ERC I JxSÍ HAURIEN DE PARLAR MENYS I FER MÉS

“No parleu tant i feu-ho ”
«L’acord entre ERC i Junts per Catalunya és simple. Molt més que no sembla. I menteix qui diga que és complicat o que és més complicat que qualsevol altre acord»

(VICENT PARTAL )

A mesura que s’acosta la Diada es pot detectar una certa modulació en el to fratricida que enfronta, bàsicament, ERC i Junts per Catalunya. Aquestes darreres hores encara hi ha hagut intervencions d’allò més poca-soltes, com les de David Bonvehí dient que ERC vol fer de CiU. Però al costat d’això hem sentit dirigents de tots dos partits insistint que la batalla partidista no és positiva per al país i fent una crida a arribar a un acord per a plantar cara conjuntament a les sentències.

Molts de nosaltres assistim indignats, de fa mesos, al desficaci de declaracions i desqualificacions que els dos partits es bescanvien pràcticament d’ençà del moment que es va proclamar la república independent al Parlament de Catalunya. Han arribat a dir barbaritats enormes tots dos i han originat un nivell d’agressivitat ben difícil d’explicar, fins i tot difícil d’entendre.

Era evident que amb aquesta actitud es volia traure un rèdit electoral a curt termini, però ara ja han passat prou eleccions perquè els uns i els altres hagen pogut entendre que per a molts votants això que algunes cúpules voldrien que fos una batalla a mort no té cap trellat. Per això Esquerra va guanyar amb tanta rotunditat a les eleccions espanyoles i el president Puigdemont va arrasar a les europees, tan sols un mes després. Amb els mateixos votants, desoint la crida fratricida. I, a més, tot allò que va passar a Barcelona hauria de servir d’escarment: els independentistes, barallant-se i deixant passar les oportunitats, van acabar afavorint que fos Valls que decidís qui havia de ser el batlle, amb la sola condició que no fos independentista.

Tot és més simple

L’acord entre ERC i Junts per Catalunya és simple. Molt més que no sembla. I menteix qui diga que és complicat o que és més complicat que qualsevol altre acord. És veritat que aquestes darreres setmanes semblava que s’obria una fissura entre els partidaris de quedar-se amb les restes de l’autonomia i els d’enfrontar-se a l’estat, partint de la sentència. I això era un panorama molt aclaridor i positiu. Però, per alguna raó, els neoautonomistes sembla que no s’atreveixen a deixar clara la seua opció i ara tots han corregut a declarar que ells també pensen que cal la confrontació amb l’estat, sense renunciar, evidentment, a un diàleg al qual no renuncia ningú. On és, doncs, la dificultat per a entendre’s?

La proximitat de la Diada i un cert temor per què puga passar-hi sembla haver acabat de lligar-ho tot. I aquestes darreres hores hem sentit dirigents de tots dos partits que, amb les mateixes paraules, feien una crida a la participació, una crida acompanyada d’una disminució evident del to agressiu o fins i tot despectiu a què ens havien acostumat, especialment alguns –pocs però influents– dirigents d’Esquerra.

Gairebé han passat dos anys d’ençà del Primer d’Octubre. I en dos anys hi havia temps de sobres per a guarir les ferides, fins i tot les personals, que tant han entrebancat l’independentisme. Pense que som molts que estem enormement decebuts amb els partits polítics, pel seu comportament irresponsable i sectari. Però també pense que tots, els mateixos, estem disposats a fer tant com siga i a oblidar immediatament la mala maror d’aquests dos anys si es decideixen a mirar endavant i a fer allò que cal fer, allò que tots sabem que cal fer. Això demana, efectivament i en primer lloc, parlar entre ells, per mostrar complicitats, per bastir acords i per oferir un horitzó creïble de seguida, sense imposicions però també sense xantatges. Si aquest canvi de to anuncia que anem acostant-nos a aquest punt, benvingut siga. Però, siga com siga, prou de perdre temps, que ja n’hem perdut prou i massa: no parleu tant i feu-ho. Si pot ser demà, millor que demà passat.

PS. Per ací, ja hi hem passat i això cal tenir-ho present. Després del 9-N vàrem estar mesos i mesos enfrontats i dividits, amb l’odi sectari a flor de pell. I d’allí va nàixer, de sobte i en ple agost, Junts pel Sí i el referèndum i la proclamació. No cal repetir els detalls, ni tornar a la mateixa estratègia, però alguna cosa va fer que els qui durant mesos deien mai, mai, de sobte diguessen ara és l’hora. I si va passar una vegada, amb una intensa pressió al carrer, pot tornar a passar.
Informa:VILAWEB.CAT (27-8-2019)

197 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: