ES MANTENEN PUNTUALMENT LES PROTESTES AL CARRER CONTRA LA REPRESSIÓ ESPANYOLA

“Els incondicionals de la protesta al carrer.”
Les concentracions contra la repressió apleguen ara menys gent que fa un temps, però es mantenen moltes accions puntualment arreu del país.
Guanyen pes en la mobilització els grups creats expressament per donar suport a una causa concreta o a una persona represaliada.
“No tenim motius per deixar de trobar-nos al carrer”
(SARA MUÑOZ )
Són menys que fa quatre, tres o dos anys, però arreu del país hi ha centenars de persones que encara avui, quatre anys després de l’1-O, continuen ocupant places i carrers, de manera constant, per exigir la fi de la repressió i més fermesa política en el camí cap a la república. Moltes accions s’han descafeïnat, és cert, però n’hi ha poques que s’hagin esvaït del tot. La pèrdua de suport de les protestes convida a preguntar-se si accions com les que, per exemple, Tsunami Democràtic va liderar –aquesta setmana ha fet dos anys del tall de la Jonquera– tindrien ara la capacitat de mobilització d’aquell moment. Quines raons han dut algunes persones a abandonar la lluita al carrer? Quins elements motiven que d’altres no es rendeixin?

Parlem amb alguns dels moviments que es mantenen al peu del canó. Serveixen d’exemple, però no són pas els únics. El tall de la Meridiana, a Barcelona, es va iniciar amb la sentència de l’1-O i només el confinament el va frenar. Ara, quan l’acció reuneix de mitjana mig centenar de persones –n’havien arribat a ser unes 300 cada nit–, la mobilització s’ha desplaçat uns metres i ja no entorpeix el trànsit d’aquesta artèria vial. “Molta gent s’ha cansat. La classe política no fa passos ferms, tenim més de 40 sancionats per la policia i fins i tot un judici per atemptat a l’autoritat i hem suportat queixes dels veïns i agressions”, explica David Farzón, un dels incondicionals. Ell, i uns quants més, continuaran allà: “Perquè no som independents, perquè no volem viure en un estat de por i perquè hi ha 4.500 represaliats.”

A la plaça Enriqueta Gallinat, a la Nova Esquerra de l’Eixample, es troben diàriament, de dilluns a divendres i des de fa quatre anys, un grup d’incombustibles. El dia de la sentència, molts veïns s’hi van desplaçar de manera espontània i així va néixer aquest punt de protesta. Un dia en són 20; un altre, 50. Però sempre hi ha un grup que s’hi aplega. “Hi ha dies que la gent està emprenyada, amb ganes de desistir, però som tossuts, i això és una cursa de resistència”, explica la Magda, que assegura que un dels grans reclams que els uneix és “exigir la unitat política”. “Els partits haurien de prendre nota de la gent del carrer”, diu. De moment, no tenen cap intenció de practicar la retirada. “Hi ha exiliats, hi ha represaliats… No tenim motius per deixar de trobar-nos”, sosté.

Arreu del país, hi ha altres concentracions diàries, com els Avis i Àvies de Reus per la Llibertat i els Cants per la Llibertat de Terrassa, però les trobades més habituals són les que tenen periodicitat setmanal. És el cas de les que promou la Xarxa de Cornellà per la República, integrada per una àmplia amalgama de partits i entitats. Inicialment, s’organitzaven Caminades per la Llibertat, explica l’Albert, un dels irreductibles, que concentraven unes 200 persones. Ara no arriben al centenar i es planten els dilluns davant l’ajuntament. En les concentracions, diu, es respira “voluntat de continuar lluitant per posar fi a la repressió i ser un estat, però també desànim per la falta d’unitat política”.

En una línia similar es manifesta en Sergi, de Girona Vota, el col·lectiu fidel a la cita dels dilluns a la plaça del Vi. Recepta als partits que prenguin nota de la sintonia que hi ha al carrer “quan es treballa per un objectiu comú”. Aquestes concentracions han anat perdent seguidors, seguint la dinàmica de tot el moviment, però hi ha un bon grup d’incondicionals. “Si deixéssim de convocar, hi hauria gent que vindria igual”, diu en Sergi. Tant a Girona com a Cornellà, s’acostuma a convidar cada dilluns una persona que és un reclam, com els expresos polítics.

Ha baixat la intensitat, però les mobilitzacions continuen esteses per tot el país. Aquests dies, a les portes del Parlament, hi ha uns quants adeptes del col·lectiu Silenci. El 2018 es plantaven cinc hores diàries davant del Palau de Justícia de Tarragona. Durant els quatre mesos que es va allargar el judici als líders del procés, van formar part del paisatge de l’exterior del Tribunal Suprem per denunciar “el judici farsa”, afirma Lluís Pastrana, un dels impulsors. Després es van traslladar fins a la delegació del govern espanyol a Tarragona i ara es desplacen des del sud del país fins a la Ciutadella per “protestar contra la inacció de la classe política”. Ell creu que l’independentisme “està mancat d’un líder que no estigui lligat a cap partit per tornar a il·lusionar el moviment”.

Una manera d’organitzar la lluita que s’ha anat consolidant són els grups que han sorgit per donar suport a una causa àmplia concreta o a una persona represaliada. La Paula i l’Úrsula són dues de les veus del grup de suport a Marcel Vivet, el jove de Badalona que s’ha convertit en símbol de la lluita contra la repressió. Integrades prèviament en altres lluites socials i en organitzacions polítiques, hi han abocat tot l’esforç possible per difondre a totes les esferes el cas de Vivet. La Paula subratlla que la repressió “alimenta les ganes de lluitar”, mentre que la ràbia davant una causa injusta “elimina la por”. L’Úrsula creu que molta gent renuncia a la causa “perquè se sent abandonada pels polítics” –la Generalitat exerceix d’acusació en la causa del Marcel– i troba a faltar “unitat en la proposta política”. “Estan criminalitzant la gent que lluita”, diuen referint-se als polítics. Totes dues assenyalen la importància que tenen els grups de suport per acompanyar tant l’encausat com la seva família i es mostren convençudes que aquest grup “continuarà lluitant més enllà de la causa del Marcel”.

CDR a diverses velocitats

Entre els grups de protesta que s’han anat apagant a poc a poc, hi ha, sens dubte, alguns CDR. Un dels que resisteixen i es mantenen actius és el de les Corts, integrat a la Plataforma 1-O d’aquest barri barceloní. En Manel, un dels seus membres, en dona uns quants motius: “Hi ha molta gent encausada, no hem aconseguit l’objectiu final. Si abandonem els carrers, els ocuparan uns altres i l’única via de lluita que ens queda és el carrer.” És del parer, això sí, que als partits independentistes “ja els va bé una certa desmobilització de la gent, perquè els treu força pressió”.

En aquests quatre anys, en Manel ha estat identificat una quinzena de vegades per la policia. Tant ell com la resta de persones consultades deixen clar que, malgrat que un dels objectius de la repressió és provocar por entre la gent, no es pensen deixar vèncer per aquest element.
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (14-XI-2021)

47 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: