ÉSPANYA I RÚSSIA: PASSAR PER DAMUNT DELS DESITJOS DE CATALANS I D’UCRAÏNESOS

“La voluntat de ser ”
(ENRIC VILA )
Hi ha dies que n’hi ha prou de llegir els articulistes de La Vanguardia o d’El Periódico, o de qualsevol altre diari castellà, per adonar-se que si Putin s’acarnissa amb la vida dels ucraïnesos, els espanyols destrueixen l’esperit dels catalans. Pedro Sánchez i els seus assessors no estan tan lluny com es pensen del president rus i la seva cort de generals. Espanya i Rússia només són dos extrems de la putrefacció que les concepcions més materialistes de l’estat nació han portat a Europa.

Putin va creure que podria passar per sobre de la voluntat dels ucraïnesos perquè tenia més tancs i més soldats i ara està enfangat en una guerra que si no vigila li costarà el cap i el prestigi del país que tant estima. Els espanyols creuen que poden desmoralitzar els catalans i destruir la seva voluntat de ser purament de franc, només a còpia d’envilir els polítics i d’estovar els conceptes amb mentides blanques. Sense fer soroll, també hipotequen el seu futur amb l’esperança de tapar la misèria que els vindrà amb els parracs de la desgràcia aliena.

Hi vaig tornar a pensar dissabte, mentre llegia l’article del notari Burniol sobre l’acord entre ERC i el PSOE per abolir el delicte de sedició. Burniol diu ara que, per culpa de Pedro Sánchez, Catalunya va cap a un referèndum d’autodeterminació. El 2015 deia que gràcies a Podemos la política viuria un procés de gran renovació. Els meus amics republicans riuen amb pena perquè saben que és mentida. Saben que Burniol escriu aquestes collonades per fer veure que la democràcia espanyola encara té alguna cosa a veure amb Catalunya.

Així com els russos són presoners del militarisme que va portar Europa a dues guerres mundials, a Espanya tot es resol a través de l’hedonisme que els americans van escampar per vendre els seus productes. Són dues cultures rivals del segle XX, que tenen en comú l’estadi de momificació en el qual es troben. Tant a Moscou com a Madrid creuen que la voluntat dels individus és un problema que cal eliminar pel bé de l’ordre col·lectiu i de la història. A Moscou els líders van disfressats de Napoleó, aquí semblen venedors d’assegurances.

Tant a Moscou com a Madrid creuen que la voluntat dels individus és un problema que cal eliminar pel bé de l’ordre col·lectiu i de la història.

Ni a Espanya ni a Rússia no hi ha interès a recordar que el món rutlla, en bona part, gràcies a la força de voluntat de la gent; que és l’esforç dels homes concrets per fer-se valdre allò que estimula l’esperança i la creativitat i, sobretot, manté el mal a ratlla. No és casualitat que la voluntat del ciutadà corrent fos una de les columnes vertebrals de l’imaginari de Jordi Pujol, de Vicens Vives o de Josep Pla. I tampoc no és casualitat, naturalment, que ni Franco, ni Felipe González ni Aznar sentissin la necessitat de parlar-ne en els seus discursos patriòtics no nacionalistes.

Si agafem els discursos dels partits processistes i els comparem amb la propaganda dels diaris de Vichy veurem que tenen en comú el mateix menyspreu per la dimensió espiritual de les nacions i els individus. Moscou vol destruir l’esperit dels ucraïnesos a través del dret de conquesta; Madrid vol destruir l’ànima dels catalans a través de les prevendes i la comoditat dels drets adquirits. Si el futur del Continent es juga a Kíiv i a Barcelona és perquè enlloc d’Europa el mal té les portes tan obertes.

Burniol i els seus amics volen convertir l’autodeterminació en un altre element del circ electoral per intentar que l’abstenció no sigui escandalosa. L’abstenció és com el record de Primàries o el Patreon de Casablanca, deixa en fals els que voldrien que Colau i Xavier Trias tinguessin 15 anys menys. Amb l’abstenció no es resol el problema històric que Espanya té amb Catalunya. Però es manté viu el sentit comú i la memòria, i s’evita que Madrid pugui promoure un canvi constitucional que legitimi la ignomínia que hem viscut els darrers anys.

Burniol vol neutralitzar la voluntat de ser dels catalans a base de penjar, a l’autodeterminació, la cueta antifeixista que Madrid va tallar a Pablo Iglesias. Un gat vell que treballa als diaris de Vichy em deia l’altre dia, justament, com si hagués sentit tocar campanes: “hem de mirar que Espanya s’assembli al Canadà”. Jo, que sé com es fan baixar les ordres des de dalt, pensava, sense menysprear el Quebec ni els indis iroquesos: “I també podem anar a Suïssa i pagar perquè ens facin l’eutanàsia”.
Informa:LAREPUBLICA.CAT (22-XI-2022)

35 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: