“Escòcia i Catalunya, cosins germans”.
Les eleccions d’aquest dijous poden tornar a posar sobre la taula un referèndum dels escocesos i a subratllar les diferències entre el Regne Unit i el Regne d’Espanya
( ALFRED BOSCH )
Aquest 6 de maig, les eleccions autonòmiques a Escòcia seran una prova de foc per a ells, però ho tornaran a ser també per a Catalunya. Els paral·lelismes entre els dos països són molt destacats i aquesta vegada no serà l’excepció. Altre cop, la gran diferència entre tots dos pobles serà l’abisme entre els dos regnes als quals pertanyen: el Regne Unit i el Regne d’Espanya. Un vot independentista a les eleccions posarà damunt la taula un nou referèndum a Escòcia, com va succeir allà (2011) i aquí (2015). El que segur que serà incomparable serà la reacció de Londres. Sigui quina sigui, quedarà a anys llum de Madrid..

Les similituds entre Escòcia i Catalunya sempre han estat i continuen sent considerables, tot i les protestes enfadoses del nacionalisme espanyol, capficat a desfer un agermanament que li juga en contra. Però es tracta de dos pobles europeus de mida semblant, amb una població similar, una economia comparable, fins i tot amb uns estereotips sobre el diner i el treball gairebé bessons. Dues nacions marineres, amb un passat gòtic esplendorós i una revolució industrial potent, sempre sota l’ombra d’un veí imperial totpoderós.

Als dos territoris, la sortida de l’Edat Mitjana va portar primer una unió dinàstica sota el mateix monarca, i poc després la centralització absolutista –el Regne Unit de la Gran Bretanya es va fundar l’any 1707, i fou aleshores quan Edimburg va perdre la seva sobirania. Fins i tot hi va haver una batalla èpica a Culloden, al cap de poc, que no té res a envejar a l’èpica del 1714 català. Des de llavors, els escocesos van acollir-se a un regionalisme tradicional i pacífic durant el segle XIX i el XX, mentre uns altres alçaven la bandera de la revolta armada (en aquelles latituds van ser els irlandesos, aquí els bascos).

Tot plegat va portar Escòcia a un referèndum d’autonomia –els que us agraden les comparacions, agafeu-vos fort– …l’any 1979! Aquest vot no va assolir el percentatge estipulat, així que es va haver de tornar a provar el 1997 i, aleshores sí, es va crear un parlament propi a Holyrood (després de quasi 300 anys sense les institucions històriques) i es va promulgar una llei bàsica o estatut d’autonomia. Tot això passava sota l’impuls dels federalistes del partit laborista, perquè el partit independentista aleshores era molt minoritari; es tractava de l’Scottish National Party o SNP, que havia estat fundat… el 1934.
Per què és possible l’autodeterminació a Escòcia?

Els paral·lelismes clamen al cel. El marc legal és gairebé idèntic. No és cert que els britànics no tinguin marc constitucional, i no és cert que Escòcia tingui la capacitat legal de convocar un referèndum. L’Act of Union, la principal peça constitucional, la que funda el Regne Unit l’any 1707, diu molt clar que l’estat és indivisible: “The two Kingdoms of Scotland and England, shall …forever after, be united into one Kingdom“. Per sempre més, diu textualment. És més, Londres considera il·legal que el Parlament escocès convoqui un referèndum d’independència, i si així es fes, segurament el Tribunal Suprem ho tombaria. Per què, doncs, el que no és possible a Catalunya sí que ho és a Escòcia?
Aprofita la promoció Comprant un producte per la llar, emporta’t una escombra elèctrica gratis Patrocinat per Karcher

La resposta breu i contundent és òbvia: perquè si bé els dos països –Catalunta i Escòcia– són calcats, el Regne d’Espanya no té gaire a veure amb el Regne Unit. La gran diferència, si més no en els temps presents, és que la política britànica obeeix a principis democràtics. Això implica que aquelles accions polítiques que demana la gent de forma massiva es resolen en l’àmbit de la política, no pas a cop de porra o de sentència judicial. Les passes que han fet els independentistes a Escòcia es poden explicar fàcilment en el terreny de les urnes. Quan el SNP guanya per primer cop les eleccions escoceses, es planteja la necessitat d’un referèndum; i quan obté la primera majoria absoluta el 2011, s’inicien les converses amb Londres per tal de convocar-lo.

El premier britànic, David Cameron, no té cap problema en que se celebri el referèndum el 19 de setembre del 2014 (un any en què Catalunya també fa un intent, però sense la bona disposició del poder espanyol). Cameron assegura que no pot negar el dret a decidir dels escocesos, i a continuació s’arremanga per guanyar el vot ciutadà, cosa que aconsegueix amb un 55% de contraris a la independència. Un segon referèndum sembla que quedava desactivat, atès que els mateixos partidaris de la independència d’Escòcia havien admès que no el repetirien pas dins de la seva generació, i que caldria esperar a temps futurs, perquè no es podia estar votant el tema cada dos per tres.

Per què un segon referèndum 7 anys després?

Malgrat la proximitat en el temps del darrer referèndum, ara torna a estar damunt la taula aquell mateix debat, que ha reprès amb molta força i ha esdevingut el tema més destacat d’aquestes eleccions de demà. D’una banda, no s’han complert les promeses de l’unionisme britànic, que va vendre que una renúncia a la independència acabaria portant una pluja de milions i moltes més competències. A la campanya del 2014, per guanyar el cor dels escocesos que dubtaven, es va plantejar la Devo Max, és a dir la “màxima devolució” traduïda en una espècie de pacte fiscal molt avantatjós. Això no ha passat, generant una natural desconfiança entre els electors.

El govern britànic de Boris Johnson també ha contribuït a incrementar la pulsió independentista en dos altres aspectes. L’un és la gestió de la pandèmia, perquè mentre el mandatari anglès arrencava amb una gestió desastrosa i un negacionisme molt impopular, el govern de Nicola Sturgeon va afrontar l’emergència amb una gran determinació i va aconseguir combatre molt millor l’impacte inicial del Covid19, transmetent una imatge resolutiva d’un govern amoïnat pels efectes socials i el benestar del seus ciutadans. La percepció ara és que Escòcia tota sola potser se n’hauria sortit millor.

L’altre gran factor és el Brexit. Quan es va celebrar el referèndum d’independència, l’unionisme britànic s’omplia la boca dient que si els escocesos decidien separar-se, caurien d’Europa –una mica en la línia del nacionalisme espanyol. La ironia de la història va voler que triessin continuar amb els anglesos, i que precisament per això acabessin caient d’Europa. L’opinió pública escocesa és europeista, molt per davant dels veïns del sud, i un 62% va votar en contra del Brexit. Ara molts se senten estafats, i allò que representa millor el retorn a Europa és el moviment independentista.

El Brexit, precisament, és allò que més justifica una segona votació sobre la independència d’Escòcia. El raonament és senzill i contundent: si uns no compleixen, els altres no cal que ho facin; la garantia que no es tornaria a votar en la mateixa generació ja no s’aplica. El SNP de Nicola Sturgeon ja ha anunciat que si hi ha majoria absoluta a favor de la independència, demanaran un altre vot. I encara és més radical el nou partit Alba, de l’exlíder Alex Salmond, que es va barallar amb Sturgeon i ara és una de les incògnites dels comicis. Aquesta facció ha promès pressionar per consultar la gent de forma immediata i tornar sense demora a la Unió Europea.

Què passa si els sobiranistes guanyen, programen un referèndum i Londres diu que no ho permet? Doncs s’obre un terreny desconegut, de forta disputa legal i institucional. Però el que podem garantir que no veurem mai de la vida és un lamentable espectacle de brutalitat policial, presos polítics i exiliats. Els britànics poden ser conservadors, però no són folls. Ja veurem com ho resolen, i si es mostren tan pràctics com asseguren que són. En qualsevol cas, els catalans ja podem estar atents al que fan nord enllà, perquè pot tenir un impacte ben decisiu en la nostra situació, a l’estat Espanyol i a Europa.
Informa:ELNACIONAL.CAT (6-5-2021)