Enric Benavent: “Si ens deixen treballar en pau, intentarem que es note que hi ha un arquebisbe que parla valencià”.
En aquesta entrevista, el nou arquebisbe de València repassa la major part de temes que afecten l’Església Catòlica i la relació amb els ciutadans · Enric Benavent parla també del seu arrelament al país i de l’expectació que ha creat el seu nomenament.

Si no hi ha cap novetat, el 10 de desembre, Enric Benavent (Quatretonda, la Vall d’Albaida, 1959) prendrà possessió de la seu de la diòcesi de València. Qui ha estat fins ara bisbe de Tortosa substituirà el cardenal Antonio Cañizares i esdevindrà l’arquebisbe Benavent. El seu nomenament va ser rebut amb un cert alleujament per molts sectors tant polítics com socials, fins i tot, aquells més allunyats de l’Església catòlica. El fet que siga un bisbe valencià d’expressió catalana i amb un tarannà dialogant ha fet esclatar moltes esperances.

(ESPERANÇA CAMPS )

Fem aquesta entrevista dilluns al matí. Tan sols fa unes hores que el bisbe Enric Benavent s’ha acomiadat dels feligresos de la diòcesi de Tortosa. En acabar l’eucaristia va agafar el cotxe, un utilitari molt petit, i va conduir fins a Quatretonda. Està una mica constipat. Hi serà poques hores, perquè ha de tornar a Tortosa a fer caixes i recollir per fer el trasllat. “En nou anys i mig, s’acumulen molts llibres i molts de papers”, diu. Al poble viu a la casa que era dels avis i que ha reformat de manera modesta i funcional. Hi ha fotografies dels pares i de la seua ordenació sacerdotal. També algunes imatges religioses. És la casa de poble tradicional valenciana, amb una portassa de fusta lluent, ferro i vidre, coberta per una persiana de làmines molt espesses perquè a l’estiu deixe córrer l’aire però barre el pas a la calor.

El pare era llaurador, diu, tenia terres que encara són de la família. Les cuida el germà bessó de l’arquebisbe, que també va passar pel seminari, però en va sortir i tota la vida ha estat professor de català. Ara ja s’ha jubilat.

El vent arriba de la serra sec i fred i agrana uns quants núvols blancs que fan bonic. L’arquebisbe ens rep amb un somriure afable que abandonarà poques vegades al llarg de l’entrevista. Ens mostra la serra, en acabar hi anirem i ens mostrarà les vistes del Mondúber i de Quatretonda.

El racó on ens asseiem per fer l’entrevista el presideix una fotografia del moment en què el papa Joan Pau II el va ordenar sacerdot ara fa exactament quaranta anys, durant la visita pastoral de Wojtyla a València. L’arquebisbe nomenat tenia vint-i-tres anys. Parla de manera pausada, mastegant molt les paraules abans de pronunciar-les. Anys d’ofici i alquímia verbal i gestual per a no dir res que no siga apropiat, o res que el puga comprometre a ell, o a l’Església catòlica, més del compte. Però enmig del discurs més o menys previst, Benavent deixa anar alguna reflexió, potser confessió, més personal.

—Com viviu l’expectació que ha creat el vostre nomenament com a arquebisbe de València?
—Amb una mica de por. Siguem realistes, perquè sempre que un desperta expectatives, té la por que finalment no es complesquen. No pense que hi haja motiu per a tanta expectació.

—El fet que sou un arquebisbe valencià que parla català, per exemple.
—Sóc d’ací de Quatretonda, i ací tots parlem valencià. És la nostra manera d’expressar-nos i és la nostra manera de parlar entre nosaltres, amb la família, en el poble, amb els amics, amb els companys de seminari, perquè la majoria eren de pobles. Per tant, és la llengua en què normalment m’expresse. No hauria de ser un problema.

—Però és notícia.
—No hauria de ser una notícia.

Hem de trobar punts d’acord, perquè quan es diu ‘tots volem missa en valencià’, uns pensen en una cosa i uns altres en una altra
Enric Benavent

—Es notarà a la diòcesi de València que hi haurà un arquebisbe de la terra que parla la llegua del país?
—Quan era bisbe auxiliar de València i anava pels pobles, predicava moltes vegades en valencià. Si el rector de la parròquia em preparava la missa en valencià, la féiem en valencià. Sempre he actuat amb molta normalitat. I de la mateixa manera he actuat al bisbat de Tortosa. Si ens deixen treballar en pau, intentarem que siga així sempre que siga una necessitat pastoral. Els últims sínodes de l’església de València han expressat eixe desig. El cardenal Cañizares ha fet un pas important facilitant la retransmissió de la missa en À Punt. Va començar en la pandèmia i va tenir bona acollida. Sense polèmiques. Potser això ens indica quin és el camí a seguir.

—“Si ens deixen treballar”, dieu. Qui?
—Quan uns diuen “tots volen missa en valencià”. A vegades, darrere aquesta expressió, uns pensen en una cosa i altres en una altra. Hem de trobar punts d’acord. Que siga una cosa pacíficament acceptable. Es tracta de fer les coses amb normalitat.

—Fem l’entrevista a Quatretonda. Hi heu vingut a passar-hi unes hores per tornar a marxar. Això és tocar mare?
—Per a mi és un lloc de descans. Crec que és important, tenir un lloc de descans. Aquests anys que he estat a Tortosa, al principi encara vivien els meus pares i és normal que vingués a veure’ls. Però també el meu germà i la família viuen ací i a Xàtiva i, per tant, estan per la comarca… I tinc els meus amics de tota la vida. Ací, puc fer una vida un poc més anònima, més normal, puc caminar per la serra, puc fer les meues aficions, i fins i tot treballar a estones, però sense la pressió de ser en el lloc de faena.

—Teniu un germà bessó que ha estat professor, la vostra neboda Aina és la batllessa. La vostra família són les forces vives del poble.
—[Riu] No, no… Som una família normal. Cadascú té el seu compromís, cadascú ha agafat el seu camí a la vida. Ens respectem, ens estimem. En el poble intentem ser una família normal i senzilla.

—Aquests dies, la vostra biografia s’ha fet popular i diu que éreu molt menut i ja volíeu ser capellà.
—Jo vaig créixer en la parròquia, sí. Jo era l’escolanet. Ajudava el capellà i molt prompte vaig manifestar el meu desig, i em van portar al seminari. El meu germà també hi va fer el batxiller, però quan va acabar ho va deixar. Molta gent ho feia així. Eren altres temps. El sistema educatiu era molt diferent de l’actual. El pes dels internats en l’educació era molt important. I el seminari, també. Era un lloc on es cultivava la vocació sacerdotal, però s’hi impartia una bona educació intel·lectual. Al meu curs vam arribar a ser uns vuitanta-cinc, sis dels quals ens vam ordenar.

—Us va ordenar Joan Pau II a València. Teníeu vint-i-tres anys. No éreu massa jove?
—Vaig entrar al seminari a deu anys. Tenia una vocació bastant madura. No tenia dubtes. Era l’edat normal d’ordenar-nos en aquella època. Ara, normalment, la gent s’ordena més tard. També es casen més tard. Quan jo em vaig ordenar, algun amic meu del poble ja s’havia casat. Era un altre ritme de vida, de creixement, de maduració. Com si prenguérem les decisions sobre la vida abans que ara. Ho fèiem convençuts. I conscients que estàvem preparats per prendre una decisió que ens comprometia per a tota la vida. Els meus amics que es van casar ho feien convençuts que prenien una decisió que els comprometia per a tota la vida.

—A vegades, aquest “tota la vida” no dura sempre. Hi ha matrimonis que se separen i capellans que deixen l’església.
— Els meus amics continuen tots casats, i dels meus companys de seminari, ningú se n’ha eixit. Potser algú d’altres promocions, sí.

El Sénia no és frontera, a banda i banda i ha relacions humanes i culturals que fan que ningú no se senta estrany
—Sou a punt de tornar a Tortosa per recollir les vostres coses. A banda dels llibres, què dureu cap ací?
—De la diòcesi, un gran record. És una diòcesi singular, que té territoris a la comarca dels Ports, del Maestrat i a totes les Terres de l’Ebre. Però, curiosament, és una comarca on el riu Sénia no és pròpiament una frontera. Entre els pobles del nord i del sud del Sénia hi ha una unitat humana, una unitat religiosa, una unitat familiar, de relacions humanes, culturals, que, certament, allò fa que ningú se senta estrany. És una àrea molt despoblada, però amb una gran tradició religiosa. Unes tradicions que conserven amb molt d’afecte i que estima molt la gent. I un gran sentit d’identitat dels pobles.

—Quan Roma us va nomenar, el president Puig va dir: “És el meu bisbe!”
—Ell és morellà i se sent del bisbat de Tortosa. Sé que els sacerdots que han treballat a la comarca o són d’allà tenen molt bona relació amb el president.

—Heu parlat amb ell, d’ençà que us han nomenat?
—Encara no, però tindrem ocasió de parlar.

L’església ha d’acollir les persones, però d’això a beneir certs comportaments hi ha un pas que l’església no se sent capacitada de donar
—Coneixeu la diòcesi de València perquè el 2004 en vau ser bisbe auxiliar. Penseu que haurà canviat gaire?
—Tinc l’avantatge que he recorregut pràcticament totes les comarques essent capellà o bisbe auxiliar, i conec els pobles i la manera de ser que tenen. Conec els capellans. Però l’església la formen persones, i en nou anys i mig, les circumstàncies canvien molt. Trobaré una societat que pastoralment no és tan fàcil com fa deu anys. Hi ha molts valors culturals que s’han generalitzat aquests anys. La cultura ambiental, els valors, tampoc no són tan diferents que a Tortosa, perquè la societat és molt globalitzada. Per tant, tenim uns desafiaments culturals importants.

—Entre aquests desafiaments, hi incloeu l’envelliment dels capellans o la falta de vocacions?
—Això és un problema. A Tortosa ho he notat. He enterrat molts més capellans que els que he ordenat. Ací, a València, el nombre de seminaristes encara és considerable, crec que n’hi ha uns cinquanta en el seminari major, però en els anys vuitanta quan jo era formador, del 1985 al 1990, van arribar a ser-ne 120. Hem d’intentar que la gent redescobresca el valor del ministeri sacerdotal, però també hi ha ministeris laics que enriqueixen la vida cristiana. A les parròquies hi ha molts laics treballant. Hem de pensar que la vida de l’església no depèn únicament dels batejats.

—A què atribuïu el descens?
—Ha canviat la cultura. Molts batejats, quan decideixen unir les seues vides, ja no ho fan per l’església. Hi ha una feblesa de la fe. Ja no hi ha aquell pes sociològic que feia que actuaren com a cristians.

—Potser les parelles que no són de dona i home no troben aixopluc a l’església.
—No ho sé. El canvi de cultura ha tingut lloc en molt pocs anys. No sols per la manera de casar-se, sinó per la concepció de què representa formar una família, en què dues persones es comprometen per sempre. Avui, prendre la decisió de viure cristianament el matrimoni i la família s’ha convertit en un acte heroic, pràcticament.

—Permeteu-me que hi insistesca. Probablement, això passa perquè hi ha moltes maneres de viure la parella i la família i l’església no ha estat prou àgil per a collir-les. Pense en una parella d’homosexuals o de lesbianes, per exemple.
—Potser és això. Però l’església no ha de beneir necessàriament totes les opcions morals. L’església sempre ha proposat un ideal de vida cristiana. I en aquest ideal hi entren dimensions com l’econòmica, de la justícia, de la veritat, de la vivència personal de la sexualitat. L’església sempre ha proposat que la castedat és un valor que dignifica la persona. I això ens afecta a tots. L’església ha d’acollir les persones, no és missió de l’església condemnar ningú. Això no obstant, d’acollir la persona a beneir comportaments, hi ha un pas que l’església no se sent capacitada a donar.

—Que és el pas que allunya la gent de l’església…
—Això fa que molta gent se’n senta exclosa, però l’església no vol excloure ningú. Vol proposar camins de vida cristiana.

Tal vegada ens hem adonat ara que el problema de la pederàstia és molt més greu que no ens imaginàvem
—Altres qüestions que potser fan que la gent es distancie de l’església són els casos de pederàstia que a poc a poc van denunciant-se. Es fa prou per a resoldre-ho?
—Això és un drama. És un drama de la societat. No únicament de l’església. S’haurien de mirar estadístiques, perquè els casos actius judicialment que hi ha ara a l’estat espanyol són molts, però quan mires els que tenen relació amb l’església, són percentualment molt pocs. Això no impedeix que per part de l’església no fem tot el possible perquè no torne a passar mai més. L’església ha de ser un lloc segur on els menors puguen viure la fe. No pot ser que un lloc que ha de servir per a portar-los a Déu siga un lloc que els acabe portant a l’infern existencial. Tal vegada ens hem adonat ara que el problema és molt més greu del que ens imaginàvem. Molts casos són del passat, moltes vegades no es parlava d’aquestes coses. Ni dins de casa, ni fora. Moltes vegades, quan els pares ho manifestaven, el primer que deien és que no volien que se sabera. Hi havia una cultura de l’encobriment que ens afectava a tots. A l’església ara som conscients que eixa cultura només porta més sofriment. Nosaltres hem de posar tots els mitjans al nostre abast perquè això no passe i perquè, si passa, no es tape. De fet, avui, als bisbats hi ha protocols de prevenció. Tenim comissions diocesanes d’acollida i acompanyament de les víctimes i d’orientació. Tenim uns protocols imposats, o marcats, per la Santa Seu molt durs. Posem tots els mitjans que tenim a l’abast. Això no vol dir que no puga passar, però sabem que, si passa, podem tenir la confiança que intentarà d’eradicar-se.

—En molts casos i durant anys, l’església sí que ho ha negat i s’ha negat a col·laborar.
—Jo crec que no hi ha hagut una negativa a col·laborar. Però tampoc no volem ser utilitzats per campanyes. No és cert que no vulguem reconèixer la veritat. Una altra cosa és que a vegades se’ns vol marcar el ritme amb què hem d’actuar. Nosaltres som els interessats a saber la veritat. I si hi ha dades que no sabem, i són comprovables, que ens les diguen.

—Una altra cosa que posa l’església a les primeres planes són les immatriculacions de béns immobles. Això retrata una església golafre que s’apropia de coses que no són seues.
—Pense que en això també hi ha molta campanya. Us diré el que he viscut a Tortosa. Allà vam immatricular les esglésies parroquials, els llocs de culte, les ermites, les cases abadies… És a dir, els béns sobre els quals en el segle XIX, després de les desamortitzacions i els concordats del 1853, s’arribà a un acord entre l’estat i la Santa Seu. No es podien immatricular perquè la propietat era clara. Fins a final del segle XX, altres religions sí que podien fer-ho, i l’Església catòlica, no. Per això ens donen la possibilitat de fer-ho. De totes les coses que hem immatriculat, a Tortosa només hem tingut un conflicte amb el campanar de Benicarló, que és exempt de l’edifici de l’església i l’ajuntament va dur el cas a l’Audiència provincial, que ens va donar la raó.

—Com veieu el comportament de certs col·lectius que es diuen cristians però insulten i humilien persones vulnerables o que es troben en casos de necessitat. Concretament, el col·lectiu Abogados Cristianos assetja i denuncia, i posa autobusos contra la transsexualitat.
—La llibertat d’expressió és per a tots. També per a ells. L’església no té aquests mètodes, clarament. Jo no actue així. La meua manera d’actuar és anunciar l’evangeli i proclamar els valors cristians d’una manera democràtica i lliure. Però s’ha de reconèixer que posar un autobús difonent un missatge és un acte de llibertat mentre no siga un missatge ofensiu. S’han d’evitar les situacions que provoquen l’odi contra col·lectius o persones que tenen un comportament determinat, però la resta ha de formar part de la llibertat d’expressió.

Els bisbes no hem de parlar obertament de política, però podem recordar els criteris morals
—El vostre predecessor a la seu, el cardenal Cañizares, ha tingut intervencions polèmiques, no únicament en l’àmbit privat, sinó en cartes públiques i predicant des de la trona. M’agradaria que me’n donàreu la vostra opinió.
—S’ha de distingir. A l’església no podem deixar de parlar de temes que tenen a veure amb la doctrina social, perquè aquesta és la manera que té la fe cristiana d’encarnar-se en les realitats humanes. La doctrina social de l’església és una proposta ètica i moral a la societat. I la proposta té conseqüències en la vida política. Això és inevitable. La concreció d’eixes conseqüències l’ha de fer cada cristià en la seua consciència. És la doctrina del papa Benet XVI en la seua encíclica Deus caritas est. Jo pense que hem de deixar que cada cristià traga les conseqüències polítiques que ha de traure. Pot haver-hi situacions en la vida que són moments d’especial tensió. Ho hem de reconèixer. Moltes vegades a l’església no ens sentim compresos per la societat. O ens sentim mal interpretats. O ens sentim jutjats per unes intencions que no són les nostres. I, a voltes, se’ns pot escapar una expressió. No s’ha de donar més importància a la cosa. També a mi se’m pot escapar, eh? [Riu]

—Veig que no en voleu parlar gaire.
—No. Jo pense que sí. [Riu]

—El cas de Cañizares, que parla obertament de política, o contra polítics, no és l’únic. Tots coneixem casos de rectors que demanen obertament el vot quan hi ha eleccions.
—Això no s’ha de fer.

—Però es fa.
—No sé si es fa o és una excepció. És normal que els bisbes recordem els criteris morals, perquè tenen conseqüències polítiques. Siguem sincers. Que l’església recorde els seus principis morals no hauria d’estranyar a ningú. Però la concreció política l’ha de fer cada cristià. Com aplicar eixos principis morals a la realitat concreta en què vivim? Quines són les prioritats? El vot és un acte que té un valor, però votar un partit no significa identificar-se dogmàticament amb ningú.

—De dogma només teniu el de la fe.
—[Riu] La fe, exactament!

—Quin serà el lema que triareu com a frontispici del vostre mandat com a arquebisbe de València?
—Normalment, s’agafa una frase de la Bíblia o del Nou Testament. La meua és una frase de Sant Pau a la segona carta als Corints. In caritate non ficta, in verbo veritatis, in virtute Dei… Com s’ha de presentar un bisbe davant el seu poble? Estimant-lo, estimant la societat i anunciant l’evangeli.

—I no amb una capa púrpura molt llarga?
—No. No pense fer això. Va ser una anècdota que s’ha exagerat excessivament. Per una fotografia puntual no es pot definir una persona. Qui ha tractat monsenyor Antonio Cañizares coneix la senzillesa de la seua vida. La seua humilitat. Quan ocupem càrrecs públics, ens veiem en situacions cerimonials que no fem en la nostra vida normal.

—Hem vist entrar el bisbe Munilla a Oriola dalt un ase blanc. Com és l’entrada de l’arquebisbe a la diòcesi de València?
—Amb un ase, no? Té els seus rituals propis. El dia abans de la presa de possessió s’arriba al primer poble de la diòcesi i es visita la primera parròquia. En aquest cas, des de Tortosa, és Benavites (Camp de Morvedre). Se saluda les autoritats que hagen anat a rebre’t, els feligresos i es fa una mica de pregària a la parròquia. Després, com que és de camí cap a València, es visita el santuari de Santa Maria del Puig, on comença el cristianisme després de la reconquesta. I hi ha una altra tradició segons la qual la nit anterior a la presa de possessió, l’arquebisbe la passa a l’antic convent dels Socors, que ara és el col·legi Jesús i Maria de València. Sant Tomàs de Villanueva, que va ser arquebisbe de València, era agustí, i la nit abans va fer això, que ara és tradició. Es resen vespres i quedaré allí a dormir com tots els arquebisbes valencians. I l’endemà, ja es concelebra la missa a la catedral.

—Serà una missa en català?
—Hi haurà parts en valencià i parts en castellà.

—I una volta hàgeu pres possessió, quina mena de cúria us trobareu?
—Moltes persones que hi treballen ja hi eren quan vaig ser bisbe auxiliar. Ens coneixem. La majoria hem estat companys, alumnes… Moltes vegades es té una idea d’una cúria allunyada de la realitat. Tots tenim la intenció de servir de la millor manera possible.

—Potser hem llegit massa, però ens imaginem els Borja entre aquelles parets. Intrigues i de tot.
—No! [Riu a cor què vols] Res a veure, res a veure!

—Supose que veniu amb ganes de canviar coses.
—Tots venim amb ganes de millorar. Però primer s’ha de veure què es pot millorar. Desconec algunes coses. Tots volem que l’església siga millor. Fer de la vida de l’església una lluita pel poder és el pitjor que pot passar.

—Però passa.
—Pot passar. Però això es pot donar en tots els àmbits, també en la política. Treballem convençuts que volem servir l’Evangeli. Si hi ha actituds d’aquesta mena, anirem corregint-les. Els capellans fem exercicis espirituals, recessos, escoltem l’evangeli… No fem de l’església una lluita pel poder. No.

El procés va ser un moment delicat per a l’església i vam haver de dir una paraula que a uns els semblava massa i a uns altres, massa poc
—Quina relació teniu amb monsenyor Omella, arquebisbe de Barcelona i president de la Conferència Episcopal Espanyola?
—Bé. Les relacions entre els bisbes amb seu a Catalunya és de germanor. Tant entre els que han nascut allí com els que no. I això vol dir sinceritat. Hem viscut moments molt delicats, i s’ha parlat amb tota llibertat. Cadascú de nosaltres hem expressat la nostra manera de veure les coses. Hem arribat a consensos que a uns els podrien semblar massa, i a uns altres, massa poc. Però era el consens d’allò que podíem dir junts.

—Moments delicats, dieu.
—El procés!

—…
—Va ser un moment delicat per a la societat i per a la vida de l’església. Vam haver de dir alguna paraula. A uns els semblava massa, i a uns altres massa poc. Amb respecte. Quina llibertat havíem de respectar als ciutadans i fins a quin punt podíem dir una paraula moral que ajudara a pacificar la societat.

–Admireu algun bisbe o arquebisbe que us haja precedit?
—Tots tenim referents. Els meus no són necessàriament bisbes. Poden ser referents com a persones. Els models són les persones. Ningú no entra al seminari amb el desig de ser bisbe. Jo hi vaig entrar perquè m’agradava la catequesi, veure com el capellà visitava els malalts… Quan vols ser capellà, vols ser rector del poble. Després coneixes els formadors, els companys, i també bisbes i arquebisbes que en algun moment de la vida t’han dit una paraula, t’han donat un poc d’ànim, i amb això vas configurant la vida. Sí que tinc alguns models de bisbes, com ara Pepe Vilaplana, que és de Benimarfull (el Comtat), que va ser bisbe de Huelva i ara està jubilat. Va ser formador meu al seminari. O monsenyor Agustí Cortés, que és bisbe de Sant Feliu de Llobregat. Vam conviure cinc anys al seminari quan ell era rector o formador. Aquests són els punts de referència.

—Quan va ser la darrera vegada que vàreu veure el papa?
—Fa deu dies vaig anar a Roma.

—Com es troba?
—De cap, molt bé. Sabia on era Tortosa i on era València. No em coneixia de cara, no em va reconèixer pel nom. Però li vaig dir, sóc el bisbe de Tortosa que vostè ha nomenat arquebisbe de València. Em va fer una al·lusió a Tortosa i una al·lusió a València. Físicament, anava amb bastó, perquè té unes dificultats de mobilitat que tots sabem, però el vaig veure molt àgil de cap i molt bé.

Enric Benavent

—Fa quaranta anys que sou capellà. No heu tingut mai cap moment de dubte? Cap moment de preguntar-vos, què faig ací?
—No. He tingut moments de més sofriment que altres, de més preocupació. I això és normal. Potser eren moments que per algun motiu no estava a gust amb la feina, o no m’he sentit comprés. Hi ha hagut moments de més alegria o de més dificultat, però posar en dubte la vocació, gràcies a Déu, no.

—I si haguera passat?
—No ho sé.

—Quan un bisbe té un moment de crisi, què fa?
—Supose que va a un company. Si comparteixes una preocupació amb un company, potser t’ajuda perquè pot haver tingut experiències semblants. Intentes orientar aquestes preocupacions de la millor manera possible.

—No us heu enamorat mai?
—Sempre he tingut en la vida algun moment… Però si vols seguir un camí, has de posar mitjans que no sols són naturals, sinó de pregària, de créixer en l’amistat amb el Senyor, de reviure el sentit d’allò que fas. Ser sacerdot no és una professió. És un camí espiritual i això cada dia ho has de dur a la pregària, perquè si no, no té sentit.

—Tornem un poc al principi, quan ens parlàveu de les afeccions, què feu en el temps lliure?
—Durant les vacances d’agost, la primera activitat que faig és una caminada de dues hores per la muntanya. Conec els camins, els noms d’algunes fonts, no tant com el meu germà, que se la coneix pam a pam, però els noms importants, sí. També escolte música, sobretot, oratoris de música sacra, Cesar Frank, Bach, Haendel. Si em demanes pels d’ara, la veritat és que n’hi ha tants que em costa de seguir-los…

—Per oci, què llegiu?
—Novel·la. M’agrada la novel·la històrica. L’última que he llegit és Entre l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls, que és una biografia de Jacint Verdaguer, una biografia molt potent.

—Heu dit que aneu al bar. Feu partides de dòmino amb els amics?
—No, no tant, però sí que quede amb els amics per fer una cervesa o un cafè i contar-nos la vida, això sí.

—Com us tracten d’ençà que sou arquebisbe?
—Bé, normal. Aquesta és la segona vegada que vinc al poble. La primera va ser un poc especial. Vaig anar al bar a esmorzar amb uns amics d’Ontinyent que van venir de visita, i bé, la gent em felicitava. Però ja hem quedat que, amb la gent d’ací, vida normal.

Convé que un bisbe no confesse obertament les seues opinons
—Hi ha alguna cosa que vulgueu dir i que no us haja preguntat?
—No! Ja he dit molt!

—No sé si trobaré cap titular. Nadeu i guardeu la roba.
—[Riu] Bé! No és guardar la roba. Tal vegada sóc una persona que m’agrada poder parlar amb tots.

—I quedar bé amb tots?
—Un bisbe ha de pensar que hi ha temes en què un cristià és lliure. Convé que un bisbe no manifeste gaire obertament les seues opinions. En les coses que són opinables, un bisbe ha de manifestar una actitud de respecte a la llibertat de tots.
Informa:VILAWEB.CAT (1-XII-2022)