ESPANYA, UN ESTAT FALLIT GOVERNADA PER UNA OLIGARQUIA DE LLADRES

“El nou parany saduceu de ‘l’esquerra’”
“Espanya Ă©s un estat fallit, governat per una oligarquia de lladres, on ningĂș no respecta cap virtut cĂ­vica”
( RAMÓN COTARELO )
El leitmotiv del discurs de l’esquerra espanyola, PSOE i Unidas Podemos (UP), Ă©s el que aquests darrers anomenen “l’horitzĂł republicà”. Per assolir-ho, com si l’horitzĂł es poguĂ©s assolir, els podemites republicans de tertĂșlia preparen una proposiciĂł de “llei de la corona”. Es tracta de reformar la posiciĂł legal d’aquest estri de l’oligarquia per adaptar-lo a un estat de dret del segle XXI i, de pas, enfortir-lo. Pel que fa a l’altra esquerra, el PSOE, mĂ©s acomodatĂ­cia i aburgesada, mĂ©s senyoreta, ja li va bĂ© la corona i la monarquia que gaudim. No li calen mĂ©s reformes. Va sorgir tota neta de la ConstituciĂł, com Venus de l’escuma de les ones. Totes dues prediquen la doctrina d’una “monarquia republicana”, una innovaciĂł de l’anquilosada teoria tradicional de les formes de govern.

És a dir, cap de les dues Ă©s republicana si per repĂșblica hom entĂ©n un rĂšgim amb cap d’Estat electiu, perĂČ confien que el parany de perpetuar la “monarquia republicana” els reeixirĂ . L’esquerra extraparlamentĂ ria, al carrer, a les xarxes, que no es refia de la casta governant, els etziba una crĂ­tica: la “monarquia republicana” Ă©s un oxĂ­moron per amagar que us heu venut a les dretes. És una proposiciĂł ridĂ­cula. La repĂșblica es basa en la igualtat davant la llei, cosa que nega la idea mateixa de monarquia. La repĂșblica i la monarquia sĂłn incompatibles i no pot haver-hi una “monarquia republicana”, encara que, de vegades es digui, metafĂČricament, que sĂ­ que hi ha repĂșbliques monĂ rquiques, i es posin sovint d’exemples dels Estats Units i la Va. RepĂșblica francesa.

La teoria i la prĂ ctica polĂ­tiques dels segles XIX i XX coneixen dues vies d’entendre la relaciĂł monarquia/repĂșblica. Una de formal i una altra d’espiritual. Des del punt de vista de les formes, els procediments i les institucions, la monarquia no tĂ© res a veure amb la repĂșblica. Des del punt de vista dels continguts, de l’esperit de les formes, aquesta relaciĂł tĂ© un altre caire. Si, a banda de les formes, cerquem l’esperit que anima totes dues institucions, les seves virtuts, es fa palĂšs que, en alguns casos, presenten les mateixes virtuts cĂ­viques: govern per lliure consentiment dels governats, igualtat davant la llei, drets de ciutadania i llibertat d’expressiĂł. Aleshores es pot dir que la diferĂšncia formal Ă©s irrellevant, merament simbĂČlica.

AixĂČ ens permet entendre la doctrina dels constitucionalistes britĂ nics que el seu paĂ­s Ă©s una repĂșblica coronada o una monarquia republicana. I, darrere del seu paĂ­s, la resta de monarquies parlamentĂ ries europees, els paĂŻsos nĂČrdics, els PaĂŻsos Baixos i alguns altres petits estats esquitxats per Europa. Estats de dret i monarquies parlamentĂ ries, monarquies republicanes en aquest sentit d’estar basades en virtuts cĂ­viques republicanes. I aixĂČ no Ă©s un acudit, sinĂł alguna cosa molt racional i tangible present a la vida quotidiana d’aquests estats.

El que Ă©s un acudit Ă©s pretendre que la ridĂ­cula Espanya, la farsa i llicĂšncia d’un general genocida i un rei lladre, sorgida de la ConstituciĂł del 1978, pugui accedir a aquest club de monarquies republicanes nomĂ©s perquĂš la constituciĂł parla de “monarquia parlamentĂ ria”, com podria parlar de la quadratura del cercle. ParlamentĂ ria, pot ser; republicana, mai, ni en els mĂ©s canovistes somnis de l’esquerra espanyola, digna hereva de la visiĂł d’Espanya de Fraga Iribarne, ministre de Franco, que es va inventar la doctrina de la “modernitzaciĂł d’Espanya”.

Ni CĂĄnovas va poder transvasar la “constituciĂł interna britĂ nica” a Espanya, ni Zapatero ho va aconseguir amb la teoria del civisme republicĂ  de Petit, ni tampoc aquesta esquerra desnerida amb la seva sonsĂČnia de l’horitzĂł republicĂ  o l’esperit republicĂ . El que l’esquerra espanyola intenta colar amb el suport d’una esquerra catalana adobada al sucursalisme mĂ©s mesell, Ă©s el vell parany de la “reforma d’Espanya”, amb les campanetes dels bufons de l’iberisme.

La virtut cĂ­vica, l’esperit republicĂ  no s’improvisen. En un paĂ­s que no ha conegut mai l’estat de dret, tret dels dos breus episodis republicans, no s’esdevĂ© de sobte. Un paĂ­s amb una tradiciĂł de dictadures militars, que acaba de passar per quaranta anys de tirania delictiva i quaranta mĂ©s de pseudodemocrĂ cia hereva del feixisme, no pot inventar-se una cultura polĂ­tica de virtut cĂ­vica, encara que volguĂ©s.

Que no vol. Del rei, cap avall, amb el rei el primer, Espanya Ă©s un estat fallit, governat per una oligarquia de lladres, on ningĂș no respecta cap virtut cĂ­vica. Una realitat que no es pot canviar per un acte de trilerisme polĂ­tic d’un grapat d’oportunistes que es diuen d’esquerres, consistent a deixar incĂČlume tot l’aparell ideolĂČgic i repressiu franquista a tot arreu i batejar-lo com a estat de dret. AixĂČ ja no cola, ni amb l’interessat suport de l’esquerra catalana de les campanetes republicanes.
Informa:ELMON.CAT ((30-12-2020)

217 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: