” UNA PERSONA QUE PARLA UNA LLENGUA NO ENTÉN QUE TU EN SAPS DUES” (THAIS VILLAS )

LAURA ROSEL

El gelat amb Thais Villas el decideixen els horaris dels fills (d’un i quatre anys). Ens trobem un dimarts de juliol a les cinc de la tarda, a la porta del Tio Che. Ella no el coneixia, per WhatsApp li dono l’adreça i alguna indicació. Arriba accelerada, els ha costat travessar Barcelona en cotxe. L’Òscar (el Dalmau) ha anat a buscar aparcament i farà temps amb la nena mentre nosaltres fem l’entrevista. M’hauria agradat saludar-lo, és d’aquells companys que mai deixen de ser-ho, encara que ja faci més de tres temporades que no compartim graella

De seguida m’adono que la Thais és tal com raja. Franca i espontània. Xerra pels descosits en un fragatí trufat d’un humor ràpid i loquaç. Demana una bola de iogurt en terrina. Se li desfarà mentre parlem assegudes en un banc.

(…)

Si no Ês una llengua, què Ês?

El Procés és una trituradora del codi deontològic dels periodistes. Gairebé tota la professió s’hi ha posicionat, però encara hi ha excepcions i Thais Villas n’és una: “No m’ho han demanat gaire, si soc independentista, però quan ho han fet la resposta és que hi ha altres preguntes a fer-me”. La vida amb un peu a Madrid i l’altre a Barcelona ofereix una perspectiva avantatjada de la crònica política i social dels últims anys. “Quan vius a Madrid se’t treuen moltes coses del cap: tots hi hem arribat amb les mans buides i la gent ens ha ajudat. Més del que s’ajuda aquí”. El dia a dia a la capital espanyola -en definitiva- dona “una altra visió de la jugada” i alhora consolida una sospita: l’existència d’un mur cultural infranquejable. “És impossible fer-li entendre a una persona que només parla una llengua que tu en parles dues. Porto molts anys a Madrid i sé que això és així: la llengua del reino és la llengua del reino ”. Com a mostra, una anècdota que passaria per gag d’un Polònia de segona si no fos perquè és real. Va passar a les vuit del matí en un gimnàs madrileny on la Thais i el seu germà parlaven -en fragatí- i a l’acomiadar-se ( Adeu! ) el senyor que feia esport al costat va esclatar i va donar peu al següent diàleg hilarant amb la Thais:

“¡Ya lo ha tenido que decir!”

“¿Qué ha dicho?”

“¡Adeu!”

“¿Y? No es que estemos hablando mal de usted, es que mi hermano y yo hemos hablado catalán toda la vida, porque como comprenderá el catalán es una lengua.”

“¡El catalán no es una lengua!”

“Perdone, entonces ¿qué es?”

“Pues no lo sé, pero una lengua no.”

Coses com aquesta -assegura- passen contínuament. Malgrat que està convençuda que s’han comès errors a totes dues bandes, creu que l’arrel del problema s’ha de buscar a la base, en l’educació. “Seria qüestió de dir: «Miri, vostè viu en aquest país, on es parla aquesta llengua i aquesta altra. Igual com hi ha platja i muntanya»”. Però els mitjans de comunicació també hi tenen responsabilitats. “La informació que ha arribat estava molt manipulada i encara ara tot gira al voltant d’aquest tema. Quan passa alguna cosa grossa a Madrid que no interessa gaire que se sàpiga de seguida algú publica alguna notícia de Puigdemont. M’imagino algú a les redaccions cridant: « ¡Ponme un catalán en portada! » [Riu.] No s’entén que passi, però el cas és que funciona”. Les hores de guàrdia a l’espera de dirigents polítics de tots els colors acaben donant fruits i Thais Villas ha pogut conèixer de primera mà la incapacitat dels líders polítics per afrontar de cara el Procés, l’immobilisme i la falta de voluntat política per acostar-se a l’altre i parlar.

Tot plegat passa en un moment en què els mitjans de comunicació estan sota mínims, amb pressupostos hiperajustats i professionals assumint tasques que abans feien entre tres. El resultat és una televisió de qualitat “molt millorable sobretot pel que fa als informatius.” D’altra banda, i també per experiència pròpia, Villas ha constatat que, mentre que a les televisions estatals l’experiència és un aval per accedir a un lloc de treball, a Catalunya es funciona més a dit. “Aquí jo he enviat molts currículum i no m’han cridat mai. Allà he fet càstings i alguns m’han sortit. És un altre rotllo”.

La bola de iogurt s’ha fet sopa. La sort de fer preguntes i escoltar respostes és que pots cruspir-te el gelat sense que la gola destorbi la feina. En aquest cas, una orxata que se’m queda curta per a tanta conversa.

 

Informa:ARA.CAT (11-8-2019)

240 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: