és aquí on cal tornar a Upton Sinclair. Amb l’excepció d’uns escassos i heroics noms, és inútil demanar que t’entengui aquell la supervivència del qual –en aquest cas, política– depèn de no entendre’t. No és qüestió, doncs, d’arts pedagògiques, d’evidències científiques, d’experiència directa, de bona voluntat, de vincles afectius o de paciència. La incomprensió és un afer de supervivència dins d’un projecte nacional unitari on si la diferència cultural i lingüística ja és una amenaça, imagineu-vos que és la reivindicació nacional!

Ara bé: fins aquí, tot sembla prou clar. Però llavors, com és que hi ha tants catalans que insisteixen en aconseguir una comprensió que ja s’ha vist que és impossible? Doncs, lamentant-ho profundament perquè hi tinc amics, he de pensar que també cal aplicar-los la sentència d’Upton Sinclair. Hi ha catalans que no poden entendre per què és inútil esperar la comprensió d’Espanya perquè el seu sou –entengui’s interessos gremials, supervivència intel·lectual o confortabilitat ideològica– depèn precisament de no entendre-ho. Viuen –o sobreviuen– de no entendre, per no posar en risc tot un marc mental i material que s’aguanta en l’esperança que un dia Espanya ens entendrà.

No voldria pas que aquestes reflexions s’interpretessin en un pla merament subjectiu, com si es tractés d’un problema individual de gent amb mala voluntat. Darrera d’aquesta incomprensió hi ha una poderosa estructura política que no tals sols explica l’autoengany sinó que el fa necessari i, alhora, el fa invisible. Hi ha diversos noms per referir-se a aquest mecanisme, i molt concretament el de violència simbòlica que és la violència que s’exerceix amb la complicitat de la mateixa víctima. De manera que els aparells d’Estat no tan sols troben la complicitat dels que ja els està bé com és, sinó que es fan especialment forts en la submissió dòcil dels qui en pateixen el domini sense ni adonar-se’n. Té raó Upton Sinclair: no es pot demanar que algú entengui res si viu de no entendre-ho. I per la mateixa raó, hi ha qui no entén que no ens entenguin.
Informa:ARA.CAT (7-XII-2021)

80 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: