ESPANYA, COM SEMPRE CONTRA EL CATALÀ

“Prohibir i prohibir ”
( PILAR RAHOLA )
Quan creus que ja s’acaba, / torna a començar, / i torna el temps dels monstres / que no són morts / i el silenci fa niu en la vida, fa niu en les coses / Quan creus que ja s’acaba, / torna a començar…”. Raimon va escriure aquesta mítica cançó el 1969, i des d’aleshores, mai no ha deixat de ser actual. De fet, tot escoltant Vox al Congrés, sembla una cançó feta enguany mateix.

Poden passar els anys, canviar els governs, les circumstàncies i els règims, però hi ha una constant immune al pas del temps: l’obsessió malaltissa per uniformitzar l’Estat, reduir les nacions històriques a la mínima expressió, i prohibir, limitar i acotar la presència del català en el seu territori natural. Les lleis que, des del decret de Nova Planta, s’han promulgat des dels governs espanyols per tal d’anul·lar la força del català es compten per milers, algunes centrals, d’altres parcials, però minucioses, eficaces en l’objectiu d’anar limitant la salut de l’idioma, en un degoteig de censura inesgotable. És tan habitual que s’intenti lesionar la llengua catalana, tant en governs de dretes com d’esquerres, que ja no causa ni impressió, ni pràcticament genera notícia, per allò de l’ase, acostumat a rebre cops. A més, quan no són els governs, apareixen els òrgans censors de la justícia espanyola, sempre a punt per treure la dalla en la defensa de la consolidació del castellà.

Prohibició d’usar el català entre València i Catalunya: la darrera agressió

Aquesta setmana mateix, podem incorporar dues decisions lesives contra l’idioma, perpetrades pel gran zelador de les essències pàtries, el Tribunal Suprem. D’una tacada, ha deixat sense efecte una part substancial del decret d’usos de llengües oficials de la Generalitat valenciana (11 articles), a partir de la petició del PP, que sempre actua com a inquisidor major en aquesta matèria. I així, malgrat la voluntat popular, expressada per la majoria parlamentària i pel Govern que se’n deriva, i en contra de la lògica social, del respecte al llegat cultural i de la dignitat amb què han de ser tractats els idiomes, un tribunal espanyol decideix que el català no pot ser llengua preferent a l’Administració valenciana –malgrat que fa vuit-cents anys que es parla–, ni es pot fer servir per a la correspondència oficial, en el seu marc natural, entre Catalunya, València i les Illes. És a dir, s’ha d’imposar el castellà, i la imposició és tan contundent i inapel·lable, ara, amb l’aparença de lleis democràtiques, com quan es feia sota el franquisme. És una vergonya, un altre greuge cultural, una agressió més.

“Quan creus que ja s’acaba, torna a començar…”, cantava en Raimon el 1969.
In

119 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: