ENCARA HI HA DOS CDR EMPRESONATS DEL 23-S

Els darrers dies, la sala penal de l’Audiència Nacional va acordar l’alliberament sota fiança de cinc dels set CDR que van ser empresonats el 23 de setembre en el marc de l’operació Judes. Aquella intervenció policial, no mancada d’una sobreactuació barroera —fins i tot amb portes tombades a la força a altes hores de la nit quan només calia trucar al timbre, tal com lamentaven els familiars dels detinguts— va anar acompanyada d’una campanya dirigida a criminalitzar, encara més, els detinguts i empresonats en aquella operació. No sols els acusaven d’haver-los descobert amb precursors d’explosius —no en van aportar cap prova— i els adjudicaven plans com ara voler ocupar el Parlament en connivència amb el president català Quim Torra. Bona part de la premsa no es va estar de reiterar aquests missatges que, molt injustament, a l’imaginari de bona part dels ciutadans de l’Estat espanyol, hi ha quedat ben present. Ja no són pocs els qui, després d’aquestes informacions malintencionades, es pensen que a Catalunya la situació és pitjor que a Euskal Herria quan ETA cometia atemptats mortals —així de clar ho deien els guàrdies civils i policies nacionals que van fer de testimonis al judici de l’1 d’octubre o representants polítics com ara Cayetana Álvarez de Toledo— o que a Catalunya hi ha aprenents de terrorista disposats a agafar les armes en qualsevol moment.

Una part important dels polítics catalans es va sumar a aquest relat per mirar de contaminar, encara més, el context. Aquells dies es van sentir acusacions de Ciutadans al PSC acusant els socialistes de no desfer els seus pactes puntuals amb partits independentistes “ni quan Torra defensa i aplaudeix presumptes terroristes”. “Torra aplaudeix els terroristes que tenen Goma-2”, arribava a dir Albert Rivera. Les reaccions evidenciaven que allò era una campanya efectiva de l’espanyolisme més reaccionari per fer tornar el debat al terreny en què aquests polítics se senten més còmodes: prefereixen fer política en un context dramàtic condicionat pel terrorisme, real o fictici, que debatre propostes radicalment democràtiques damunt la taula.

I després de tot això, què? Cinc dels set empresonats en aquella macrooperació del 23 de setembre ja han estat alliberats malgrat ser considerats enemics públics de màxima perillositat. Encara n’hi ha dos a la presó de Soto del Real i en un règim d’aïllament que els angoixa en el dia a dia. Jordi Ros i Germinal Tomàs pateixen encara el que no haurien d’haver patit mai en unes condicions que no mereixeria, ni tan sols, una persona condemnada. Mentrestant, tot i que la majoria dels detinguts aquell dia han estat alliberats, els que van fer servir el relat del terrorisme quan es van produir les detencions ara callen, com si res no haguera passat. Com si ja hagueren fet la seua feina.

El moment d’excepcionalitat que viu l’Estat espanyol no s’explica, només, per la situació de presó que està patint Carme Forcadell, els empresonats que van formar part del Govern de Carles Puigdemont i tots els exiliats que van haver de marxar per no enfrontar-se a un judici parcial i injust. Tot i que la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha evidenciat les trampes que ha anat fent el Tribunal Suprem, concretament en el cas d’Oriol Junqueras —i per tant, de retruc, amb la resta de represaliats—, la justícia espanyola, quant a imparcialitat i credibilitat, està sota mínims. Si s’obre un nou període polític a l’Estat espanyol, aquesta qüestió caldrà que siga analitzada per capgirar-la com abans millor.
Informa:ELTEMPS.CAT (31-12-2019)

127 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: