ENRIC LARREULA A NOVA CATALUNYA ( QUIM GIBERT )

“Enric Larreula a Nova Catalunya ”

( QUIM GIBERT )

«Llibertat, sí, sí, ma mare, de menuda, es va dir Llibertat. Però acabada la guerra, es va haver de canviar el nom. Va passar a dir-se Mercedes. De fet, l’hi dèiem Mercè». Així m’ho va explicar la gran de les filles, quan tots dos érem adolescents a l’Arenys de Mar dels anys 70. Ho he retingut perquè em va deixar bocabadat. La Llibertat segurament era una noia d’aquelles famílies que propugnaven, fa un segle llarg, plantejaments anarquistes, esperantistes, anti-capitalistes, animalistes, independentistes, vegetarians, nudistes, internacionalistes… Aquest serà precisament el perfil del besavi d’un estudiant de periodisme, vinculat al procés independentista, que redescobreix mitjançant els diaris personals que va deixar escrits: «Moltes de les idees que tenien aquelles persones són les mateixes que tenim jo i molts dels meus amics (…) Aquesta coincidència és increïble, quina emoció!» El jove universitari s’endinsa en la trajectòria del besavi revolucionari, que fuig al Brasil, a ran de la dictadura de Primo de Rivera, per a crear Nova Catalunya, una colònia llibertària autosuficient. Vet aquí el punt de partida de La vida promesa (La Campana, 2020), una novel·la ben documentada i de bon llegir, que confirma l’esmolada ploma d’Enric Larreula.

Les contradiccions humanes, que sovint emergeixen, fan més propera la narració. Així ho reconeix el dietarista en el moment d’establir-se a la selva brasilera: «Qui més ens ha ajudat és un petit burgès, vividor i golafrot (…) En canvi, n’hi ha d’altres que molts ideals i moltes utopies i molta xerrameca, però a l’hora de la veritat, la llufa». Els colons catalans també s’adonen que el Brasil que van coneixent: «És un desgavell espantós. Molt pitjor que a Catalunya». No obstant això, els desvetllen admiració les revoltes dels tenentistes, impulsades per tinents i suboficials, desafiant a latifundistes i a l’aristocràcia.

A ran d’una estada, fa uns estius, en una granja de Minas Gerais, regió brasilera, la mestressa em va donar a conèixer la servicial tasca que havia fet el mèdium Chico Xavier (1910-2002), el qual entrant en trànsit podia transcriure allò que li comunicaven els difunts. Les sessions de Xavier solien desangoixar les famílies dels vius. Tant al Brasil com a la Catalunya de les primeres dècades del XX l’espiritisme tindrà incidència social. Gentil, un dels veïns de Nova Catalunya, serà del parer que creure que només existeix allò que som capaços d’entendre és de curt de gambals: «l’espiritisme havia representat una font revolucionària i de progrés mental per a molts treballadors, perquè els permetia pensar i parlar del més-enllà sense passar pels intermediaris de l’Església, que sempre han volgut monopolitzar el pensament i les creences».

I és que el de Larreula és un relat farcit d’ensenyances sobre incompatibilitats d’aliments, remeis casolans, episodis històrics de l’època, gestos humanitaris, animals de la jungla… I, per descomptat, sobre els impactes culturals, fruit dels contactes amb els indígenes brasilers, dels quals el besavi pren nota: «s’ha enretirat una mica d’on érem, s’ha ajupit i s’ha posat a orinar, sense cap aprensió ni vergonya». I afegeix: «com per a nosaltres esternudar». A propòsit de les tribus autòctones, l’autor de La vida promesa no dubta a abordar el genocidi d’aquests col·lectius: «Tenia les mans lligades a l’esquena i li havien tallat les parts i les hi havia ficades a la boca. A més a més, tenia un tall al voltant del front i li havien arrencat una part de la pell del cap i dels cabells. Així havia mort, dessagnat». Els fundadors de Nova Catalunya faran mans i mànigues per comunicar la salvatjada, però la policia tergiversarà la informació i acusarà als indígenes de crear problemes. El protagonista apuntarà, en una de les cinc llibretes, que conformen el diari: «Si no podem avisar les autoritats brasileres del que passa, perquè encara seria pitjor, ens trobem sols davant del problema». Llegir La vida promesa fa pensar de seguida amb Descalç sobre la terra vermella, el magnífic llibre i film sobre el bisbe Pere Casaldàliga. Malauradament les del Brasil i d’altres punts d’Amèrica llatina són lluites que s’enquisten però, així i tot, persisteixen.

Nova Catalunya farà figa. Però els emprenedors de l’utòpic assentament brasiler, si mai va existir, més que uns eterns perdedors esdevenen uns personatges audaços. Això explica que l’entranyable Enric Larreula els hi dediqui la seva darrera obra. No n’hi ha per menys!

*Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Elogi de la transgressió
(24-11-2020)

396 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: