ES POT ENSENYAR UN BON CATALÀ A LA MAINADA TOT CUINANT

“Quatre consells per a ensenyar catalĂ  a la mainada tot cuinant ”

Cuinar Ă©s una avinentesa perfecta per a transmetre i contribuir a preservar mots i construccions · PrecisiĂł, riquesa lĂšxica, genuĂŻnitat lingĂŒĂ­stica, canvis de significat…: en una cuina hi ha tot un mĂłn, i aquest mĂłn pot Ă©sser catalĂ 
Receptes de Nadal

( JORDI BADIA )

Probablement vĂłs heu aprĂšs a cuinar a casa, grĂ cies a la mare –o potser grĂ cies al pare, o a l’àvia
 I tambĂ© Ă©s mercĂšs als pares, probablement, que heu aprĂšs catalĂ . Doncs avui parlarem d’aixĂČ. Com en qualsevol transmissiĂł de coneixement, alhora que ensenyem als fills o als nĂ©ts a fer anar els fogons, podem transmetre’ls un gavadal de mots i d’estructures lingĂŒĂ­stiques. Tot Ă©s qĂŒestiĂł de proposar-s’ho, d’ésser conscients de la responsabilitat que tenim com a progenitors.

Explorem la riquesa lĂšxica tot parlant de fruita i hortalisses

Podem aprofitar que parlem dels ingredients culinaris per a transmetre la riquesa de la llengua. Per exemple, ensenyem-los a diferenciar un gra d’all d’una cabeça d’alls (cabeça –’bulb’– Ă©s un mot ben catalĂ , encara que no ho sembli). O a no confondre un raĂŻm (la fruita, el conjunt) amb un gra de raĂŻm. I ja que en parlem, estĂ  bĂ© que sĂ piguen que un gra de raĂŻm tĂ© llavors, polpa i pellofa; en canvi, un albercoc tĂ© pinyol, polpa i pela; que l’embolcall d’una ametlla o d’una castanya es diu clofolla (o clovella, clova, closca o corfa), perĂČ que el d’un llegum, com ara una mongeta, Ă©s la tavella. I tavella tambĂ© Ă©s el nom amb quĂš en alguns parlars s’anomena la mongeta tendra –o bajoca–, a diferĂšncia de la mongeta seca –o fesol. El tomĂ quet tambĂ© Ă©s anomenat de moltes maneres, segons l’indret: tomata, tomaca, tomĂ tic, tomĂ tiga o domĂ tiga. I la patata Ă©s, segons on, una trumfa o un trumfo –al PaĂ­s ValenciĂ , s’hi sent creĂŻlla o formes semblants, procedents del castellĂ  criadilla. I encara podrĂ­em aprofitar l’avinentesa per recordar que verdura i fruita, en general, els diem en singular perquĂš sĂłn noms col·lectius.

Les pluges, les verdures i les seves cases: plurals que no calen
Observem canvis de significat mentre repassem plats i mesures

Si parlem de plats propis dels PaĂŻsos Catalans, haurem d’esmentar l’escalivada, mot que provĂ© de caliu. O bĂ© la paella, un nom que designava tan sols l’atuell de cuina i que ara serveix per a anomenar un plat universal. AixĂČ mateix ha passat amb escudella, que originĂ riament era un plat fondo (de scutella, derivat de scutum, ‘escut’) i amb olla, nom de l’atuell i alhora d’una gran quantitat de plats (olla barrejada, olla verda, olla de carn, olla de la Plana).

Hem de fer tambĂ© una referĂšncia a les mesures. No fa gaires decennis, la gent no comptava pas per grams, sinĂł per unces (tres unces fan cent grams) o bĂ© per lliures (una lliura Ă©s quatre-cents grams). PerĂČ si pensem en mesures indeterminades, sobretot les petites, tenim mots per a triar i remenar, alguns dels quals sĂłn fruit de la gran força imaginativa dels nostres avantpassats: un polsim de pebre, un pessic de sal, un pensament d’orenga, un dit de vi, un bocĂ­ de truita, una engruna de pa, un rajolĂ­ d’oli, un grapat d’ametlles, una almosta de farina (l’almosta o embosta Ă©s la quantitat que cap a la conca de les mans)

Estris i atuells: una avinentesa per a parlar amb precisiĂł

Si parlem dels estris, instruments o aparells, el primer Ă©s la cuina, Ă©s clar. Oblidem-nos del castellanisme encimera, que segons els diccionaris hem de canviar per placa de focs o placa de cocciĂł, perĂČ que a casa sempre hem anomenat “els fogons“. Els atuells o atifells –és a dir, els recipients– per a cuinar reben noms diversos, segons la mida i les caracterĂ­stiques. Tots sabem la diferĂšncia entre una olla i una cassola. PerĂČ tambĂ© hem de diferenciar una cassola d’una casserola (amb mĂ nec i mĂ©s ampla que no pas alta). O bĂ© hem de saber que d’olles n’hi ha de menes diverses: el topĂ­ o tupĂ­ (petita, amb una sola nansa), la tupina (grossa i tambĂ© amb una sola nansa), la marmita (grossa, de metall), l’ansat (amb una nansa), el caragolĂ­ (petita)
 O bĂ©, encara, que el recipient amb un mĂ nec en quĂš solem escalfar lĂ­quids es diu cassĂł o casset.

Per una altra banda, a mĂ©s dels setrills de l’oli (oliera) i del vinagre (vinagrera), hi ha recipients especĂ­fics per a contenir lĂ­quids determinats, amb noms inequĂ­vocs: el saler, la pebrera, la salsera, la mostassera
 I tambĂ© la sopera, per a servir la sopa a taula. Parlant de recipients, no ens descuidem la carmanyola (nom amb quĂš haurĂ­em de desterrar el tĂ per i la fiambrera). Un altre recipient que farem servir a la cuina Ă©s el gibrell o llibrell, on rentem els plats, generalment dins l’aigĂŒera.

Si parlem d’estris de cuiner, en tenim de ben especĂ­fics, com ara la giradora –per a truites, patates, etc.– i el girapeix. Estaria bĂ© que no els transmetĂ©ssim el castellanisme cutxaron, que podem suplir no pas amb un sol nom, sinĂł amb dos o fins i tot amb tres: si Ă©s hemisfĂšric –i serveix per a escudellar la sopa– es diu culler, perĂČ si Ă©s pla Ă©s un cullerot –de ferro– o una llossa –de fusta. I encara tenim la gormanda, o esbromadora, o desbromadora, o escumadora, o triador
 cada mot amb significat un xic diferent, segons els diccionaris (vegeu-ne el recull que en va fer el lingĂŒista Gabriel Bibiloni).

El catalĂ  fila prim
Fem servir –tot cuinant– verbs apropiats i ge
nuĂŻns

Quan ens belluguem per la cuina, com que “fem accions”, hem de recĂłrrer a verbs. Lamentablement, n’hi ha que cada vegada se senten menys, substituĂŻts pels que s’assemblen mĂ©s al castellĂ . Si volem aturar aquesta pĂšrdua de genuĂŻnitat, procurem, per exemple, d’abocar aigua en un cassĂł en lloc de tirar-la-hi, afegir sal al brou en compte de posar-n’hi mĂ©s, trinxar o capolar la carn en lloc de triturar-la, remenar les sopes en compte de remoure-les, tastar el menjar en lloc de provar-lo i no esguerrar cap plat en lloc de no arruĂŻnar-lo. L’aigua pot vessar d’una olla, perĂČ tambĂ© pot sobreeixir, Ă©s a dir, eixir per sobre, per les vores de l’atuell. I el menjar el podem olorar, perĂČ tambĂ© ensumar o flairar. El pa es pot torrar, perĂČ si se’ns crema l’haurem socarrat –i si se’ns crema molt lleugerament, l’haurem socarrimat.

La gastronomia tambĂ© fa servir alguns verbs amb un sentit figurat, com ara sobtar-se (coure’s massa, per excĂ©s de foc) o enrossir (fer tornar “rossa” la carn, la ceba
). A mi em tĂ© el cor robat el verb amorosir, que vol dir ‘fer tornar amorĂłs‘, Ă©s a dir, agradĂłs, suau. Quan una carn Ă©s tendra i blana tambĂ© diem que Ă©s melosa. Ah, i, si us plau, no demanem que ens ajudin a posar o treure la taula, sinĂł a parar taula o desparar taula. Recordem que si el brou crema valdrĂ  mĂ©s que el xarrupem o xarrupegem a poc a poc i quan vulguem fer tastar un menjar de sorpresa a algĂș li podem dir allĂČ de “bada la boca i acluca els ulls” (mĂ©s divertit que no pas el neutre “obre la boca i tanca els ulls”). I, per l’amor de DĂ©u, diguem-los que el menjar no estĂ  bo, sinĂł que Ă©s bo; o bĂ© que Ă©s dolent, Ă©s fred, Ă©s calent, Ă©s dolç, Ă©s salat, Ă©s amargant


Vegeu, doncs, si se’n poden ensenyar, de coses, a la cuina. La cuina Ă©s tot un mĂłn –un mĂłn que pot Ă©sser catalĂ , si en fem el pensament.
Informa:VILAWEB.CAT (9-1-2021)

130 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: