ESTHER VERA, DIRECTORA DE L’ARA, ETS UNA CENSORA

“Esther Vera, ets una censora”
( BERNAT DEDÉU )
El diari Ara ha censurat un article de Xavier Roig on diu coses com ara que “el catalĂ  tĂ© enemics, no pas adversaris”; que els nouvinguts del paĂ­s, sobretot els hispanoamericans, “arriben a Catalunya sense interĂšs d’aprendre el català”, i que els lĂ­ders de la tribu “no representen veritablement la ciutadania catalana, sinĂł que estan a salari del partit”. Com a bona censora, la directora, Esther Vera, ha piulat a correcuita que “l’Ara no censura ni mai ha censurat”, adduint que “en un mĂłn de xarxes socials no hi ha censura”, sinĂł “maneres d’entendre el debat d’idees”, aclarint tambĂ© que “els insults debiliten l’argumentaciĂł en TOTS els temes”. El seguici d’assalariats s’ha posat en marxa; el subdirector de l’Ara, David MirĂł, piulĂ  que “un mitjĂ  tĂ© una responsabilitat social, per aixĂČ tĂ© tot el dret a no publicar un article que no comparteix els seus valors” i el seu cap de mĂšdia, l’amic Àlex GutiĂ©rrez, ha dit que “el diari tĂ© tot el dret d’exigir-li a Roig que entri el seu article dins de la lĂ­nia vermella que prohibeix l’insult”.

Doncs bĂ©, servidor respon que la senyora Vera no nomĂ©s Ă©s una censora, sinĂł tambĂ© una cĂ­nica i una analfabeta. Primer, perquĂš categories com la d’enemic polĂ­tic, lluny d’ésser un insult, sĂłn conceptualitzacions filosĂČfiques i morals que tenen una tradiciĂł de vora un segle (llegiu El concepte del polĂ­tic de Schmitt, va, que no fa mal). Segon, perquĂš definir els termes des dels quals es pot debatre o no Ă©s un pas previ a ordir el llenguatge amb quĂš el debat es desplega; escapçar un mot incĂČmode o eliminar una expressiĂł que hom creu fora de lloc en un article Ă©s un fet censor molt menor que no publicar-lo perquĂš un diari o quisvulla s’atribueix el dret a dir que no fomenta un debat sa, civilitzat i no insultant. És aixĂ­ com, i perdoneu que rebaixi el nivell (perĂČ els nanos de l’Ara donen pel que donen), la censura pot subsistir per molt que s’emparin en conceptes morals Ă mpliament compartits com ara el pacifisme o la democrĂ cia. I aquĂ­ Ă©s on la censura a Roig es fa mĂ©s palesa; se’l prohibeix negant-li la condiciĂł d’hipotĂšticament discutible.
per Taboola

Quan la censura es disfressa de bonisme i s’escuda en la pluralitat de la xarxa i en el dret de dir quĂš Ă©s debatible i quĂš queda fora del debat democrĂ tic, els nostres adjectius encara han d’ésser mĂ©s clars

Aquesta suposada Ă gora que defensa la censora Vera Ă©s la d’un diari que ha alimentat tota la benzina del processisme i no va tenir la santa decĂšncia de publicitar l’anunci de l’1-O perquĂš el seu amo, Fernandito RodĂ©s, tenia por que els seus amics de Madrit s’enfadessin; el mateix diari, per cert, que no ha tingut cap problema a publicitar durant lustres salmĂČdies de l’esquerrovergĂšncia (algunes d’aquestes firmades per futurs cĂ rrecs de la present administraciĂł, dit sia de pas) curulles de promeses i de fulls de ruta que els seus autors sabien fraudulents i fonts de muntanyes de fum. Tota aquesta putrefacciĂł moral i aquestes tones de lletres que eren una simple aixecada de camisa, a parer d’Esther Vera (i de la seva cort d’assalariats devotĂ­ssims), no devien conformar res d’insultant ni d’ofensiu. Doncs bĂ©, ja veus tu quina cosa, a mi publicar pornografia i mentides a dretcient, Esther, em sembla molt mĂ©s greu que no pas dir una cosa tan senzilla, que mestre Bauçà escrivĂ­ manta vegada, com que l’espanyol Ă©s la llengua dels nostres enemics.

En una democrĂ cia liberal, repetim-ho per a principiants, no existeix el debat d’idees sense que els seus agents no nomĂ©s puguin adjectivar els mots com els plagui, sinĂł que els autors, com Ă©s condiciĂł per fer literatura, puguin delimitar quin Ă©s l’imaginari i el context categĂČric en quĂš es funda la seva prosa i, per tant, la seva manera de mirar el mĂłn i els debats que pot incloure. Escrivia encertadament Ot Bou, en un digital ravalenc, que les lĂ­nies vermelles traçades per la censora Vera no volen “evitar cap debat”, sinĂł “contaminar-lo des de la base, de tal manera que no examini l’entranya dels conflictes, sinĂł que es limiti a demanar-se si la manera de plantejar-los Ă©s normal o bĂ© extrema i perillosa (…) AixĂ­ es construeixen els tabĂșs”. L’antecedent del que dius Ă©s cert, Ot, perĂČ no la conclusiĂł; els censors de l’Ara no volen allunyar el tabĂș per desestimar-lo d’antuvi com a extrem, sinĂł eliminar-los tots perquĂš la discussiĂł pĂșblica sigui una olla de tĂČpics i nomĂ©s sobrevisqui el tedi i l’engruna del poder: com fan sempre els espanyols, vaja

Vaig avisar fa molt de temps que la cursileria extrema i el bonisme junquerista de l’Ara serien el preludi d’un producte periodĂ­stic censor, que fomentaria l’analfabetisme i acabaria justificant la colonitzaciĂł mental espanyola. Quan ho feia, estimats meus, em demanĂ veu que us expliquĂ©s les coses amb paraules mĂ©s amables i mots menys feridors. Ara enteneu, finalment, que la intolerĂ ncia i la censura nomĂ©s es poden combatre amb el foc del vocabulari mĂ©s extrem, que tambĂ© Ă©s el mĂ©s bell i la font mĂ©s alta de poesia. L’Ara no nomĂ©s ha censurat (de nou) un articulista, sinĂł que per justificar-se tria punt per punt l’argumentari espanyol, tractant d’analfabets els seus lectors i tenint la indecĂšncia de continuar alimentant el deliri mental d’un postprocĂ©s en quĂš ja no creuen ni els hooligans mĂ©s ben pagats de la partitocrĂ cia catalana. Quan la censura es disfressa de bonisme i s’escuda en la pluralitat de la xarxa i en el dret de dir quĂš Ă©s debatible i quĂš queda fora del debat democrĂ tic, els nostres adjectius encara han d’ésser mĂ©s clars.

SĂ­, Esther Vera. Ets una censora.

Informa:ELNACIONAL.CAT (9-1-2022)

53 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: