ERC FA 90 ANYS: REFLEXIONS D’UN ANIVERSARI

“Reflexions d’un aniversari”
( JOAN B.CULLA )
Res, en aquell cap de setmana de Sant Josep del 1931 -Tarradellas sempre subratllaria la coincidència de la fundaciĂł amb la seva onomĂ stica-, res no feia pensar que la nova sigla estiguĂŠs destinada a tenir una presència tan llarga i un paper tan rellevant en la història del paĂs. El flamant partit mĂŠs aviat semblava un altre avatar de la llarga sèrie dâintents (el Centre Nacionalista RepublicĂ , la UniĂł Federal Nacionalista Republicana, lâEsquerra Catalanista, el Bloc RepublicĂ Autonomista, el Partit RepublicĂ CatalĂ …) que, durant el trentenni anterior, havien maldat sense èxit per aixecar una alternativa progressista i eficaç a la Lliga de CambĂł. En aquest sentit, lâacollida de la premsa i dels rivals va ser entre desdenyosa i despectiva.
I, tanmateix, aquell cop els impulsors de la nounada Esquerra Republicana havien trobat la fĂłrmula de lâèxit. Per què? GrĂ cies, en primer lloc, a lâexcepcional conjuntura polĂtica -ĂŠs a dir, a lâesfondrament imparable de la monarquia dâAlfons XIII-, però tambĂŠ a la intuĂŻtiva capacitat dâERC per sintonitzar amb lâestat dâĂ nim de les classes populars en aquell moment històric i a la gosadia dels seus lĂders (Companys, MaciĂ …) el 14 dâabril, quan van executar un canvi de règim com qui roda una pel¡lĂcula sense guiĂł.
Amb el triomf a les urnes i la presa del poder, Esquerra -que ja havia nascut amb un alt grau dâheterogeneĂŻtat interna- esdevinguĂŠ un model de catch-all party, de partit arreplega-ho tot. Tot volia dir que entre els militants -i encara mĂŠs entre els votants- hi hauria des de burgesia empresarial i professional (els Josep SuĂąol i Garriga, els Carles Pi i Sunyer…), passant per petitburgesos, menestrals, pagesos modestos o rabassaires fins a obrers de simpaties cenetistes. I que, entre els dirigents, sâhi podrien trobar laboristes a lâanglesa, radicalsocialistes a la francesa, maçons i catòlics, autonomistes, federalistes i -com es deia aleshores- separatistes.
NomĂŠs aquesta amplitud de la base social i ideològica explica que, malgrat les convulsions de portes endins i de portes enfora, a desgrat del fracĂ s del Sis dâOctubre i de la repressiĂł subsegĂźent, el partit guanyĂŠs totes les eleccions entre el 1931 i el 1936. I que fos capaç de resistir, ferit però no desarborat, la revoluciĂł, la Guerra Civil i Ă dhuc la ferotge polĂtica dâextermini dels primers anys 40.
Crisis de lideratge i escissions
Però el franquisme resultĂ interminable i, a mĂŠs, durant aquelles dècades la societat i lâeconomia catalanes canviaren profundament. Des dâaquesta perspectiva, que Esquerra reviscolĂŠs el 1976 i aconseguĂs -pel pèls i encara il¡legal- passar el tall del 15-J-77 fou quasi miraculĂłs. Això no li assegurĂ un futur plĂ cid sinĂł, ben al contrari, sacsejat per les crisis de lideratge i les escissions. Ara bĂŠ, Âżqui seân recorda avui de lâEsquerra Catalana dâHortalĂ , dels Renovadors dâEsquerra de Nualart, del Partit per la Independència de Colom…? NingĂş. ÂżQuina empremta van deixar? Cap.
Amb una capacitat de regeneraciĂł i de resiliència remarcables, amb una militĂ ncia tan dĂscola com fidel al vell partit del triangle, Esquerra Republicana superĂ les guerres fratricides dels anys 2000 (puigcercosistes contra carodistes, sense oblidar altres faccions), deixĂ enrere la libanitzaciĂł del congrĂŠs de 2008, passĂ de lâindependentisme platònic o dorment que li havia infĂłs Ăngel Colom vint anys abans a lâindependentisme actiu timonejat des del 2011 per Oriol Junqueras, i perseguĂ des dâaleshores un doble i ambiciĂłs objectiu: una RepĂşblica Catalana mĂŠs sòlida i duradora que la de MaciĂ el 1931 i lâhegemonia dins del camp independentista, fent el sorpasso a lâespai postconvergent, o expujolista, o puigdemontista, o com seân vulgui dir.
Paradoxalment, una ERC que tenia fama dâabrandada i imprevisible persegueix ara aquestes metes des del pragmatisme i la moderaciĂł, malgrat empresonaments i exilis. Retornar a la presidència de la Generalitat sembla cosa de pocs dies. La independència en forma de RepĂşblica resulta, evidentment, un objectiu mĂŠs costerut.
Informa:ARA.CAT (19-3-2021)