ENIGMES SOCIALISTES: PRESSUPOSTOS O ELECCIONS

“Enigmes socialistes: pressupostos o eleccions”
(JORDI BARBETA )

Tothom hem donat per fet que el PSC acabarà donant suport als pressupostos de Pere Aragonès, però la negociació s’ha allargat tant que comencen a sorgir dubtes raonables, que diria en Cuní. I això perquè el PSC necessita més que ningú que hi hagi eleccions catalanes abans de les eleccions generals (i potser de les municipals). Salvador Illa només té assegurada la victòria si té el suport de la Moncloa, i ara per ara les generals són una icògnita. Els socialistes sempre han tingut el millor resultat a Catalunya quan el PSOE governa a Madrid.

I resulta que, per forçar l’avançament de les eleccions catalanes, té com a única arma tombar ara els pressupostos del Govern Aragonès. Amb 33 diputats i sense pressupostos, el president ho tindria francament difícil per mantenir-se, tot i que també és imaginable que no llençaria la tovallola així com així.

Al PSC li interessen les eleccions catalanes com més aviat millor, perquè si espera a després de les generals i el PSOE perd les eleccions espanyoles, la derrota socialista s’encomanaria al PSC, i davant d’un govern de PP-Vox o PP-PSOE, el PSC deixaria de ser l’opció guanyadora. I una altra consideració: al PSOE també li interessaria afrontar les eleccions generals amb la carta de presentació d’haver derrotat l’independentisme a Catalunya, sobretot si es té en compte que el principal, per no dir l’únic, discurs del PP que li fa mal a Sánchez és la seva retòrica sobre la connivència amb els independentistes.

Costa de creure que, després d’haver-se ofert tantes vegades apel·lant a les urgències del moment, els socialistes catalans s’atreveixin ara a tombar els pressupostos.

Així doncs, això només és possible forçant l’avançament de les eleccions al Parlament amb el rebuig als pressupostos. Probablement per això Aragonès està cercant tota mena de suports externs, sindicats, patronals i entitats per pressionar Salvador Illa. Fins i tot la resistència que està mostrant el PSC va ser motiu de queixa i/o súplica en la conversa que va tenir Aragonès amb Pedro Sánchez el dia de la cimera hispanofrancesa.

El cert és que si el PSC finalment dona suport als pressupostos del Govern Aragonès, la legislatura es pot prolongar fins al 2025. El govern d’Esquerra Republicana pot semblar molt feble, amb només 33 diputats, però té una mala salut de ferro. Amb pressupostos aprovats pot sobreviure in aeternum, perquè cap grup té la capacitat de presentar una moció de censura amb possibilitats d’èxit. No ho pot fer el PSC, perquè Junts per Catalunya no li donaria suport, i viceversa: tampoc el PSC donaria suport a un candidat de Junts. I com que Aragonès tampoc no té garantida la victòria en unes noves eleccions, el seu propòsit serà allargar el mandat tot el que pugui exercint de president i esperant que a mitjà o llarg termini recuperi una posició guanyadora, sobretot si Junts per Catalunya es perd pel camí.

Certament, costa de creure que, després d’haver-se ofert tantes vegades apel·lant a les urgències del moment, els socialistes catalans s’atreveixin ara a tombar els pressupostos, però en política, de més verdes en maduren. Només cal veure com les gasta el seu referent, el gran Pedro Sánchez.

El president espanyol ha demostrat tenir una capacitat extraordinària per gestionar les seves enormes contradiccions i acabar rendibilitzant-les políticament, però ha arribat a un punt que és impossible que algú, fins i tot del seu partit, pugui confiar en ell ni pugui preveure quin serà el seu moviment tàctic immediat.

Sánchez sap que en cap cas Puigdemont serà lliurat abans de les eleccions generals i que probablement no ho serà mai.

Sánchez va prometre solemnement que mai pactaria una coalició de govern amb Podemos perquè “no dormiria tranquil”, i encara amb més solemnitat va assegurar que mai establiria acords amb grups independentistes catalans. “No contemplo una alternativa de govern amb les forces que volen trencar el país”, va dir. I després ha aconseguit el poder i mantenir-se fent tot el contrari del que va prometre.

Per mantenir la majoria parlamentària, Sánchez es va inventar el que va anomenar “la agenda del reencuentro”, va propiciar els indults i les suposadament benintencionades reformes del Codi Penal, i ara, de sobte, ha posat en marxa tots els mecanismes repressius per aconseguir l’extradició del president Puigdemont en les pitjors condicions per a ell. Tanmateix, en cas d’aconseguir-la, esclataria novament una crisi política a Catalunya que només afavoriria PP i Vox i enfonsaria el PSC.

L’opció bel·ligerant de la Fiscalia, i especialment de l’Advocacia de l’Estat, que segueix els criteris que li marca l’Executiu, superant inclús la voracitat persecutòria del jutge Llarena, és, sobretot, teatral i només es pot entendre com una tàctica de propaganda electoral de cara a les eleccions municipals i autonòmiques espanyoles del mes de maig, perquè Sánchez sap que en cap cas Puigdemont serà lliurat abans de les eleccions generals i que probablement no ho serà mai, tenint en compte els precedents de la justícia belga. Sí que podria passar, en canvi, que la justícia europea restitueixi la immunitat al president Puigdemont i que torni per la porta gran, cosa que a Catalunya se celebraria, i a Pedro Sánchez, PP i Vox se’l menjarien.

Informa:ELNACIONAL.CAT (22-I-2023)

31 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: