ESPANYA I FRANÇA SEMPRE VEUEN LA DIVERSITAT COM UNA AMENAÇA PERMANENT

“Som l’amenaça permanent”
“Si l’Estat no veiés la diversitat com un problema, la relació potser seria de confiança. Ara és de “gat escaldat…”
( XEVI XIRGO )
Ho deia aquesta setmana el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, parlant de la llei de l’audiovisual: “L’Estat espanyol i el francès viuen la seva diversitat com una amenaça permanent.” A mi em sembla que aquesta és la clau de la qüestió, però no pas només de la llei de l’audiovisual, sinó de tantes i tantes altres coses. En un Estat plurilingüístic, pluricultural i plurino-sé-què-més, que és el que ens diuen que som, l’ús de les llengües, de la diversitat, hauria de ser motiu d’orgull. I, de la mateixa manera que al Parlament Europeu s’hi parlen no sé quants idiomes –el català no, és clar, que l’Estat espanyol no ho ha volgut mai–, de la mateixa manera, deia, aquí quan algú proposa que al Congrés dels Diputats es puguin parlar els diferents idiomes oficials, en comptes de considerar-ho un valor, ho troben un escàndol i es munta un sidral.

Veuen l’existència de l’altre, la simple existència de l’altre, com una amenaça. Si més no, es comporten com si ho fos. Se’ls ensorra el món. I ara, quan el sector de l’audiovisual està en peu de guerra reclamant l’ús del català a les plataformes, que no es minin les competències del CAC o que s’estableixin llindars mínims per al doblatge i la subtitulació, ho veuen –i ho viuen– com una amenaça. No deu ser a la inversa, que els amenaçats som nosaltres i el català? Potser és per això, perquè sempre volen fer entrar el clau per la cabota, que ja no ens refiem de res. I que ara, quan ens anuncien una pluja de milions en forma d’inversions pressupostàries o que fan segons quines promeses, el govern català els demana –exigeix– garanties. Si no ens apliquessin lleis Wert en tots els àmbits –allò d’espanyolitzar-nos–, si complissin allò que prometen –els han seguit, suposo, els incompliments pressupostaris dels darrers anys, no?–, potser no caldria exigir tantes garanties.

Els partits que formen govern a Catalunya deixaven clar abans-d’ahir al Parlament que no es refien del que consti per escrit als pressupostos de l’Estat i que volen més garanties. Normal. És allò de “gat escaldat d’aigua freda fuig”. I d’haver de negociar no pas sobre la base d’una relació de confiança sinó de desconfiança.

Informa:ELPUNTAVUI.CAT (22-X-2021)

85 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: