ERC FA 90 ANYS: REFLEXIONS D’UN ANIVERSARI

“Reflexions d’un aniversari”
( JOAN B.CULLA )

Res, en aquell cap de setmana de Sant Josep del 1931 -Tarradellas sempre subratllaria la coincidència de la fundació amb la seva onomàstica-, res no feia pensar que la nova sigla estigués destinada a tenir una presència tan llarga i un paper tan rellevant en la història del país. El flamant partit més aviat semblava un altre avatar de la llarga sèrie d’intents (el Centre Nacionalista Republicà, la Unió Federal Nacionalista Republicana, l’Esquerra Catalanista, el Bloc Republicà Autonomista, el Partit Republicà Català…) que, durant el trentenni anterior, havien maldat sense èxit per aixecar una alternativa progressista i eficaç a la Lliga de Cambó. En aquest sentit, l’acollida de la premsa i dels rivals va ser entre desdenyosa i despectiva.

I, tanmateix, aquell cop els impulsors de la nounada Esquerra Republicana havien trobat la fórmula de l’èxit. Per què? Gràcies, en primer lloc, a l’excepcional conjuntura política -és a dir, a l’esfondrament imparable de la monarquia d’Alfons XIII-, però també a la intuïtiva capacitat d’ERC per sintonitzar amb l’estat d’ànim de les classes populars en aquell moment històric i a la gosadia dels seus líders (Companys, Macià…) el 14 d’abril, quan van executar un canvi de règim com qui roda una pel·lícula sense guió.

Amb el triomf a les urnes i la presa del poder, Esquerra -que ja havia nascut amb un alt grau d’heterogeneïtat interna- esdevingué un model de catch-all party, de partit arreplega-ho tot. Tot volia dir que entre els militants -i encara més entre els votants- hi hauria des de burgesia empresarial i professional (els Josep Suñol i Garriga, els Carles Pi i Sunyer…), passant per petitburgesos, menestrals, pagesos modestos o rabassaires fins a obrers de simpaties cenetistes. I que, entre els dirigents, s’hi podrien trobar laboristes a l’anglesa, radicalsocialistes a la francesa, maçons i catòlics, autonomistes, federalistes i -com es deia aleshores- separatistes.

Només aquesta amplitud de la base social i ideològica explica que, malgrat les convulsions de portes endins i de portes enfora, a desgrat del fracàs del Sis d’Octubre i de la repressió subsegüent, el partit guanyés totes les eleccions entre el 1931 i el 1936. I que fos capaç de resistir, ferit però no desarborat, la revolució, la Guerra Civil i àdhuc la ferotge política d’extermini dels primers anys 40.
Crisis de lideratge i escissions

Però el franquisme resultà interminable i, a més, durant aquelles dècades la societat i l’economia catalanes canviaren profundament. Des d’aquesta perspectiva, que Esquerra reviscolés el 1976 i aconseguís -pel pèls i encara il·legal- passar el tall del 15-J-77 fou quasi miraculós. Això no li assegurà un futur plàcid sinó, ben al contrari, sacsejat per les crisis de lideratge i les escissions. Ara bé, ¿qui se’n recorda avui de l’Esquerra Catalana d’Hortalà, dels Renovadors d’Esquerra de Nualart, del Partit per la Independència de Colom…? Ningú. ¿Quina empremta van deixar? Cap.

Amb una capacitat de regeneració i de resiliència remarcables, amb una militància tan díscola com fidel al vell partit del triangle, Esquerra Republicana superà les guerres fratricides dels anys 2000 (puigcercosistes contra carodistes, sense oblidar altres faccions), deixà enrere la libanització del congrés de 2008, passà de l’independentisme platònic o dorment que li havia infós Àngel Colom vint anys abans a l’independentisme actiu timonejat des del 2011 per Oriol Junqueras, i perseguí des d’aleshores un doble i ambiciós objectiu: una República Catalana més sòlida i duradora que la de Macià el 1931 i l’hegemonia dins del camp independentista, fent el sorpasso a l’espai postconvergent, o expujolista, o puigdemontista, o com se’n vulgui dir.

Paradoxalment, una ERC que tenia fama d’abrandada i imprevisible persegueix ara aquestes metes des del pragmatisme i la moderació, malgrat empresonaments i exilis. Retornar a la presidència de la Generalitat sembla cosa de pocs dies. La independència en forma de República resulta, evidentment, un objectiu més costerut.
Informa:ARA.CAT (19-3-2021)

118 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: