ÉS IMPORTANT QUE RÚSSIA S’INTERESSI PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

“Tres consideracions sobre la cosa aquesta de Rússia”.

A vosaltres o a mi ens pot resultar més agradable o menys això que diré ara, però la diplomàcia és cega a la moral.

( VICENT PARTAL )
Aquests darrers dies un parell d’articles periodístics molt especulatius, confusos i en aparença coordinats han revifat la fantasia aquesta del possible interès de Rússia en el cas català. Divendres, en aquest article, ja vaig explicar les claus del més sonat de tots, el text publicat per The New York Times, i ahir Josep Casulleras va posar els punts sobre les is amb aquest article definitiu que us recomane de llegir: “Les febleses i vergonyes del jutge obsessionat amb Rússia i Catalunya“. Josep Lluís Alay i Aleksandr Dmitrenko ja hi han respost denunciant la manipulació dels fets, cosa que també ha fet l’oficina del president Puigdemont. En conseqüència, crec que no cal insistir en aquest afer particular. Tanmateix, sí que em sembla que tot això que ha passat mereix tres consideracions en general.
Primera. El partidisme a Catalunya pot arribar a límits irracionals

Que el govern espanyol intente la connexió entre Rússia i Catalunya no hauria de sorprendre ningú –fa temps que ho prova sense cap resultat. Però que viole els drets civils de les persones per a fer-ho sí que ens hauria d’interessar, i de preocupar, a tots. I sobre això expresse una gran sorpresa arran d’alguns comentaris de polítics o arran d’alguns articles, com els que ha publicat d’una manera abundosa i molt destacada el diari Ara, que han volgut traure profit partidista de la situació.

Simplement, perquè no entenc que cap independentista puga donar crèdit a una investigació prospectiva de la Guàrdia Civil filtrada per un jutge que fins i tot ha estat desqualificat per la fiscalia, dient-li que tot açò és fum de botges. Retallar i enganxar fragments de converses per crear una aparença de qualsevol cosa és un truc més vell que la tos. I la capacitat d’empastifar d’aquest cos armat espanyol és llegendària. I fent campaneta, que es diu. Posem per cas, m’hauria de creure al peu de la lletra les barbaritats que han arribat a dir de dirigents d’Esquerra i de Junts, detinguts per exemple en l’operació Vólkhov, d’on naix precisament aquest cas?
Segona. I si interessem a Rússia?

La segona consideració és sobre l’objecte del debat. Personalment, jo tinc Rússia en molt mala consideració. Vaig treballar en els afers russos durant molts anys i vaig comprovar com oprimien les nacionalitats de l’URSS. Des d’aleshores, conec massa gent que odia o tem Rússia per a permetre’m frivolitats en aquest camp. És, si ho voleu així, una qüestió ja gairebé personal i difícil de canviar, a la meua edat. Andres Kuusk, un dels meus millors amics, un important periodista estonià, sempre porta posat l’anell del seu avi, assassinat a Sibèria, per no oblidar ni un sol dia per on els varen fer passar els russos. I estic convençut que Vladímir Putin va ordenar l’assassinat d’Anna Politkóvskaia, una de les periodistes més brillants i honrades que he conegut en la meua vida.

Amb aquestes dues referències personals, vull dir que jo no m’enganye gens respecte d’allò que Rússia és i representa i sobre el joc a què juga. I tinc claríssim que no m’agradaria gens caure en les seues xarxes ni dependre’n. Ara, dit això, què passaria si Rússia tingués interès en la independència de Catalunya? Hauríem de menystenir eixa carta per poc presentable i descartar-la?

Jo no tinc proves concretes de res. Intel·lectualment, puc entendre quin és l’interès de Rússia en Catalunya i hi ha indicis clars respecte d’això, com la repassada de Lavrov a Borrell. Que jo sàpiga, res no ha anat mai més enllà. Però si hi anàs, si mai hi anàs, hi ha ningú que pense que Catalunya hauria de reprimir-se i evitar els contactes amb Moscou perquè Rússia no és un país dels bons o per no fer enfadar una Unió Europea que s’ha captingut de la manera que s’ha captingut amb nosaltres? La meua sola resposta possible a aquesta pregunta, ara per ara només retòrica, és que no conec ni un sol cas, ni un, en què una cosa semblant haja passat en cap altre indret del món.

I tercera. La diplomàcia, en qualsevol cas es cega a la moral
I això em duu al tercer punt de què volia tractar. A vosaltres o a mi ens pot resultar més agradable o menys això que diré ara, però la diplomàcia és cega a la moral. Sempre. I això implica que si en el món realment vols jugar al mateix nivell que juguen els altres has de tenir una certa amoralitat. Espanya, per exemple, avituallava vaixells russos a Ceuta en plena crisi de Síria fins que l’OTAN li va estirar les orelles. Ho feia, simplement, perquè li interessava. I, mentrestant, tenia tropes estacionades al Bàltic per defensar-se de Rússia! I si això és així, si ells ho poden fer i no passa res, per quins set sous, en canvi, l’esquifida diplomàcia catalana ha d’esquivar un possible contacte no dic ja Rússia sinó qualsevol altre país “lleig” del món.

Durant un temps puc entendre que, tenint la convicció que la Unió Europea defensaria políticament els drets dels nostres ciutadans, no es fes res que pogués molestar Brussel·les. Però, vist tot això que hem vist, té cap trellat mantenir aquesta política avui? Brussel·les, ja ho hem comprovat de sobres, només es mou per por. I doncs?

En les memòries de Raymond Aron hi ha un relat fascinant d’un sopar amb Henry Kissinger, persona que considere un dels més grans criminals en la història de la humanitat. Aron sopava amb Kissinger quan va sonar el telèfon i li van explicar quants morts havien fet els bombarders americans aquell dia al Vietnam i a Cambotja. Kissinger va escoltar-ho en silenci i després de penjar el telèfon va continuar sopant com si res. Aron estava estupefacte i li va dir que ell no podria sopar després, d’haver-se assabentat d’una cosa tan greu. I Kissinger va respondre-li: “Per això sóc jo el secretari d’estat i no vós.”

El cinisme de l’escena, la repugnància moral que causa, no hauria d’encegar-nos. Aquesta és la realitat del món, el món funciona així, i si els catalans, qui siga en nom nostre, volem fer diplomàcia de debò, si volem comptar en l’escena internacional, ja cal que sapiguem que algú de nosaltres s’haurà d’enfangar fins a les celles. Ep! Si això va de debò i si es pretén un resultat real.
Informa:VILAWEB.CAT (6-IX-2021)

78 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: