ESPANYA NO ÉS CANADÀ: RESPECTA L’AUTONOMIA DEL QUEBEC

“Espanya no és Canadà ”
( RAMON TREMOSA )

Mark J. Carney era president del Banc Central del Canadà durant la crisi financera de 2007. Avui se li reconeix haver evitat la contaminació del sistema financer canadenc quan la crisi de les subprime dels Estats Units van mig arruïnar el món. Gràcies a la qualitat del seu sistema institucional, el Canadà no va patir gaires efectes devastadors d’aquella crisi financera.

Al 2012 Mark Carney va esdevenir per concurs president del Banc Central d’Anglaterra. Al 2014, poc abans del referèndum d’independència d’Escòcia, va dir sobre el seu resultat: “el Banc d’Anglaterra ha de garantir l’estabilitat financera del Regne Unit, Escòcia inclosa, en cas de victòria del sí, fins que concloguin les negociacions de separació”.

Canadà és un estat federal que va fer oficial el francès a tot el país i el primer ministre Trudeau el fa servir en els seus viatges oficials. El 16 de febrer de 2017, al Parlament Europeu, es va aprovar el CETA (l’acord de lliure comerç entre la UE i el Canadà: va ser una gran notícia, poc després del Brexit i que Donald Trump suspengués negociar el TTIP). En el seu discurs, Trudeau va alternar un paràgraf en anglès i francès amb tota naturalitat.

A Brussel·les vaig assistir a reunions de l’acord comercial esmentat. Del Canadà hi assistien sempre dos ambaixadors: el del govern federal del Canadà i el del govern del Quebec, que era presentat com el negociador directe de totes les qüestions que afectaven el Quebec.

Canadà i França faran com Dinamarca i Polònia: exclouran dels seus ajuts anti-crisi les empreses que tinguin seus a paradisos fiscals. A Espanya “el govern més progressista de la història” ha descartat de fer-ho: les empreses de l’IBEX-35 tenen 805 filials a paradisos fiscals.

Espanya té els tractats fiscals més lesius per als països en desenvolupament, sense que l’actual govern espanyol no hi faci res. Afirmar que “Holanda nos roba”, com va piular Pablo Echenique de Podemos, és una curiosa manera de generar simpaties als països als què després se’ls exigeix diners per a rescats sense condicions.

Canadà figura al maig de 2020, pel que fa als estímuls fiscals anti-crisi, com un dels principals països del món en ajuts expressats en percentatge del PIB (5%) injectats a la seva economia. Espanya, amb un 2%, figurava com el país més gasiu d’Europa i un dels pitjors del món en el rànquing d’UBS.

Pedro Sánchez ha fet discursos llarguíssims, sobreactuant en excés i farcint-los de retòrica innecessària. Justin Trudeau ha fet discursos serens i tranquils de pocs minuts farcits de mesures concretes.

Canadà respecta l’autonomia fiscal del Quebec. Espanya ha aprofitat la crisi per re-centralitzar competències i arrabassar recursos a Catalunya, com els 235 milions d’euros € de fons contra l’atur fa 15 dies, a més de retenir encara avui l’IVA de 2017. Ara planeja expropiar els superàvits dels ajuntaments.

El centralisme recula a tot arreu però es reforça a Espanya. La premsa de París explica que l’Alemanya federal obté millors resultats que França contra la covid-19, i ara Macron autoritza els ajuntaments a dirigir el desconfinament.

Espanya no és Canadà: Madrid encara avui empresona líders polítics i socials catalans i encausa judicialment milers de catalans per l’1-O, a banda de premiar i donar rendes vitalícies als policies més violents en la repressió. Ottawa va permetre dos referèndums. “En qüestió de separatismes sempre són més els separadors que els separatistes”, deia Camilo José Cela.

Potser aquesta sobre-reacció del govern espanyol, exèrcit al carrer inclosa, vol dir que a Madrid anticipen una crisi llarga i dura i un altre augment, com va passar al 2012, del vot independentista català? Aquesta crisi exigeix mesures ràpides i eficaces i els estats que no siguin capaç de proveir-les hauran fracassat.
Informa:ELTEMPS.CAT (12-5-2020)

140 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: