ÉS L’HORA DE PASSAR PÀGINA AL COFOISME PER SACSEJAR LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA

“Català en guàrdia. L’hora de passar pàgina al cofoisme per sacsejar la política lingüística”.
El procés ha distret l’acció dels líders del Govern amb la llengua i ara s’aposta per operar prioritàriament en l’ensenyament i l’audiovisual renovant consensos en un Pacte Nacional.
(FERRAN CASAS )

“La situació és enormement complicada, també en l’àmbit lingüístic”. La frase la va pronunciar el president de la Generalitat, Pere Aragonès, el 24 de maig passat quan va prendre possessió del càrrec a Palau. S’afegia així a les veus que, des de la sociolingüística o l’activisme, havien encès les llums d’alarma. És el cas de Carme Junyent, que en la darrera entrevista a NacióDigital afirmava que la llengua està “en perill d’extinció”, o de la Plataforma per la Llengua, que fa mesos que ha decretat l'”emergència lingüística”. Unes afirmacions que expliquen que el Govern vulgui situar la política lingüística al centre del debat i revitalitzar les estratègies de normalització en àmbits com l’escola, l’audiovisual, l’administració o l’adopció per part dels nouvinguts.

És un canvi d’actitud que contrasta amb el cofoisme que s’havia viscut els darrers anys, amb independència de si l’actitud del Govern s’havia encomanat als parlants o havia passat a l’inrevés. L’Informe de política lingüística de l’any 2019, el darrer que va fer públic el Govern de Quim Torra, era optimista i quan presentava la situació prioritzava les dades positives, com ara el coneixement que s’afirmava tenir de la llengua o la seva presència a la ràdio o a internet, obviant mancances com ara les plataformes o l’ús social entre els joves, que és especialment alarmant als darrers estudis a Barcelona.

Només admetia que les sentències judicials en català seguien en “índexs molts baixos”. Un cofoisme que ajuda a entendre que, segons l’Enquesta d’usos lingüístics de 2018, el darrer gran treball de camp, d’un 13,3% de catalans que l’any 2003 afirmava que el català es parlava “molt” es passés aquell any al 25’3%. I, lògicament, del 23,9% que jutjava que es parlava “poc” es veia reduït a l’11,7% quinze anys després.

Així les coses, la política lingüística es prepara per recuperar protagonisme. D’una banda amb actuacions de tipus sectorial i, de l’altra, amb el necessari debat polític sobre què fer. L’any 2010, amb el canvi de Govern i la reducció de conselleries i alts càrrecs promesa per Artur Mas, Política Lingüística va perdre rang. Va passar del departament de la Vicepresidència, on s’havia situat amb ànim de ser transversal, a Cultura, i de secretaria general va passar a direcció general. Així ha estat fins ara, quan ha tornat a ocupar al rang de secretaria, ocupada pel catedràtic de Sociolingüística de la UB Francesc Xavier Vila, tot i que sense moure’s del Departament de Cultura que ara lidera Natàlia Garriga.

Per avaluar com s’ha orientat i com s’orienta la política lingüística, a NacióDigital hem volgut escoltar Vila i l’anterior directora general, Ester Franquesa, que va ocupar el càrrec entre 2013 i 2021, amb sis consellers de Cultura diferents (Ferran Mascarell, Santi Vila, Lluís Puig, Laura Borràs, Mariàngela Vilallonga i Àngels Ponsa) i va haver de capejar l’aplicació de l’article 155. Franquesa segueix treballant a Política Lingüística com a alta funcionària. També hem recollit l’opinió del president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder.

Vila explica que som en un moment de “canvi de cicle” a partir del qual cal fer una autocrítica clara del nivell de compliment dels objectius que es van marcar fa 40 anys, que eren “que tothom havia de dominar la llengua, que s’havia de poder parlar-la arreu i que no volíem escindir-nos en comunitats lingüístiques diferents”. Segons ell, les dades fan evident que els tres objectius no s’han aconseguit de ple i cal actuar en un marc, “el del règim del 78”, que és dels millors que ha tingut la llengua en els darrers tres segles “però que no és l’ideal”.

No ha estat motiu de preocupació

A diferència del que fa Escuder, Vila, promogut per ERC, evita usar el terme “cofoisme” per explicar la percepció sobre les polítiques lingüístiques dels darrers anys sota la direcció de CiU primer i de Junts després. “Només constato que, per motius diferents, el català no ha estat un motiu de preocupació”, afirma mentre fa notar que en aquest context, entre 2016 i 2019, ha arribat una onada de migració molt forta que explica, per exemple, el descens de l’ús social a Barcelona.

El secretari de Política Lingüística destaca que, a més de les accions del seu departament, hi influeixen les decisions que es prenguin sobre el model econòmic (“si el model és turisme massiu i atreure expatriats a treballar a Barcelona és un hàndicap per la llengua”), sobre l’audiovisual o el perill del “supremacisme descarat” que es constata en els sectors “poderosos” que volen fer valdre la preeminència del castellà.

Escuder evita desqualificar el que s’ha fet fins ara, però sí que lamenta que s’ha intentat explicar que tot anava “molt bé” buscant sempre “la dada benèvola” mentre anava baixant el nombre de parlants i no es produïen “avenços significatius” en cap àmbit. En aquest sentit, avisa que debats com el de la llei audiovisual espanyola “marcaran tendència” i que, si no surt bé, la situació s’agreujarà.

I què hi diu Franquesa? L’exdirectora general nega el cofoisme i prefereix recordar avenços en àmbits com l’etiquetatge, el doblatge o la gratuïtat dels cursos bàsics de català (abans només eren els inicials). El seu mandat va estar marcat pel procés i això, concedeix, ha afectat “la mirada dels polítics i del Govern” i hi ha hagut més “polarització”, també en aquest àmbit.

Factor poblacional i menys alarmisme

Franquesa, que com Vila assenyala el factor poblacional com a clau i constata que cada cop més joves utilitzen el català o el castellà “de forma indiferent”, discrepa de l'”alarmisme” que es desprèn d’algunes afirmacions. “No ens fa cap bé perquè així no es pot vendre cap producte; hem de ser realistes, sí, però també dir les coses bones i no culpabilitzar la teva població amb conceptes com ara ‘emergència lingüística'”, defensa.

El procés ha tingut un impacte en les polítiques lingüístiques. Ha xuclat energies i en l’intent de sumar complicitats Oriol Junqueras primer i Carles Puigdemont després van dir que el castellà seria oficial en una república catalana. “Això va ser naturalitzar el castellà i no ens va ser bo perquè el català ha de ser en qualsevol cas prioritari i obligat”, diu Franquesa, que recorda que hi ha sistemes per protegir els drets individuals dels parlants sense l’oficialitat i que aquell debat va ser “perjudicial”. La resposta a aquest corrent a favor de l’oficialitat del castellà va ser el manifest Koiné.

Parlant del castellà en la futura república

Vila hi coincideix: “En els darrers anys ens ha preocupat més quin lloc tindria el castellà a la futura república en l’intent de no espantar que no pas el català, i això ens ha relaxat”, afirma. Escuder creu que el procés va semblar que donava per resolta la situació del català, però que la seva entitat no s’ho va permetre atesa la seva implantació a tots els Països Catalans, que si Catalunya hagués esdevingut estat independent haurien seguit a Espanya i França. En tot cas fa notar que el debat sobre l’oficialitat del castellà va ser puntual i mostra més preocupació perquè no s’hagin fet complir “normes vigents, com ara la llei del cinema o el codi de consum”.

Al català l’ha perjudicat també la “conflictivitat” i que, per acció o omissió, se l’hagi convertit en un assumpte de part. Això, per exemple, s’ha traslladat en alguns casos a l’educació, on partits com Ciutadans han instat al conflicte contra la immersió. Posar el sistema al dia i implicar més els mestres i la inspecció és un assumpte que, com recorda Vila, depèn exclusivament de la Generalitat. Està més a l’abast que el redactat final de la nova llei audiovisual espanyola o la gestió del model econòmic i la immigració. Menys excuses per al català a l’escola, doncs.

Posar al dia la immersió

Vila afirma que ha detectat una certa “partidització” i que, en els darrers anys, hi ha hagut casos d’assetjament a la comunitat educativa per assumptes polítics (el de Sant Andreu de la Barca va ser el més sonat) que no ajuden a ser tan proactius com caldria. Franquesa no creu que hi hagi hagut un replegament en el català a l’escola, però si admet les mancances a secundària i a les universitats. Apunta més a l’entorn fora de l’escola, el familiar i el dels amics, que als mateixos centres i recorda que dels 1,3 milions d’infants escolaritzats en català, dos-cents mil han nascut a l’estranger i això afegeix enorme complexitat en algunes escoles.

El Govern busca ara, i a partir de la constatació que els objectius marcats s’han complert només de forma parcial, bastir un nou consens. I el vol a través d’un Pacte Nacional per la Llengua. La mesura és a l’Acord de Govern entre ERC i Junts i al darrer debat de política general es va aprovar una moció reclamant-lo que, si bé és genèrica, va comptar amb els vots, i per tant la predisposició a ser-hi, del PSC i els comuns a més dels grups independentistes. La CUP ja ha demanat que es posi fil a l’agulla.

Demanar l’esforç de ser entès en català

Vila és optimista sobre el que pugui donar de si, però avisa que tampoc es pot convertir en un element bloquejant. Insisteix en el model econòmic i de país, i en la necessitat de fer “la llengua accessible” en un moment en el qual la societat catalana “ha de prendre decisions i el Govern ha de fer l’esforç que el català sigui necessari”. Per a ell, la clau és en els parlants, en “no canviar de llengua”. “Tenim dret a parlar en català arreu i això vol dir que hem de poder demanar als altres que facin l’esforç d’entendre’ns, encara que a vegades ens costi”, diu.

El Pacte Nacional per la Llengua hauria d’estudiar i avalar les mesures sectorials en diversos àmbits i administracions. I quan es parla de reforçar els cursos gratuïts de català, d’ajudar els creadors i els mitjans o d’incentivar les empreses sorgeix la qüestió pressupostària. L’actual secretari espera un augment de les partides. L’any 2006 la secretaria de Política Lingüística va tenir un increment pressupostari del 24% i es va enfilar als 27 milions. L’assignació s’havia mantingut estable els darrers anys. El 2014 va patir una retallada del 15% de la que s’havia anat recuperant a poc a poc. El 2019 l’assignació va ser de 26 milions que el 2020 es van incrementar fins als 31 per assegurar la gratuïtat dels cursos. L’any anterior van aprendre català al Consorci per la Normalització Lingüística gairebé 90.000 alumnes.

Aportació transversal de les conselleries

És important el pressupost de la Secretaria per assegurar el cicle d’acompanyament en l’aprenentatge i que ningú que vulgui un curs no hi pugui accedir, però ho és també el que destinen els altres departaments a promoure polítiques de normalització lingüística. El 2019 haurien estat, segons el Govern, 110 milions sobre els més de 26.000 que tenia la Generalitat. Als 26 de Política Lingüística se n’hi van afegir 38 més d’altres partides culturals, 11 milions de Presidència a través de subvencions a mitjans i esports, 21 en programes del Departament d’Educació, gairebé 10 de Treball i Afers Socials i 3,5 d’Empresa com a principals partides.

Un altre assumpte, que en alguns moments ha estat font de polèmiques per l’ús que n’han fet grups espanyolistes, és el de les sancions. El 2019, darrer any amb dades disponibles, es van imposar multes lingüístiques per valor de 45.000 euros. Es van presentar 54 denúncies per part de ciutadans i fer més de 1.000 actuacions inspectores d’ofici per no respectar drets lingüístics. Tot plegat va quedar, un cop resoltes les infraccions o descartats alguns procediments, en 75 expedients sancionadors. Franquesa admet que hi ha poques denúncies i que s’ha intentat “que la inspecció [depèn de l’Agència de Consum i del departament d’Empresa] fos més activa” i Vila anima a buscar incentius per evitar que s’acabi en denúncies.

La Justícia, pedra a la sabata

Una de les claus que s’apunta per posar fil a l’agulla és la transversalitat de les polítiques lingüístiques i per això el Govern preveu dinamitzar la Comissió Tècnica de Política Lingüística, que reuneix els secretaris generals dels departaments per fer seguiment de l’aplicació de la normativa en cada àmbit. Emprar-la més (fins ara s’ha fet poc per la disparitat de necessitats dels departaments) i incidir en la relació bilateral entre la secretaria i cada conselleria és bàsic malgrat les dificultats per intervenir en àmbits com ara la Justícia. De fet, la documentació mercantil en català va a la baixa: el 2015 eren el 15% dels documents i el 2019 van ser el 6,7%. Les sentències judicials en la llengua pròpia estan estancades a l’entorn el 8% del total. La dinàmica és molt adversa a l’administració de l’Estat.

La normalització i extensió del català torna, doncs, al primer pla. Després de constatar que la llengua no és on aspirava a ser caldrà trobar la forma més eficaç per donar-li les eines, el prestigi i el vigor que necessita per tenir bona salut en un context global i encara farcit de contradiccions sobre el model de país.

Quan es donava “corda al català”

El segon tripartit va fer, entre 2006 i 2010, l’última gran campanya institucional a favor de la normalització del català. La Queta era una simpàtica boca saltadora que animava a donar corda al català parlant-lo sense vergonya i tornant a començar si t’equivocaves. Era una forma d’animar als nouvinguts a llançar-se. En una segona fase, la campanya animava també els catalanoparlants a no canviar d’idioma fos quin fos l’aspecte de l’interlocutor i a “encomanar el català”. Les dades ja eren, segons alguns lingüistes, preocupants per les onades migratòries. La primera gran campanya de sensibilització va ser el 1982, amb la Norma, que va servir per explicar que el català, com es pretén ara, era “cosa de tots.

Escuder no és contrari a aquesta mena de campanyes, però avisa que si després els polítics es dediquen a traduir al castellà les seves respostes “de poca cosa serveixen”. Franquesa justifica la manca de campanyes institucionals potents per la llengua en els darrers deu anys perquè “mai no es va trobar el moment polític oportú”. Afirma que per aquest any sí que estava pensat fer-ne alguna i que, en tot cas, se n’han fet de sectorials i puntuals. L’actual direcció del Departament de Cultura sí que pensa en una gran campanya de sensibilització pel 2022, ja que, segons remarquen els seus portaveus, aquesta és una prioritat clara de l’executiu.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (19-X-2021)

64 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: