“Gibraltar i el Rosselló, quan la nació pesa més que l’estat ”

( BERNAT TRESSERRAS )
Les recents negociacions entre el Regne Unit i la UE a raó de l’acord del Brexit han tornat a obrir el debat sobre la situació juridicopolítica de Gibraltar.

L’acord firmat ha servit per blindar l’estatus dels ciutadans gibraltarenys i dels ciutadans espanyols que treballen a Gibraltar i ha deixat en segon pla el debat sobre la sobirania territorial que s’ha convertit en un fetitxe de la dreta nacionalista espanyola més que no pas una preocupació real per als ciutadans del penyal i rodalia més preocupats per les seves perspectives econòmiques que no pas per debats sobre la identitat.

El cas és que el debat sobre Gibraltar ens serveix molt bé per entendre com el nacionalisme espanyol ha construït el seu relat patriòtic i quin paper han ocupat els països catalans o la nació de parla catalana en aquesta construcció.

La patrimonialització que exerceix el nacionalisme espanyol sobre aquells territoris on ha tingut autoritat és la pròpia dels imperis que han lligat la seva construcció nacional a un procés d’expansió territorial, en el cas espanyol primer la reconquesta als àrabs i després l’expansió colonial americana, i que reivindiquen amb nostàlgia un passat de grandesa que legitima la seva identitat present i reforça la mateixa autoestima.

És doncs natural que la pèrdua de la sobirania sobre Gibraltar de resultes del Tractat d’Utrecht de 1713 que posava fi a la Guerra de Successió i que suposava, entre altres, que els catalans «austriacistes» perdessin tota possibilitat de firmar una pau digna, segueixi essent vist encara avui per determinats sectors del nacionalisme espanyol com un tractat indigne i excessivament condescendent amb la corona anglesa sobre la qual se li reclama la devolució d’aquest trosset del sud peninsular indegudament usurpat.

No sentireu aquests mateixos patrioters de Don Pelayo qüestionar la legitimitat del decret de Nova Planta que és una de les principals conseqüències del Tractat d’Utrecht i el motiu és que la reivindicació gibraltarenya no correspon a una raó d’estat sinó a una raó de nació. Concretament de nació espanyola que equival a dir nació castellana.

Gibraltar és espanyol perquè Gibraltar era Castella i només la cosa castellana pot ser considerada genuïnament espanyola.

El Tractat d’Utrecht tan grollerament grapejat per una part de l’historicisme espanyol contrasta amb el silenci envers un tractat igualment transcendent per a les possessions de la corona hispànica firmat mig segle abans. Em refereixo al tractat dels Pirineus de 1659 que posava fi a la Guerra dels trenta anys. Curiosament tots dos tractats van ser firmats per Borbons i Habsburgs i en ambdós casos els catalans van ser utilitzats com a moneda de canvi i van veure com el seu estatus quedava subordinat als interessos geoestratègics de les dues principals famílies reials europees.

El cas és que una de les principals conseqüències del tractat dels Pirineus va ser la pèrdua per part de la corona hispànica de tots els territoris catalans al nord dels Pirineus. Les comarques del Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya passaven a formar part del regne de França sense que la seva població, a la qual se li va amagar els termes de l’acord, hi tingués res a dir. Efectivament l’opinió dels ciutadans en un règim absolutista no solia ser especialment rellevant, però sembla que els termes de l’acord tampoc van ferir en excés l’orgull patri de les elits espanyoles que mai al llarg de la història han reclamat la recuperació de la sobirania sobre la Catalunya Nord que pertanyia a la Marca hispànica ja en temps carolingis mentre Gibraltar formava part del Califat i no va ser conquerit definitivament pels castellans fins al 1462.

La pèrdua de sobirania sobre un territori de 6,8 quilòmetres quadrats i on viuen 33.000 ciutadans com Gibraltar és molt més rellevant pels patriotes de la Rojigualda que la d’un territori de 4.116 quilòmetres quadrats i 450.000 habitants.

Com s’explica que la pèrdua d’un territori 600 vegades més extens i 15 vegades més poblat que Gibraltar no aparegui a les arengues d’Abascal ni a les encícliques de la FAES? La resposta és tan senzilla com clarificadora, Gibraltar era espanyola mentre que el Rosselló era català.
Informa:RACOCATALA.CAT (4-1-2021)