ERC I JUNTS, EMPATATS EN BOTIFLERISME : NO FUNCIONA NI EL DIÀLEG NI LA DESOBEDIÈNCIA PUNTUAL

“Una mica menys de boira”.
( TONI SOLER )

Ha estat una setmana carnavalesca al Parlament de Catalunya i al Congrés de Diputats. Però el to periodístic és diferent si es parla d’una cambra o de l’altra. El que passa al Congrés genera preocupació i disgust, perquè el Congrés és real i tangible. En canvi, les coses del nostre Parlament, que com tothom sap és de fireta, es ventilen amb una rialleta tertuliana, amb un deix paternalista que amaga certa barra, tenint en compte que rere els arbres de l’esperpent independentista hi ha el bosc de la repressió arbitrària de l’Estat, que de vegades fa la impressió que sigui un càstig merescut per la imperícia de la nostra classe política. I així el govern de les togues va fent camí, a Espanya, pràcticament sense oposició. Ja ens ho trobarem -tots plegats- el dia que l’imperi de la llei esdevingui l’excusa per no deixar-nos ni badar boca.

L’espectacle del Parlament a compte de la inhabilitació de Pau Juvillà ha estat certament molt trist, un altre joc de màscares que ja ni tan sols decep, de tan previsible. Però potser d’aquest episodi en pot sortir alguna cosa bona: ara que alguns han comprovat que la desobediència té les potes curtes, i que Laura Borràs ha actuat (en el seu cas, sobreactuat) com ho va fer Roger Torrent, Junts i ERC estan empatats en botiflerisme i potser podran deixar de banda competicions absurdes.

A Madrid tot ha estat més intens, amb errors i canvis de vot sospitosos, i el PP i Vox portant la lluita al fang, que és el seu territori. En aquest cas, els arbres de l’esperpent tampoc ens deixen veure el bosc del canvi de majories, que és el que realment té rellevància política. Certament, la reforma laboral ha tirat endavant, amb el suport de la gran patronal i els grans sindicats (a més de Ciutadans i el PDECat). Però el somriure de Yolanda Díaz no pot ser sincer si pel camí s’han cremat els ponts amb els aliats preferents del govern, és a dir, els partits que representen l’Espanya plurinacional. La pressió sobre els republicans ha estat enorme, però Gabriel Rufián no ha hagut de batallar sol: al seu costat hi havia Junts, la CUP, el PNB, Bildu i el BNG. Han votat que no per motius diversos, però tots coincideixen a dir que el govern ha prioritzat l’acord amb la CEOE (el PNB va lamentar que no se’n va voler tocar “ni una coma”) i que la reforma manté la supeditació dels marcs laborals autonòmics, la qual cosa, en el cas català, és negar dos fets diferencials bàsics: la preeminència de les pimes i un cost de la vida superior a la mitjana estatal. La reforma, en resum, va en direcció contrària a la idea de l’Espanya plurinacional que Podem representava en temps de Pablo Iglesias.

El mateix Iglesias ha lamentat aquest viratge. Ell era el dirigent espanyol més receptiu amb el sobiranisme català (molt més que Díaz o Colau) i la seva sortida de la política ha estat un pas enrere per a l’estratègia de la negociació amb Catalunya. Pedro Sánchez té ara l’excusa perfecta per ajornar sine die la taula de diàleg (el cert, realment, és que fins ara no n’ha necessitat) i ERC haurà de decidir si li surt més a compte invisibilitzar-se a l’oposició o exposar-se a noves humiliacions.

Mentre el món del sobiranisme debat les seves estratègies, entre retrets i recordatoris absurds, Espanya s’imposa per la via dels fets: la realitat li diu a ERC que el diàleg no funciona si l’interlocutor no el vol. I la realitat li diu també a Junts (i a la CUP) que la desobediència parcial o puntual és una pèrdua de temps. Per tant, és possible que tot l’independentisme es vegi abocat, sense proposar-s’ho, a una mateixa conclusió. I això no ens garanteix cap avenç, però almenys desemboira el panorama.
Informa:ARA.CAT (5-2-2022)

74 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: