ESPANYOLITZACIÓ DE TV3: EMPOBREIX LA LLENGUA I OBRE LA PORTA AL CASTELLÀ

L’espanyolització de TV3: Dels col·laboradors i experts castellanoparlants als “polítics presos”
Repassem com TV3 no només ha renunciat al seu principi fundacional de fer televisió en català de qualitat, sinó que ha contribuït a empobrir la llengua i ha obert la porta al castellà.

TV3 va de mal el pitjor. La cadena pública ha renunciat a un dels seus principis fundacionals: El d’oferir una televisió de qualitat exclusivament en català, per afavorir la normalització de la llengua a la vida pública catalana. L’ús d’un català cada cop més pobre per una recorrent inclusió de castellanismes, l’últim, “botellón” pronunciat a l’edició migdia del TN cap de setmana d’aquest proppassat dissabte 10 de juliol pel conductor de l’espai Ramon Pellicer o l’aposta cada cop més indissimulada per la paraula més semblant al castellà -“vivenda”, en comptes d'”habitatge”; “parat”, envers “aturat”; “barco” abans que “vaixell”- són símptomes d’una voluntat política d’oferir cada cop més a l’espectador un registre lingüístic impropi d’una cadena que ocupa l’espai central del panorama comunicatiu català.

Les constants errades en la pronúncia, en les correctes construccions gramaticals, equivocacions en l’ús del pronom feble correcte, o directament la seva omissió, però sobretot, la incorporació de castellanismes per part dels professionals de TV3, mostren un panorama especialment feridor en uns comunicadors que en teoria, haurien de fer de l’excel·lència en l’ús del llenguatge, la raó principal de la seva feina, juntament amb informar amb criteri i rigor.

Deixant de banda els castellanismes, la llengua castellana ha entrat per la porta gran a Sant Joan Despí per quedar-s’hi. De les entrevistes a VIPS o personalitats castellanoparlants habituals al llarg de la història de la cadena, s’ha passat a la incorporació massiva i descarada de col·laboradors, tertulians i experts que s’expressen exclusivament en aquesta llengua. En el cas dels experts, es dona la imatge als espectadors, que no existeixen professionals amb trajectòria dins del camp tractat que puguin parlar-ne en català. No s’escapa cap programa dels d’entreteniment i informació. Des de ‘Els matins de TV3″, amb Juan Soto Ivars com a col·laborador o els ‘Planta Baixa’ i ‘FAQS’, espais que han fet de la presència de nombrosos tertulians i col·laboradors espanyols la seva raó de ser.

En el camp de la ficció, l’emissió d’una sèrie original de TVE com ‘Drama’ ha marcat un punt d’inflexió en la creació audiovisual. La llengua castellana domina bona part dels diàlegs, relegant el català a una posició secundària, una realitat que compta amb el vistiplau del mateix director de TV3, Vicent Sanchís. Un camí que ha seguit, en menor grau, ‘Les de l’hoquei’ i ‘Merlí, Sapere Aude’, la continuació d’una de les produccions de més èxit de TV3 dels últims anys, ‘Merlí, ara en mans de Movistar + i que també s’ha vist a la televisió catalana. En aquesta nova etapa, emesa també a la televisió pública de Catalunya, s’ha omplert de personatges castellanoparlants, malgrat que la història transcorre en una universitat catalana. Menció a part mereix la poca qualitat actual dels doblatges pagats per la cadena, una situació que li ha valgut la denúncia dels actors especialistes en veus, que acusen la direcció d’abocar l’espectador a consumir en castellà tot el que estigui doblat.

Es pot estar més o menys d’acord en la conveniència de la seva existència, però tant ‘L’APM?’, per la seva naturalesa de crítica mordaç a la televisió que es fa a l’Estat, com ‘Polònia’ per la seva voluntat de satiritzar la política, sí que justifiquen la presència del castellà als seus esquetxos. Unes audiències setmanals molt destacades, el lideratge i una posició de referents, els converteixen en uns dels pocs programes imprescindibles per la graella i les aspiracions de TV3 de seguir sent la televisió més vista al país, encara que al juny l’Eurocopa va catapultar Telecinco al primer lloc.

Una altra qüestió a analitzar és la poca perspectiva i sensibilitat nacional, en relació amb els Països Catalans, que es té a TV3, més enllà d’uns mapes d”El Temps’, on es mostren desacomplexadament, ignorant les crítiques recurrents de les formacions espanyolistes. Després de la desaparició el 2015 de la corresponsalia de Perpinyà, que donava aquesta visió de nació. L’emissora va corregir parcialment l’error de prescindir de les informacions provinents del nord del país destinant-hi Sión Biurrún, que opera des de Girona. TV3 manté, això sí, les de les Illes Balears i el País Valencià, però el seu enfocament, quan es tracta de sortir fora del Principat i mirar el que succeeix a l’Estat i no dista massa d’un mitjà espanyol en la tria de temes.

La gran preeminència d’informació sobre la situació de Madrid durant la gran nevada d’aquest hivern passat o la cobertura de les eleccions autonòmiques a l’Assemblea de la Comunitat, a la que podem afegir un interès morbós per la crònica negra espanyola, reforcen aquesta imatge que una gran part del contingut dels informatius de TV3 és compartit amb TVE, Telecinco, Cuatro, Antena 3 o La Sexta. Aquests temes ‘reboten’ als altres espais de la casa que aborden l’actualitat i li dediquen minuts a tractar-los. ‘Planta Baixa’, en menor mesura ‘FAQS’ i ‘Tot es mou’, entreguen minutatge a qüestions foranes, en detriment de què succeeix als Països Catalans. La Catalunya del Nord és un territori que a l’Estat francès ocupa molt d’espai en la secció de successos, a causa de la criminalitat, una realitat oculta als espectadors del sud. La catedràtica de filologia llatina a la Universitat de Girona, Mariàngela Vilallonga, compartia aquest punt de vista i va arribar a afirmar, quan ostentava el càrrec de Consellera de Cultura, que “segons quins dies”, quan sintonitzava TV3, no sabia si estava veient “una cadena estatal o una de catalana”, principalment per la gran presència del castellà a la graella.

TV3 ha demostrat ser a més, una televisió poruga, acomplexada, que se sent sota l’escrutini constant i implacable dels partits i mitjans unionistes. Malgrat els estudis que demostren la pluralitat d’opinions políticament enfrontades, i el repartiment més o menys equitatiu en la informació dedicada als diferents partits, tem que l’acusaran de ser “independentista”, i preventivament, opta per distanciar-se’n, fins al punt d’incorporar el vocabulari dels mitjans de Madrid. Així, l’ofensiu i fals “polítics presos” utilitzat per qualificar uns autèntics presos polítics, denota una actitud covarda, una terminologia que els prohibeix la Junta Electoral a cada comici, però un cop passats aquests, opten per mantenir i naturalitzar. La dona d’en Jordi Cuixart, la periodista Txell Bonet, que ha treballat a la televisió catalana en el passat com a presentadora i guionista, ha hagut de sortir per recordar que la seva parella mai ha ocupat cap càrrec polític en la seva trajectòria personal, i que per tant, mai de la vida podria ser un “polític pres”.

També realitzen, malgrat que algun cop sí que la pronuncien, autèntiques giragonses verbals per no utilitzar els termes “exili” o “polítics exiliats”. Òbviament, anant a l’altre costat, també eviten els termes “pròfugs” i “fugats” als que recorren els mitjans espanyols per referir-se’n. Una paraula “pròfug” que s’escau per etiquetar Joan Carles de Borbó, el pare de l’actual cap de l’Estat, i que mai han utilitzat ni faran servir per atacar un personatge fosc que ha fet de la impunitat, els negocis opacs, els diners no declarats a Suïssa i el tràfic d’influències, la seva raó de ser.

Un altre punt preocupant, és que TV3 ha renunciat a ser una televisió atractiva pel jovent com quan ho va ser amb la creació del Club Super3 o del 3XL.net. En el cas dels primers, la situació és crítica, han acomiadat a la Família Super3, sense abans tenir lligat un relleu, i han convertit una programació infantil i juvenil, referent no només a Catalunya, sinó a tot l’Estat, en una successió de produccions que no susciten gens l’interès del grup de població al que se suposa que va dirigit. Refregits de sèries d’animació velles, reemissions de títols del passat, produccions de poca qualitat i renom o directament, apostes com les de ‘Grizzly i els lemmings’ o ‘Mike, el magnífic’, que no compten amb diàlegs i tota la banda sonora està formada per sons, denotant que han estat clarament seleccionades perquè així s’estalvien l’encarregar i pagar el pertinent doblatge al català.

El què és especialment greu és que el director de TV3, Vicent Sanchis, ataqui als espectadors que desitgen veure una programació juvenil digna com la que es feia fa 15 anys, tractant-los d’imbècils: “És una reflexió imbècil, la gent és tan feliç que diu: ‘Te’n recordes del Tomàtic i del Petri?’ Escolti’n una cosa, en aquell moment TVC competia amb un sol canal de televisió. Quan anaves al mercat japonès a comprar una sèrie, la podies comprar, teníem fins a 450 milions a l’any de recursos i ara, tot això ha canviat”.

Sanchis és un director que haurà passat sense pena ni glòria per Sant Joan Despí i sense haver realitzat cap aportació mínimament ressenyable. És també una figura que té poc crèdit entre els treballadors de la casa i que no compta amb el seu suport. El volen fora i que entri una nova direcció capaç, professional i sense biaixos polítics. Existeix un pacte no escrit entre independentistes que diu que TV3 és per qui queda per davant a les eleccions, i Catalunya Ràdio per l’altre soci majoritari. L’any 2017, amb Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat, aquest nomenament corresponia a JxCat, i el periodista valencià fou l’escollit.

El nou sistema d’elecció d’alts càrrecs de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, aprovat per unanimitat (127 vots) al Parlament de Catalunya, hauria de barrar el pas a què perfils com el de Vicent Sanchis, amb un breu pas per Barça TV i les seves participacions en tertúlies com a úniques experiències professionals, pugui ser escollit per un càrrec de tanta transcendència. El substitut de Sanchis, sortirà per primera vegada mitjançant concurs públic i qui els designarà serà el Consell de Govern de la CCMA, que hauran estat votats, també per primer cop, per majoria de dos terços del Parlament, sense opció, com ara, d’una segona votació en què la majoria absoluta era suficient.

Sobre l’actual regent de l’emissora, cal destacar com va gestionar el període dels dos tripartits a la seva llarga època a la direcció de ‘L’Avui’ (1996-2007): Es va iniciar amb el famós “CiU + ERC=Catalunya”, omnipresent per tot el territori, amb l’objectiu de demanar que els dos partits pactessin govern i s’evités el que va acabar passant; que ERC fes president amb els seus vots al socialista Pasqual Maragall i acabés amb 23 anys d’hegemonia convergent. Un lema que esdevingué campanya mediàtica i una campanya que es va perllongar, com hem dit, al llarg dels anys fins a la fi del segon tripartit, el del president José Montilla.

En aquesta etapa de 7 anys, la preeminència de veus crítiques a les columnes d’opinió amb ERC va ser constant, destacant sobretot dos noms per la seva sort laboral posterior; el politòleg Jordi Argelaguet, que va estripar el carnet republicà per aquest pacte, i l’escriptor i periodista, Francesc Puigpelat, quan la formació van patir les escissions de Regrupament i Solidaritat Catalana amb Joan Puigcercós com a president, es va erigir en una nova veu crítica, pretesament en sintonia al pensament de Joan Carretero.

Després que Artur Mas fos elegit president de la Generalitat de Catalunya, el 2011 Argelaguet, convertit ja en militant de CiU, fou escollit director del Centre d’Estudis d’Opinió. El ‘reagrupat’ Puigpelat, per la seva banda, se’l va nombrar cap de premsa de l’Institut Ramon Llull.

Vicent Sanchis a la seva sortida de l”Avui’, va alternar les tertúlies i les columnes d’opinió, amb la docència a la Universitat Ramon Llull i la direcció del setmanari ‘El Temps’, a partir del 2012, i la secretaria general del ‘think tank’ convergent, Fundació Catalunya Oberta. Allí va coincidir amb un altre exdirector de TV3, Joan Oliver, que va esdevenir director general del FC Barcelona. Sanchis va ser nomenat nou director de Barça TV, càrrec pel qual sona un altre cop, quan abandoní la direcció de l’ens públic. Cal no oblidar que entre el 1990 i el 1993 fou director adjunt i després director d”El Observador,’ el fallit experiment de Jordi Pujol i Lluís Prenafeta de crear una alternativa en castellà a ‘La Vanguardia’, en sintonia amb les directrius de CDC i del Palau de la Generalitat.

Un cop passada la seva etapa al capdavant de la televisió pública catalana, a Sanchis únicament se’l recordarà pels vídeos de les seves enganxades en les comissions de control parlamentàries amb polítics del PSC, Ciutadans, PP, a les que s’ha incorporat recentment Vox; les sonades i histriòniques peticions de dimissió que li van formular les candidates Cayetana Álvarez de Toledo i Inés Arrimadas; les seves entrevistes a polítics i la moderació de debats electorals.

Malgrat que TV3 compta amb una àmplia nòmina de periodistes versats en presentar aquests programes informatius, el valencià no ha desaprofitat cap oportunitat d’estar davant les càmeres per lluir el seu perfil periodístic. La seva feina no era esdevenir protagonista, posar-se en un plató i interpel·lar l’audiència. Se’l va escollir, suposadament, per dirigir i gestionar una empresa de titularitat pública que el 2020 va comptar amb un pressupost de 240,1 milions d’euros, procedents de les arques de la Generalitat.

Un Vicent Sanchis, que espera el seu relleu al capdavant de TV3, i en un exercici que demostra aferrament a la cadira i una nul·la autocrítica, acusa les pressions rebudes, el pressupost actual de TV3 i a l’acció -o inacció, segons es vegi- dels polítics, el no haver pogut fer correctament la seva feina i desenvolupat el seu projecte com a director. Si era així, la solució era senzilla: Denunciar la situació públicament i dimitir. Mai esperar quedar-s’hi fins al darrer dia per cobrar fins a l’últim cèntim i la quitança. Això sí, els seus atacs que pretenen ser valents i d’algú sense lligams ni hipoteques polítiques, arriben quan ja està a la rampa de sortida, i sap que no hi haurà cap veu del govern que el desautoritzarà i ni l’acomiadarà. Fer-ho seria tant o més que donar la raó als crítics amb la gestió del comunicador valencià.

Per direccions com les de Sanchis i els seus predecessors més immediats, molts teleespectadors consumeixen la televisió catalana únicament per militància nacional i lingüística, gaudint únicament d’alguns pocs espais que trenquen la mediocritat imperant: ‘Els matins’, ‘APM?’, ‘Polònia’, ‘Està passant’, ’30 minuts’, ‘Sense ficció’ i, tot i la seva evident necessitat de millora, els ‘Telenotícies’.

TV3, malgrat les seves imperfeccions i espanyolització, sap que continua sent l’única gran plataforma audiovisual en català. El Circuit Català de RTVE aconsegueix unes audiències minses i ha vist, a més, reduït a 12 minuts l’històric ‘Informatiu Migdia’, en antena des del 1977. 8tv, propietat del Grup Godó, que durant un temps es volia postular com una possible alternativa privada, ha quedat relegada a una paupèrrima programació de sèries mil vegades emeses a TV3 i pel·lícules antigues o barates, que queden tallades enmig de la frase d’un diàleg. Una mutil·lació de l’obra cinematografica que denota que ja no compten amb un personal al control de continuïtat, que garanteixi i supervisi l’emissió. El Grup Godó, que va guanyar la llicència de TDT, opta per un sistema automàtic i programat per introduir les pauses de publicitat, sense respectar la integritat de l’obra ni la tasca del creador. Una situació vergonyosa que es va repetint en el temps i que el periodista i escriptor, Víctor Alexandre, va denunciar en un article a ‘Racó Català’.

La irrupció de Teve.cat, tot i que també repeteix el patró de convidar tertulians castellanoparlants als seus espais de debat, és una important novetat en el poc poblat panorama catòdic català, com ho és la innovadora Fibracat TV, una emissora que aposta per continguts sobre noves tecnologies i femenins i que a més, ha anunciat la seva intenció d’incorporar sèries d’animació en català, obrint una mica més el ventall televisiu en català, que va quedar encara més malmès després de la desaparició del Punt Avui TV, el 31 de desembre del 2019.
Informa:RACOCATALA.CAT (12-VII-2021)

59 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: