ESTEM PREPARATS PER A LA INDEPENDÈNCIA LINGÜÍSTICA ?

“Decàleg de llengua”
(DAVID VALLS )

1. El castellà és oficial a Catalunya no perquè algú hagi fet un acte de “caritat” sociolingüística envers els castellanoparlants de Catalunya –també hauria de ser oficial el gallec o l’amazic, si mirem els orígens de la majoria de nouvinguts–, sinó que és una oficialitat que ens ve del franquisme –i d’abans– amb l’únic propòsit de relegar –i eventualment exterminar– la llengua catalana. La intenció és bilinguitzar els catalanoparlants i protegir els privilegis dels castellanoparlants. Ni durant la “transició” ni aquests darrers anys ningú ha tingut els pebrots de posar-ho en dubte ni de mirar de canviar-ho, digui el que digui la seva ‘Constitución’.

2. Tenim un problema demogràfic: som un 31% de catalanoparlants que teòricament hem d’assimilar des d’un punt de vista lingüístic i cultural un 69% de població que no és catalanoparlant ni ballen sardanes. I en quines condicions ho fem els catalanoparlants? Sense un estat a favor, parlants insegurs, abandó constant de la llengua, mitjans de comunicació majoritàriament en castellà, món socioeconòmic en contra de l’ús de la llengua, etc.: missió impossible.

3. Després de gairebé 40 anys de política lingüística el món empresarial i industrial de Catalunya viu d’esquena a la llengua, ja no parlo només d’etiquetatge de productes i atenció al client, sinó que de les comunicacions internes de les empreses, factures, albarans, etc. Grans empreses de Catalunya haurien fent més feina per a la llengua que qualsevol vídeo simpàtic d’aquests que, de tant en tant quan se’n recorden, fan per a intentar normalitzar el català.

4. Quant a l’escola, cal saber que la immersió sí que funciona. És un mètode efectiu. A la Catalunya Nord funciona amb les Bressola en un entorn altament advers per a la llengua catalana. A la Deutsche Schule d’Esplugues, els alumnes surten parlant alemany, fins i tot aquells que no el parlen a casa. Però, què passa amb el català en molts instituts de Catalunya? Doncs que la immersió no s’aplica per claudicació de professors i, de retruc, del departament d’Ensenyament. Cal recordar que la immersió és d’aplicació obligatòria, perquè és una llei.

5. L’escola sola no pot normalitzar la llengua. En molts barris i ciutats de Catalunya l’escola és l’únic lloc on els alumnes tenen un cert contacte amb el català, un contacte que s’acaba quan surten de l’escola. Cal que el contacte –la immersió en aquest cas– continuï fora de l’escola en el màxim d’àmbits possibles i això falla i molt.

6. En zones de majoria catalanoparlant els alumnes al·lòfons (no catalanoparlants), sí que viuen en un entorn d’immersió i aprenen no només el català, sinó que l’aprenen a utilitzar socialment en el seu entorn. En aquest cas, les escoles són un reforç. Però hi ha moltíssimes zones de Catalunya on passa a la inversa, els alumnes que venen amb el català de casa, a l’escola no només aprenen el castellà, sinó que aprenen a socialitzar-se en castellà. Alumnes, que a més, pateixen un alt grau d’interferència lingüística en el seu català, perquè estan tot el dia parlant en castellà. En aquest cas, l’escola és un gran agent castellanitzador per als alumnes que porten el català de casa.

7. Que no ens enganyin, que l’única immersió lingüística que hi ha hagut a Catalunya és la que els catalans hem estat sotmesos aquests últims 300 anys i que ha culminat amb èxit, perquè actualment tots els catalanoparlants som bilingües, ja sigui en castellà o francès.

8. Al capdavall es tractaria de poder néixer, viure i morir només sabent el català si així ho triem. El dret a no ser molestat per raó de llengua i de ser feliç en la llengua que ens han transmès des de generacions, també s’hauria de poder exercir.

9. Que el fet de ser catalanoparlant d’origen també estiguis obligat a saber el castellà o el francès, és un acte de colonització lingüística que en ple segle XXI es continua perpetuant i que s’hauria d’abolir. Els catalanoparlants tenim dret a decidir quina 2a, 3a, 4a… llengua volem aprendre, i no hem de passar sempre pel sedàs del castellà o el francès. A més, en una Catalunya on s’hi parlen 300 llengües, limitar-nos al castellà i per força és un concepte totalment obsolet i anacrònic, que només té sentit si pensem en termes colonials.

10. Fa molts anys que som lingüísticament sobirans i no hem exercit ni exercim aquesta sobirania. Claudiquem constantment de la nostra independència lingüística a la qual no li calen processos ni polítics ineptes i mentiders per a dur-la a terme. Estem preparats per a declarar la independència lingüística? doncs, va, la declarem ara?

Informa:RACOCATALA.CAT(5-6-2021)

90 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: