“L’hora de la nació”.
(VICENÇ VILLATORO)
Fa gairebé dos-cents anys, el catalanisme va néixer com un moviment cultural i econòmic per a la Renaixença i la preservació de la nació catalana. Creien que aquesta pervivència de la nació exigia, d’una banda, una renaixença cultural, centrada en l’ús del català com a llengua de cultura (era ben viu com a llengua d’ús comú) i present en tots els usos socials de prestigi i, d’altra banda, un progrés econòmic. El progrés econòmic i el benestar de la societat eren vistos com un objectiu per ells mateixos, però també com una eina per a la preservació de la nació.
A partir d’un cert moment, a finals del XIX, aquest catalanisme cultural i econòmic es va adonar que necessitava esdevenir també un catalanisme polític. Que l’objectiu de preservar i enfortir la nació necessitava també l’exercici del poder polític. Això volia dir participar en el combat polític i electoral. Des de la convicció que l’acció institucional i legislativa era necessària per a l’objectiu inicial de la pervivència de la nació. Els instruments polítics eren especialment importants, perquè utilitzats a favor són molt eficients, però també ho són si un estat hostil els utilitza en la direcció contrària. El poder polític pot ajudar a enfortir la nació, però és un instrument potent de desnacionalització si es fa sevir amb la voluntat d’aigualir-la o esborrar-la (al servei de la nació de l’estat, que a Espanya és l’estat d’una altra nació).
Des de llavors, el catalanisme —tots els moviments per enfortir la nació pròpia en els Països Catalans— s’enfronta amb èxits variables a la qüestió de l’estat. I no sempre se’n surt. De vegades, menysté la importància del poder polític en l’objectiu de preservar la nació, sense consciència de la seva importància cabdal. Altres vegades fa exactament al contrari. Aconseguim el poder polític i ja ho tindrem tot fet. Sense el poder polític no tenim res a fer. I el poder polític és l’estat propi, però també el poder no irrellevant de les altres institucions, començant pels ajuntaments. Aquesta fascinació per l’estat ha esdevingut en alguns casos tan gran que ha fet oblidar l’objectiu inicial, que és la pervivència de la nació. Aconseguir el poder polític, que era un instrument (imprescindible), ha esdevingut l’objectiu. Fins a formular un independentisme no nacionalista: tant se val si perdem la nació, si aconseguim l’estat. O, com a molt, aconseguim l’estat i ja farem la nació.
Els resultats del cicle polític on estem immersos no són positius ni sembla que ho hagin de ser a curt termini. Els instruments polítics que tant poden fer-se servir a favor de la pervivència de la nació com en contra, per tal d’afeblir-la o esborrar-la, apunten de manera variable segons els territoris cap a les formes més explícitament hostils. En plena febre del procés independentista a Catalunya, alguns vam dir que l’aspiració a l’estat no ens havia de fer oblidar la nació. Perquè ens podíem quedar sense estat i sense nació. Ara, sense oblidar mai el terreny de joc polític i institucional, potser és l’hora de recordar que l’objectiu inicial és la pervivència de la nació. I que ja fa dos-cents anys vam considerar que la cultura i l’economia, fetes des de la societat, eren eines per enfortir-la. No es tracta d’oblidar la importància essencial de l’estat, però potser sí que es tracta de recordar la nació.
Informa:ELTEMPS.CAT (1-VII-2023)
